L’autor, un socialista independent, reflexiona sobre l’experiència bolivariana a Venezuela, tant els aspectes positius com els negatius. Va penjar el text al seu mur de Facebook, en anglès. Ho hem traduït i ho publiquem aquí amb el seu consentiment.
Sirantos Fotopoulos
Durant un breu moment històric a principis del segle XXI, la revolució bolivariana a Venezuela va semblar trencar el consens neoliberal global que havia dominat Amèrica Llatina.
Sota el mandat d’Hugo Chávez, elegit el 1998 enmig d’un profund esgotament social per l’austeritat i el control de la riquesa petroliera per part de les elits, Venezuela es va embarcar en un experiment que prometia redistribuir l’ingrés, ampliar els drets socials i reafirmar la sobirania popular davant les oligarquies nacionals i la disciplina imperial.
El projecte mai no va ser una transformació socialista plenament realitzada, però sí que va aconseguir, durant un temps, millorar materialment la vida de milions de persones veneçolanes pobres i reobrir possibilitats polítiques que havien estat vetades durant dècades. Que al final acabés en un col·lapse de forma tan catastròfica sota el govern de Nicolás Maduro no nega aquests èxits, però sí que exigeix una autòpsia seriosa, que resisteixi tant la caricatura de la Guerra Freda com la nostàlgia acrítica.
El període bolivarià inicial va estar marcat per èxits tangibles. Impulsat per l’augment dels preus mundials del petroli a la primera dècada dels anys 2000, el govern de Chávez va canalitzar les rendes petrolieres vers amplis programes socials que van reduir dràsticament la pobresa, van ampliar l’accés a l’educació i l’atenció mèdica, i van incorporar les poblacions marginades a la vida política a través de consells comunals i iniciatives participatives. L’analfabetisme va disminuir, la desnutrició va disminuir i milions de persones van obtenir accés a aliments i atenció mèdica subvencionada per primer cop.
Aquestes van ser millores concretes en les condicions materials i expliquen per què Chávez va mantenir un genuí suport popular fins ben entrats els darrers anys de la seva presidència. Qualsevol anàlisi seriosa ha de començar reconeixent que el projecte bolivarià va abordar el patiment real i ho va fer de maneres que l’anterior govern liberal ortodox a Venezuela no havia fet.
Debilitats
No obstant això, aquests èxits encobrien debilitats estructurals que mai no es van resoldre i que es van tornar decisives una vegada que es van evaporar les condicions externes favorables.
Venezuela va continuar sent una economia profundament rendista, dependent de les exportacions de petroli per a l’aclaparadora majoria dels seus ingressos externs i ingressos estatals. La redistribució no es va finançar amb una base productiva transformada, sinó amb la volatilitat dels ingressos de les matèries primeres, cosa que va deixar els guanys socials extremadament vulnerables a les fluctuacions de preus que escapen del control nacional.
Les nacionalitzacions, si bé simbòlicament importants, sovint no van aconseguir establir un control obrer democràtic ni mecanismes de planificació coherents, sinó que van reproduir jerarquies burocràtiques dins la propietat estatal. La producció nacional es va estancar, les importacions es van expandir i els controls de preus i divises —introduïts per controlar la inflació i la fugida de capitals— van distorsionar gradualment els incentius i van delmar la capacitat productiva en lloc de reconstruir-la.
Mentrestant, el poder polític es va centralitzar cada vegada més a l’executiu, amb institucions subordinades a la presidència i la dissidència va ser vista com una amenaça existencial en lloc de com una força correctiva.
Aquestes contradiccions no es van originar amb Nicolás Maduro, però la seva presidència les va exposar i intensificar.
Quan Maduro va assumir el càrrec l’any 2013, l’auge mundial de les primeres matèries havia acabat, els preus del petroli estaven caient i el model fiscal veneçolà ja estava sota una forta pressió. En lloc de recalibrar les polítiques per afrontar aquestes realitats, el govern va redoblar els controls, va improvisar una expansió monetària i va tolerar el deteriorament constant de la capacitat estatal. La producció petroliera es va col·lapsar a causa de la subinversió crònica, la disfunció gerencial i la politització d’institucions tècniques com ara PDVSA (Petrolis de Venezuela SA, l’empresa estatal veneçolana de petroli i gas).
La hiperinflació es va desencadenar quan l’estat va recórrer a la impressió de moneda per cobrir dèficits al mig del col·lapse de la producció. L’escassetat es va tornar endèmica, la infraestructura es va deteriorar i els salaris reals es van desplomar. Molt abans que s’imposessin les sancions internacionals més severes, Venezuela ja estava immersa en una crisi econòmica, cosa que desmenteix les afirmacions que la pressió externa per si sola explica la catàstrofe.
