David Karvala
L’assalt d’EUA a Venezuela, amb el segrest de Nicolás Maduro i Cilia Flores, representa l’imperialisme colonial en tota la seva cruesa.
Més a baix, reproduïm una declaració sobre això, del corrent internacional del qual Marx21 forma part.
L’atac de Trump revela no només la seva voracitat, per no dir més, sinó també una hipocresia que és xocant, fins i tot per als estàndards d’avui dia.
L’excusa per al segrest va ser que Maduro i Flores són “narcotraficants”, amb ordre d’arrest a Estats Units.
Però fa unes quantes setmanes, l’expresident d’Hondures Juan Orlando Hernández, que complia una condemna de 45 anys de presó per narcotràfic a EUA, va sortir de la presó després de ser indultat per Trump. Encara es poden llegir les acusacions contra Orlando Hernández a la web del Departament d’Estat d’EUA.
D’altra banda, a finals de l’any 2024, la Cort Penal Internacional va ordenar l’arrest de Benjamí Netanyahu per crims de guerra i de lesa humanitat contra Palestina. Des d’aleshores, Netanyahu ha visitat Estats Units cinc vegades sense que li passés res. A Trump no li importa pas el dret internacional.
Així que, si algú diu que el segrest a Venezuela cerca promoure la justícia, o menteix o s’enganya.
Patró
L’atac a Venezuela crea un precedent nou i perillós, però alhora forma part d’un patró ja existent. Assalts armats pels Estats forts contra països més febles ja estaven normalitzats.
El genocidi a Gaza fa més de 2 anys. Tot i així, gairebé tots els Estats del món —Cuba inclosa— continuen col·laborant amb l’Estat sionista. EUA va bombardejar sis països l’any passat abans d’atacar Venezuela: l’Iraq, l’Iran, Síria, Somàlia, el Iemen i, el dia de Nadal, Nigèria (el butlletí inclou un altre article al respecte).
Després hi ha el llarg assalt rus contra Ucraïna. La condemnable ampliació de l’OTAN vers Europa de l’est no justifica la brutal invasió de Putin.
I si mirem enrere, hi ha les invasions de l’Afganistan i l’Iraq per part d’EUA i els seus aliats, incloent-hi l’Estat espanyol a l’època d’Aznar. Hem de recordar que ambdues invasions van acabar com a grans i cars fracassos per als invasors… tot i que encara més cars van ser per als pobles envaïts.
Hi ha força continuïtat, però una cosa ha canviat.
Abans deien que envaïen o bombardejaven per portar la democràcia, alliberar les dones (Afganistan), davant d’una amenaça imminent d’armes de destrucció massiva (Iraq) o alguna altra excusa. Mentien, és clar, però almenys feien l’esforç de presentar un relat que quadrés amb la seva interpretació particular dels drets humans, llei internacional, etc.
Però en la compareixença de premsa després de l’assalt a Veneçuela, Trump va dir obertament que li interessava el petroli, i que volia controlar el país directament, sense parlar de democràcia, eleccions, ni res per l’estil.
De passada, en explicar que treballaria mitjançant el que queda del règim de Maduro, va descartar i menystenir María Corina Machado: l’oposició dretana veneçolana ha vist que els seus intents de congraciar-se amb el mandatari taronja no han donat fruits.
Repartint-se el món?
L’atac a Veneçuela és una expressió de la nova Estratègia de Seguretat Nacional (NSS) publicat a finals de 2025. Un punt clau d’aquesta estratègia és insistir en el predomini d’EUA a l’hemisferi occidental; una posició que es va iniciar el 1823 amb la “Doctrina Monroe”.
Aquesta va mantenir que qualsevol intervenció al continent d’Amèrica per part de les potències d’altres continents es veuria com un acte potencialment hostil contra Estats Units.
La nova NSS insisteix a prioritzar els interessos d’EUA, especialment a les Amèriques, en comptes de cercar “la dominació nord-americana permanent del món sencer”. Això podria entendre’s com una volta més general a la idea de zones d’influència; que s’accepti el domini de Rússia sobre els seus països veïns, i el poder de la Xina al sud-est d’Àsia i els mars de la regió. Els girs de Trump respecte a Ucraïna quadrarien amb aquesta interpretació.
No és una opció gens atractiva, però almenys semblaria allunyar l’amenaça d’un xoc directe entre les grans potències nuclears, si cadascú es dedica a oprimir i explotar la seva regió pròpia.
Però no és així. Estat Units exigeixen la influència exclusiva a l’hemisferi occidental —cosa que, com hem vist, inclou Groenlàndia, actualment una colònia semiautònoma de Dinamarca— però no s’hi limita.
La NSS també expressa un interès continuat a l’Orient Mitjà, a Europa —on diuen força explícitament que donaran suport a l’extrema dreta— i parlen de mantenir “l’Indo-Pacífic lliure i obert”. Aquest darrer punt significa que continuaran enfrontant-se a la creixent força militar de la Xina.
La Xina, per la seva banda, té grans i creixents inversions per tot el món, i ara és el principal soci comercial del conjunt de Sud-amèrica. No abandonarà això sense més.
Mentrestant, la Xina veu Taiwan com a part integral del seu país, com ho era abans del 1949, i té l’objectiu de reprendre l’illa. Però Taiwan produeix la majoria de semiconductors avançats del món, incloent-hi les grans empreses informàtiques d’EUA. Aquest país no voldrà que el seu accés a l’alta tecnologia —vital també per a les armes— depengui del seu principal rival, la Xina.
La nova estratègia militar d’EUA no redueix el perill d’una tercera guerra mundial, més aviat ho incrementa.
Comentem de passada que es desmenteix novament la retòrica de fa 20 o 30 anys sobre una globalització que faria irrellevants l’Estat nació i les fronteres. És clar que, amb el capitalisme global, la competència entre Estats —tant econòmica com militar— és més intensa que mai.
I el poble veneçolà?
És un fet que moltes persones veneçolanes —especialment a la diàspora— van respondre a l’atac d’EUA i la caiguda de Maduro amb celebracions. Molts sectors de l’esquerra les van atribuir exclusivament a l’extrema dreta adinerada. Tristament, no és així.
La veritat és que la gent treballadora de Venezuela ha patit greus atacs contra el seu nivell de vida —amb programes d’austeritat i un col·lapse en el salari real, no atribuïbles només a les sancions— i una brutal repressió, incloent assassinats a mans de la policia.
El règim de Maduro ha prohibit tots els partits d’esquerres, ha intervingut sindicats, ha perseguit persones activistes ecologistes i de drets indígenes, titllant-les d’agents imperialistes pels seus vincles amb el think-tank de Die Linke, la Fundació Rosa Luxemburg…
Els anys de la lluita contra la pobresa i els elements de participació popular de l’època de Chávez queden molt lluny, en un declivi que va començar molt abans que les sancions fessin els seus estralls. (Aquest article ho explica molt bé.)
Una esquerra que ignora aquests fets no té res a oferir a la gent treballadora veneçolana, dins o fora del país. No es pot simplement titllar d’ultres estúpids totes les persones veneçolanes que celebren el que ha passat. Cal entendre per què odien Maduro.
Un argument típic entre les persones veneçolanes oposades a Maduro és que l’atac de Trump era l’única manera d’eliminar un tirà. Però donar suport a un tirà encara més poderós i perillós no és una bona idea.
Continua sent un fet que l’atac de Trump no millorarà les coses per a la gran majoria de la població veneçolana. L’objectiu ja declarat és facilitar l’extracció de petroli, i els beneficis corresponents, per part de les grans empreses petrolieres d’EUA. Sense oblidar el seu interès per les riqueses minerals i terres rares que posseeix Venezuela. No es plantegen posar fi a la màquina repressiva de l’època de Maduro, sinó que cerquen fer que aquesta els serveixi a ells.
Irònicament, les persones que tenen il·lusions en Trump cometen el mateix error que aquells sectors de l’esquerra que històricament han cercat solucions a les mans dels dirigents de Rússia, la Xina, Cuba etc. Davant d’una classe dirigent horrible, es refugien en una altra classe dirigent, també horrible.
Però cap classe capitalista del món, i sobretot cap potència imperialista (EUA, Rússia, Xina, la UE…) té interès a millorar la situació per a la gent treballadora.
Hem de recordar que quan va caure Saddam Hussein l’any 2003, també hi va haver celebracions a l’Iraq. Més tard va començar la resistència —armada i no— que va contribuir a la derrota d’Estats Units en aquest país.
Com diu la declaració més avall, “l’única resposta efectiva a l’atac nord-americà vindrà des de baix, sobretot de les masses treballadores de Venezuela i de la resta de la regió”.
Mobilitzem-nos contra l’imperialisme
Mentrestant, també hem d’actuar a la resta del món.
L’any 2003, es va construir un moviment enorme internacional davant l’atac a l’Iraq, amb manifestacions massives a ciutats de tot el món.
Aquests moviments no es basaven a cantar les bondats de Saddam Hussein, ni tampoc se centraven a denunciar el seu règim assassí. El punt de consens era el rebuig a l’atac imperialista, el “no a la guerra”, després el rebuig a l’ocupació.
Aquest ha de ser un model per avui. Hem de construir moviments amplis sobre uns punts mínims de consens —contra l’atac nord-americà, la incursió i els segrestos…— amb accions unitàries al seu voltant.
Més enllà d’això, és clar, cada sector explicarà el seu propi punt de vista, des del suport acrític a les polítiques de Maduro i/o la Xina per part d’alguns, fins al rebuig de tot imperialisme i l’aposta pel socialisme des de baix, dient la veritat sobre Maduro. Amb aquesta última visió —que és la de Marx21— hi ha almenys la possibilitat de connectar amb persones veneçolanes que rebutgen Maduro, però que arriben a veure que Trump no està de part seva.
En tot cas, si volem que l’esquerra signifiqui alguna cosa, ens hem d’organitzar i lluitar. Ens enfrontem a una enorme amenaça.
