Nota de Marx21:
Sabem que aquest article sorprendrà moltes persones, i xocarà amb moltes idees preconcebudes. Algunes persones que se solidaritzen amb Palestina i que tenen Cuba com a model revolucionari poden preferir no conèixer els fets que explica.
Tot i això, no és un text frívol, sinó un treball acurat i ben documentat, redactat per un activista de l’esquerra cubana que treballa en solidaritat amb Palestina i amb persones refugiades palestines a l’illa. L’article es mereix la nostra atenció.
A les esquerres anticapitalistes a l’Estat espanyol sabem de sobres que hi ha un gran espai entre les declaracions del Govern i la realitat. El comerç d’armes amb l’Estat sionista, que no es va acabar quan va començar el genocidi actual a Gaza, n’és només un exemple. Hem de reconèixer que no és un cas únic de la distància entre la imatge i la realitat d’un govern declaradament progressista.
D’altra banda, allò que explica el text de la situació actual, de la importància de les inversions israelianes a Cuba, és de rellevància molt més general. És una mostra més de com, lluny de ser una anomalia, el règim sionista avui forma part íntegra del capitalisme internacional. Fins i tot Cuba, a qui successius governs d’EUA han fet tot el possible per aïllar-la de l’economia mundial mitjançant el bloqueig, té forts vincles econòmics amb l’Estat sionista.
Es confirma, una vegada més, que mai no hi ha hagut una solució purament nacional per a Cuba, com tampoc n’hi ha per a Palestina. La lluita contra el genocidi, per la justícia social i la democràcia real, ha de ser internacional, com a part de la lluita per un món molt diferent de l’actual.
L’estat d’Israel i la revolució cubana
Raymar Aguado
Encara que sigui una causa aberrant per a la immensa majoria de l’extrema dreta que es reconeix afí al projecte sionista, l’estat d’Israel va néixer de la mà d’un partit i un primer ministre autopercebuts com a “socialistes” i amb molta proximitat a l’estalinisme soviètic. Tant és així, que l’URSS va ser una peça clau per al naixement del nou estat mitjançant una forta pressió diplomàtica a l’interior de l’Organització de Nacions Unides (ONU), la qual cosa va afavorir la idea del projecte de partició de Palestina. Així mateix, amb enviaments a través de Txecoslovàquia i amb la finalitat de burlar el mandat d’Estats Units de no enviar armament al Pròxim Orient, l’URSS es va convertir, per ordre estricta de Iósif Stalin, en el major proveïdor d’inputs bèl·lics a grups paramilitars sionistes com l’Haganá, durant l’anomenada “guerra d’independència” en 1948 i el posterior conflicte desfermat contra els països àrabs. A més, l’autodenominat “sionisme socialista” va representar la força política dominant a Israel al llarg de 30 anys, de la mà del Partit dels Treballadors de la Terra d’Israel (Mapai) i després del Partit Laborista.
Quan la revolució va triomfar en 1959, un dels primers estats a reconèixer al nou govern de Cuba va ser Israel, ja que gran part de les seves esferes polítiques veien possibles aliats en els nous líders del sud. Així, durant l’estiu d’aquest any, el llavors Capità José Ramón Fernández va viatjar a l’estat sionista per a negociar la compra d’armament lleuger i artilleria, així com per a impulsar la col·laboració en l’àrea agrícola. Si bé Israel es va negar a vendre armes, sí que va brindar assistència civil en diferents àrees durant la següent dècada. També per aquestes dates, en el que el Che Guevara visitava l’Egipte de Nasser, part de la seva comitiva, entre ells José Pardo Llada, va visitar el territori israelià per a brindar les cordialitats del lideratge cubà. Segons la historiadora Margalit Bejarano, “als ulls del govern israelià, l’entusiasme que va envoltar a la revolució de Castro era similar a l’atmosfera del naixent Israel en 1948”.
Tant sembla ser així, que la Canceller Golda Meir va oferir en aquell moment aliances de cooperació en diverses branques, gest que des de l’òptica de Bejarano no va ser només una eina diplomàtica de la futura primera ministra, sinó que ho va fer “perquè sentia una afinitat ideològica amb la revolució socialista cubana i estava compromesa amb els països en desenvolupament”. A això se suma la visita en 1961 de l’ambaixador especial Mordecai Arbell a l’Habana, on va signar diversos apartats per a la cooperació agrícola i ramadera, i va concloure acords per a la migració jueva cubana en “condicions avantatjoses” per al creixement de nous assentaments de colons. Aquesta cerca es va intensificar entre els anys 1963 i 1965, quan l’ambaixador Haim Yari, amb el suport de la Unió Sionista de Cuba, va realitzar múltiples esdeveniments que exhortaven a emigrar a Israel, amb promoció per a vols charter de la companyia Cubana d’Aviació.
Des del naixement d’Israel a la fi de la dècada del quaranta, una figura clau va començar a establir el nexe entre el sionisme i el “socialisme” cubà. Aquesta va ser Ricardo Subirana Lobo, un científic jueu alemany que es va assentar a Cuba després de la Primera Guerra Mundial. Va néixer com Richard Wolf, encara que, després del seu compromís amb la cubana Francisca Subirana, va decidir adaptar el seu nom al clima del Carib. Per a 1948, Lobo va finançar el viatge de diverses delegacions d’experts provinents dels “kibutzim socialistes” israelians, els qui van fundar profunds llaços amb la “esquerra” de l’illa, sobretot la més pròxima a l’estalinisme. Després que en 1956 comencés la lluita armada contra el règim de Batista, el científic, qui va pastar una considerablement fortuna, va ser un dels principals marmessors del Moviment 26 de juliol (M-26-7), donada la seva afinitat amb la figura de Fidel Castro.
Lobo va defensar i va secundar des de diferents flancs el procés insurreccional anterior a 1959, la qual cosa li va fer guanyar gran prestigi dins del govern revolucionari. Van arribar a oferir-li la cartera del Ministeri de Finances, però va rebutjar el lloc i va sol·licitar la plaça d’ambaixador de Cuba a Israel. Subirana Lobo, qui ja passava dels setanta anys en triomfar la revolució, va presentar les seves credencials d’ambaixador davant Meir i va ocupar el càrrec de diplomàtic des de 1961 fins a 1973, quan Fidel Castro, durant la Cimera d’Alger, va anunciar la ruptura de les relacions bilaterals entre tots dos països. A partir d’aquí, va abandonar les seves tasques diplomàtiques i va continuar la seva vida com a “sionista d’esquerres” dins d’Israel. En 1975 va crear la Fundació Wolf, bressol dels Premis Wolf, guardons molt rellevants en l’àmbit de les ciències i l’art. Guardons que afavoreixen en gran mesura la normalització i la legitimació de l’estat sionista davant la comunitat intel·lectual del món.
El compromís amb el “sionisme socialista” en gran part dels grups revolucionaris cubans va ser el resultat de l’enorme propaganda provinent d’Israel i de comunitats sionistes d’arreu del món. El moviment dels kibutzim va jugar un paper fonamental, sobretot dins de l’esquerra que buscava exemples d’equitat i autogestió davant l’envestida del capitalisme imperialista de postguerra, encara que gran part s’afiliava al model soviètic.
A Cuba, personalitats rellevants com Fernando Ortiz, Juan Marinello, Carlos Rafael Rodríguez, Ofelia Domínguez i Ángel Alberto Giraudy, amb forta influència dins del bloc autèntic, comunista estalinista i altres branques pròximes a la “esquerra”, van ser alguns dels principals portaveus sionistes. Encara que el “més ferm aliat de la causa sionista a Cuba” —segons descriu l’acadèmic sionista Arturo López-Levy[1]— va ser Eduardo Chibás, qui des de la creació del Partit del Pueblo Cubano (Ortodox) en 1947, i amb el suport d’altres noms de rellevància com el de Manuel Bisbé i Pardo Llada, va abraçar l’anomenada “causa sionista” amb la seva afiliació al Comitè Pro Palestina Hebrea. De les files ortodoxes va emergir gran part del M-26-7, entre ells Fidel Castro, qui, segons explica l’activista Moisès Assís en el documental Habana Naglia (1995) de Laura Paul, va servir a vegades d’orador per al Comitè Pro Palestina Hebrea i al maig de 1947 va oferir un discurs des del pujol universitari durant un acte de “solidaritat amb la creació d’Israel”.
Les relacions del govern revolucionari amb Israel van passar per un gran moment entre 1959 i 1967, període en el qual, com apunta López-Levy, “van ser extraordinàriament positives”. Després de la Guerra dels Sis Dies —que va culminar amb l’ocupació il·legal per part de l’estat sionista dels territoris sirians dels Alts del Golán, de la península del Sinaí egípcia, i amb el control militar de Gaza i Cisjordània, territoris palestins conferits per l’ONU en la resolució 181 de 1947— el govern cubà va mantenir els seus vincles amb Tel Aviv, amén d’algunes primeres tensions diplomàtiques.
Per a aquest llavors, dins del bloc “comunista” sol Cuba i Romania no havien trencat llaços amb l’autoproclamat estat “hebreu”. Aquesta posició va generar disputes entre Fidel Castro i aliats del govern cubà. Fins i tot, segons Bejarano, Shlomo Levav, el cap de la missió diplomàtica israeliana a Cuba, va reportar que Subirana Lobo havia informat del rebuig de Castro a les pressions soviètiques que li exigien la ruptura de relacions amb Israel.[2] El mateix Castro declararia al periodista K. S. Karol que “els països socialistes no han mantingut el principi de trencar relacions amb països agressors. Si fos així, ja haurien trencat relacions amb els agressors nord-americans a Vietnam”.[3]
Una cosa similar va succeir en 1963. Amb la mort del president israelià Itzjak Ben, el govern cubà va decretar tres dies de dol oficial. Això no va ser ben vist pel llavors primer ministre d’Algèria, Ben Bella, qui va qüestionar la decisió i va provocar que Castro cancel·lés un vol programat cap a Alger. Segons va declarar Levav, prèviament a la guerra de 1967, Fidel Castro va establir paral·lelismes entre “la lluita de Cuba contra l’aïllament nord-americà i la situació d’Israel a l’Orient Mitjà”.[4]
Ricardo Subirana Lobo, ambaixador cubà, amb la cancellera israeliana Golda Meir i el president Yitzhak Ben-Zvi a Jerusalem, el 1960 / Foto: Wikipedia
La “ruptura” de relacions diplomàtiques i el canvi de paradigma
La postura del castrisme no podia durar molt, ja que els seus principals aliats comercials i geopolítics exigien un altre posicionament. Així, i després d’una certa intriga poca explorada, des de l’Habana es va intensificar el discurs antisionista, que no va enfonsar el marc de cooperació en l’àrea agrícola-ramadera i de la piscicultura, encara que Israel va detenir la compra de sucre cubà amb l’objectiu de no provocar a Estats Units, el seu principal aliat després de la Guerra dels Sis Dies i qui des de 1962 mantenia un bloqueig econòmic contra Cuba.
Aquesta nova etapa va comportar la solució de discrepàncies amb l’URSS, després de la mort del cada vegada més antiestalinista Che Guevara i el període tibant de la microfracció. També, l’ingrés de Cuba en el Consell d’Ajuda Mútua Econòmica (CAME o COMECON) en 1972 va significar un canvi substancial en les seves relacions econòmiques internacionals, integrant-se al “bloc socialista” liderat per l’URSS i països d’Europa de l’Est. Això va permetre al govern de l’illa rebre crèdits en condicions avantatjoses, importar béns de consum i tecnologia, a més de comptar amb assistència tècnica i científica per al desenvolupament econòmic i industrial. A més, l’ingrés va suposar per a Cuba un tracte preferencial per la seva condició de país menys desenvolupat dins del bloc, impulsant la seva industrialització i incorporació a la divisió internacional del treball. No obstant això, va implicar una forta dependència econòmica i política de l’URSS i dels altres països “socialistes”.
Al setembre de 1973, durant la IV Cimera del Moviment de Països No Alineats (MNOAL) a Alger, Fidel Castro va anunciar la ruptura de relacions diplomàtiques de Cuba amb l’estat sionista. Després de diversos anys de constants frecs entre la postura de Castro vers Israel i les exigències del bloc soviètic i els països àrabs aliats, la Cimera d’Alger es va presentar com l’escenari més favorable per a un canvi de política respecte a Tel Aviv. Sota la pressió de líders com Muammar Gadafi (de Líbia) i Hafez al-Assad (de Síria), així com la gradual deterioració dels interessos israelians a l’illa condicionat per Estats Units, la ruptura va ser inevitable. Fidel aspirava a la presidència del MNOAL i sabia que les seves cordialitats amb Israel es reconeixien, entre els seus aliats, com un perill ver els interessos de les nacions membre. Un país que mantingués relacions amb un estat al qual l’organització considerava un enemic latent, no podia arribar a la presidència. D’altra banda, la decisió de Castro va respondre també a l’interès del govern cubà per continuar rebent combustible de l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEC per les seves sigles en anglès), els qui, per a frenar el suport d’Occident a Israel en vespres de la guerra del Yom Kippur, van decidir tallar el lliurament de cru a països que encara mantinguessin relacions amb Tel Aviv i no reconeguessin l’estatus d’agressor del poder sionista.
Des de la presidència del MNOAL, el govern cubà va buscar figurar com a país frontissa entre els diferents blocs regionals en disputa, en tant maquinava altres formes de reconeixement en el nou ordre econòmic, mitjançant la pressió diplomàtica des d’un lloc privilegiat que reportés garanties. Per a aconseguir-ho, un dels seus objectius va ser accedir al Consell de Seguretat de l’ONU i així burlar les sancions del govern d’Estats Units i de l’Organització d’Estats Americans (OEA). Per això, a Alger havien de moure bé les seves cartes. Així, després que Gadafi va interpel·lar públicament a la delegació cubana i va qüestionar la naturalesa dels seus posicionaments i el seu servilisme vers l’URSS, Fidel va canviar el seu to “moderat” de la seva primera intervenció, per un categòric i de ruptura absoluta amb l’estat sionista, la qual cosa va generar ovacions i una abraçada simbòlica entre Fidel i el governant libi. Segons López-Levy, “la ruptura es va deure a les aspiracions cubanes de lideratge multilateral en contextos on els enemics d’Israel actuaven com a actors amb poder de veto”,[5] i va afegir més endavant que la decisió “va estar mancada de reciprocitat”. Una nota publicada en Granma el 16 de setembre del mateix any assenyalava que Cuba trencava els seus llaços amb l’estat sionista “com a resposta a les demandes de les nacions representades a Alger”.
Tot sembla indicar que, a més de l’interès en mantenir suports vitals per a l’economia cubana, la decisió de ruptura va sorgir de la calor de la Cimera, i que no havia estat una estratègia pensada com a resposta a la colonització sionista de Palestina o a la seva escalada bèl·lica a l’Orient Mitjà. El propi ambaixador Ricardo Subirana Lobo es va mostrar desconcertat quan va conèixer la notícia i va declarar que, encara que els vincles polítics no eren molts, les relacions econòmiques sempre van gaudir de bona salut i la dinàmica entre tots dos governs era harmònica. No obstant això, segons dades que van de 1959 a 1965, l’intercanvi comercial mai va sobrepassar els dos milions de dòlars per a totes dues parts.[6] Això va canviar radicalment durant els anys després de la “ruptura”.
Després d’Alger, el govern cubà va assumir una postura completament distinta davant l’estat d’Israel i el sionisme. Durant la guerra del Yom Kippur va enviar tropes i equips a Síria. Allí van participar de 800 a quatre mil efectius cubans aproximadament, equipats amb tancs soviètics T-54 i T-55. Els enfrontaments, en suport a Síria, es van efectuar des dels Alts del Golán. La contribució va incloure a pilots d’helicòpters, operatius en comunicacions, oficials d’intel·ligència i contraespionatge; tot un contingent preparat per a operar a nivell directe sobre el terreny. El govern va mantenir l’operació en secret i sense declarar oficialment la guerra a Israel, encara que les tropes cubanes van romandre a Síria fins a 1975.
Durant les dècades dels setanta i vuitanta, la postura de Cuba contra l’estat israelià va ser ferm i, si no fos perquè va existir tota una història d’oportunisme precedent, podria fins i tot semblar un acte de coherència i dignitat política per part del govern cubà sobre una entitat colonitzadora i genocida. Però les dobles morals del castrisme mai es fan esperar i la història va canviar exponencialment durant la dècada dels noranta.
En 1978, el govern va ordenar tancar els locals de la Unió Sionista de Cuba, donada la proximitat de la Cimera de Països No Alineats que se celebraria a l’any següent a l’Habana i en la qual Castro assumiria la presidència de l’organització. Abans, en 1975, va patrocinar la resolució 3379, on es declarava “sionisme igual racisme”, i que no es va derogar fins a 1992, sent Cuba l’únic país no àrab a oposar-se. Casualment, i segons va informar Jack Rosen, del American Jewish Congress, durant la seva visita a Cuba en 1999, Fidel Castro li va confessar el seu desconeixement sobre la postura assumida per la delegació cubana, la qual la va atribuir a la irritació davant el fet que “Israel vota consistentment del costat d’EUA i en contra de Cuba en cada qüestió que discuteixen en Nacions Unides”.[7] Les postures de Cuba durant aquests anys respecte a Estats Units, i per transitivitat respecte al seu principal enclavament al mig Orient, Israel, van ser més frontals que les de la gran majoria de països àrabs o islàmics, els qui ja propiciaven nous acostaments a l’estat sionista. Així, i com indica López-Levy, Cuba es va posicionar en una zona més acalorada respecte a Israel que Turquia o Jordània, i es va oposar als acords de Camp David amb major fermesa que membres de la Lliga Àrab com el Marroc, l’Aràbia Saudita o l’Iraq de Saddam Hussein, fins al punt de proposar, encara que sense èxit, l’expulsió d’Egipte del MNOAL, durant la Cimera de l’Habana.
Així i tot, els acostaments polítics entre Cuba i organitzacions israelianes no es van detenir. El Partit Comunista d’Israel va fer acte de presència en congressos del Partit Comunista de Cuba (PCC), i grups de la “esquerra” sionista com el MAPAM van freqüentar l’illa. En 1990, arran de la visita de Dov Avital, cap del departamental d’Amèrica Llatina del MAPAM, la premsa oficialista cubana va reflectir per primera vegada, després de la “ruptura” de 1973, la presència a l’illa d’un polític israelià d’afiliació sionista. D’aquesta manera, els contactes de Cuba amb l’esquerra sionista es van reactivar amb invitacions a esdeveniments, congressos i conferències. Així va ser com a conseqüència del col·lapse soviètic i la crisi següent, la política exterior cubana va canviar de manera tremenda, centrant els seus esforços a atreure inversors estrangers i nous socis comercials. Això va possibilitar el començament d’un nou procés en les relacions entre tots dos països. Empreses i capitals israelians es van establir a l’illa, principalment en la branca agrícola, tèxtil, turística i immobiliària.
La sustentació israeliana després de l’ensulsiada soviètica
Per a finals del segle XX, el vincle es faria cada vegada més fort, qüestió que va donar pas a un procés que Mónica Pollack, cap de relacions internacionals del partit de l’esquerra sionista Meretz, va descriure d’aquesta manera: “La fi de la Guerra Freda ha alliberat a Castro de la camisa de força anti-israeliana”. [8] Va afegir que el govern cubà va mostrar interès a restablir relacions i a publicitar la llibertat d’emigrar a Israel per als jueus cubans. L’anterior es va dur a terme mitjançant la represa del programa de l’agència jueva d’emigració. Entre quatre-cents i sis-cents jueus de l’illa van ser autoritzats pel govern cubà i secundats per Israel per a establir-se en assentaments il·legals de colons en els territoris palestins ocupats. Aquest moviment, desenvolupat entre 1995 i 1999, es va dir Operacióm Cigarro, i es va viabilitzar a través de les oficines diplomàtiques del Canadà a l’Habana. El tracte entre l’Agència Jueva per a Israel i el govern de Castro es va mantenir en secret durant anys. Al desembre de 1998 Fidel va visitar la Sinagoga del Patronato del Vedado, on va ajudar a encendre les espelmes de Janucá. Actualment les fotos d’aquest dia s’exhibeixen en les parets del Patronato.
Aquesta mostra d’acostament del castrisme amb la comunitat jueva de Cuba, la que sempre va mantenir en la seva majoria fermes posicionaments sionistes, més que un gest de tolerància religiosa per part del govern, va significar una finestra d’oportunitats i garanties enfront del cada vegada més pròxim i present mercat israelià, que des de principis de la dècada havia plantat arrels en diversos sectors econòmics de l’illa. També en 1999 es va efectuar el congrés de la Unió Interparlamentària, al qual es va presentar una poblada delegació israeliana presidida pel ministre Meir Sheetret i per Zeev Boim, vicepresident del Parlament Israelià (Knesset) i diputat pel partit d’extrema dreta Likud, els qui actualment es troben en el poder de la mà del criminal de guerra Benjamin Netanyahu.
Just aquest any, la joventut del Meretz va assistir al Festival Internacional de Solidaritat afavorit per la Unió de Joves Comunistes (UJC). Així mateix, en 1994, durant la visita a l’Habana del Gran Rabí Asquenazita d’Israel, aquest va insinuar tenir missatges per a Fidel Castro de part del llavors ministre de Relacions Exteriors, Shimon Peres. Probablement es tractava de la possibilitat de reassentar cubans a Israel a canvi de prebendes en alguns sectors econòmics d’interès. La llavors directora del Departament d’Assumptes Religiosos del PCC, Caridad Diego, li va comunicar al Rabí Lau que “Cuba” acceptava amb beneplàcit els enfocaments referits i que veia amb summa empatia les ajudes brindades per Israel. [9] En 1997, la visita a Israel del viceministre de la Indústria Pesquera de Cuba, Enrique Oltuski, afavorida pel polític de dretes i ministre d’Agricultura Rafael Eitan, va propiciar nous vincles entre l’Habana i Tel Aviv en diferents àrees econòmiques, la qual cosa es va estendre a la branca esportiva amb la visita a l’illa del president del Comitè d’Esports israelià.
La dècada dels noranta va obrir les portes a les inversions israelianes a Cuba, principalment en el sector agrícola, on diversos experts es van traslladar a l’Habana per a iniciar la inversió conjunta per al pla de cultiu de cítrics en Jagüey Gran. Al mateix temps, al voltant de 500 tècnics cubans van viatjar a Tel Aviv per a rebre assessoria i entrenament, així com per a efectuar una trobada amb el ministre d’Agricultura Ja’akov Tsur. Aquest impuls es va portar a terme de la mà d’un personatge de moltíssima rellevància en la història d’Israel: Rafi Eitan, excap d’Operacions del Mossad i posterior ministre de Seguretat Social d’Ariel Sharon pel Partit Gil-Gimla’ey Yisrael LaKnesset. Eitan, al costat d’altres inversors israelians o jueus sionistes, va establir a Cuba l’empresa GBM Inc. Consulting & Trade Company, la que va reportar xifres multimilionàries per al castrisme i va ajudar en grandíssima mesura a suportar la situació social durant el Període Especial.
Al mateix temps, el grup israelià va impulsar negocis immobiliaris que es van materialitzar en la creació de la Immobiliària Mont Barreto S.A., empresa mixta al costat de l’estatal Cubalse S.A., responsable de la construcció dels edificis multipropòsit del Miramar Trade Center. En aquesta nova aposta de GBM, una peça clau va ser l’argentí-israelià Enrique Rottenberg, artista visual que també és accionista i propietari del segon pis de la Fàbrica d’Art Cubà (FAC). Es calcula que, des de 1993, els negocis de Jagüey Gran van reportar més de 600 milions de dòlars al país. Mentrestant, el lloguer del complex d’oficines del Miramar Trade Center va reportar al voltant de quatre milions només en 1998, quan ni tan sols anava per la meitat de la seva construcció.
GBM i el capital israelià van dominar l’economia cubana de finals del segle passat per a després consolidar-se com a socis indispensables de la gestió castrista. El seu poder va ser tal que no van trigar a expandir-se al sector de les telecomunicacions; poc temps després van arribar a administrar tota la infraestructura informàtica. El govern cubà va atorgar a aquesta empresa el primer lloc entre totes les que en aquells dies operaven en sòl nacional; en opinió de Eitan, “gràcies a la confiança que dipositen en nosaltres, la nostra honestedat i la nostra contribució a l’economia del país”. Segons diverses fonts, i el propi testimoniatge de Rafi Eitan sobre GBM, “fora del negoci del turisme, durant anys vam ser la segona empresa estrangera més gran a Cuba en termes de l’abast de les nostres activitats allí”.[10] Per a parlar d’això, necessitarem un altre lliurament.
Notes
[1] López-Levy, Arturo, 2010. “Las relaciones Cuba-Israel: A la espera de una nueva etapa». Cuba in Transition, ASCE.
[2] Bejarano, Margalit, 2009. “A Diplomatic Account of an Inevitable Divorce: Relations between Cuba and Israel, 1959-1973”. Paper presented at the Cuban Studies Conference of the CRI-FIU.
[3] Karol, K. S., 1971. Guerrillas in Power. London: Jonathan Cape.
[4] Halperin, Maurice, 1981. The Taming of Fidel Castro. Berkeley: University of California Press. Accessed through Interview with Shlomo Levav.
[5] López-Levy, Arturo, 2010. “Las relaciones Cuba-Israel: A la espera de una nueva etapa». Cuba in Transition, ASCE.
[6] Idem.
[7] Baum, Phil. “American Jewish Congress Perspective on Cuba». Judaism 49, no. 194 (primavera 2000): 217.
[8] Michael S Arnold, 1999, “Castro’s Jewish bargaining chip». Jerusalem Post, 15 d’octubre.
[9] Yehezkely, Zador, 2004. “400 of Cuba’s Jews Want to Emigrate to Israel». Yediot Ahronot, 8 de febrer, 6.
[10] Eitan, Rafi. Capturing Eichmann (capítulo 30). Barnsley, UK: Greenhill Books, 2022.
- L’autor és activista en la solidaritat des de baix amb Palestina, i simpatitzant de Marx21, a Cuba. Ha autoritzat que publiquem el seu text aquí: va aparèixer en castellà a la revista digital cubana El Estornudo.
- Foto de capçalera: Fidel Castro i Ezer Weizman, aleshores president d’Israel, durant la presa de possessió de Nelson Mandela el 1994.