Resposta política
Alhora, la resposta política a la crisi va resultar desastrosa. En lloc d’ampliar la participació democràtica per enfrontar-se al col·lapse econòmic, el govern de Maduro va recórrer cada cop més a la repressió, la manipulació legal i l’elusió institucional per mantenir-se al poder.
La marginació de l’Assemblea Nacional, l’erosió de la credibilitat electoral i la criminalització de la dissidència van alienar amplis segments de la població, incloent-hi molts que alguna vegada van donar suport al projecte bolivarià. El que quedava de la legitimitat de la revolució va ser reemplaçat progressivament per la coerció i el clientelisme, soscavant la base popular que l’havia sostinguda amb Chávez.
El resultat no va ser només un col·lapse econòmic, sinó també una desintegració social, reflectida en la migració massiva de milions de veneçolans la partida dels quals va afeblir encara més la vida productiva i cívica.
L’experiència veneçolana s’entén millor, no com el fracàs del socialisme, sinó com el fracàs d’un projecte de reforma centrat a l’estat i dependent de les rendes, que mai no va eludir les limitacions estructurals del capitalisme.
La Revolució Bolivariana va redistribuir l’excedent sense transformar fonamentalment les relacions de producció que el generaven. Les i els treballadors eren beneficiaris de la despesa estatal, però poques vegades subjectes del poder econòmic democràtic. La planificació era burocràtica, no col·lectiva, i les institucions populars no tenien l’autonomia necessària per disciplinar el mateix estat.
Quan va arribar la crisi, no hi havia mecanismes sòlids mitjançant els quals la classe treballadora pogués intervenir per corregir polítiques, reorganitzar la producció o exigir responsabilitats als líders. La revolució havia mobilitzat les masses electoralment i retòricament, però no les havia integrat prou en la governabilitat quotidiana de l’economia.
La dependència de les rendes extractives, combinada amb l’autoritat centralitzada i el feble control obrer, crea un equilibri fràgil que no pot sobreviure a crisis perllongades. La burocràcia, lluny de ser una eina administrativa neutral, tendeix en aquestes condicions a convertir-se en una força conservadora que prioritza l’autopreservació institucional sobre els objectius transformadors.
La corrupció i la ineficiència no són aberracions morals en aquest marc, sinó resultats predictibles de la concentració de poder sense contrapesos democràtics. Quan la legitimitat revolucionària es basa més en la narrativa històrica i l’antagonisme extern que en la millora material actual, s’erosiona ràpidament una vegada el nivell de vida es desploma.
Antiimperialisme
El cas veneçolà també exposa els límits de l’antiimperialisme quan es desvincula de la democràcia interna. L’oposició a la intervenció i les sancions estrangeres no sols està justificada, sinó que és necessària; no obstant, no pot substituir una governabilitat responsable ni excusar la repressió interna.
Una política que tracta les dificultats populars com a danys col·laterals en una lluita geopolítica, en última instància, perd la lleialtat de la mateixa classe que diu representar. La solidaritat internacional no es pot sostenir només amb consignes; depèn de la credibilitat d’un projecte que millori visiblement la vida de les persones.
Les lliçons extraïbles són incòmodes, però indispensables per a l’esquerra marxista.
La redistribució sense transformació estructural és reversible. La propietat estatal sense control democràtic és fràgil. Un lideratge carismàtic sense institucions duradores convida el col·lapse una vegada el líder desapareix. I la sobirania econòmica construïda sobre un sol bé no és sobirania en absolut, sinó dependència amb un altre nom.
Venezuela va caure, no perquè desafiés el capitalisme global, sinó perquè ho va fer de manera incompleta, inconsistent i sense construir les bases materials i institucionals necessàries per superar la crisi.
Res d’això no esborra la importància del moviment bolivarià ni les veritables esperances que va generar. Al contrari, la seva tragèdia resideix precisament en la distància entre allò que va prometre i allò que finalment va lliurar.
Per als que ens comprometem amb la política emancipadora, el col·lapse veneçolà no hauria de servir com una advertència contra l’ambició, sinó com un recordatori que la transformació veritable requereix més que redistribució, més que retòrica i més que el control de l’estat.
Requereix de la construcció pacient d’un poder econòmic democràtic des de baix, capaç de sobreviure tant a la pressió externa com al fracàs intern. Sense això, fins i tot les revolucions més inspiradores continuen sent vulnerables a les seves pròpies contradiccions.
Veure també:
