La celebració de la Copa Mundial va aixecar, com sol passar, passions que anaven molt més enllà del futbol. Manuel Izquierdo comenta les declaracions racistes de Rajoy i les contradiccions del “patriotisme d’esquerres”, així com la demonització de tot allò argentí que es va desfermar al voltant de la final.
L’expresident del govern espanyol, Mariano Rajoy —també conegut com a M. Rajoy— va expressar uns comentaris racistes a la prèvia al partit de semifinals entre Espanya i França del Mundial de Futbol d’aquest estiu.
En una columna, va assenyalar que França no comptava amb jugadors francesos, fet que el seu propi partit va justificar com una broma. Tot i això, les paraules del dirigent dretà expressen idees summament reaccionàries.
França sense francesos?
Fa anys que la ultradreta parla d’un suposat reemplaçament dut a terme per les elits “globalistes” —un terme que amaga al·lusions a la visió antisemita de la “conspiració jueva”— per a substituir la població blanca europea per persones africanes i musulmanes.
Per això, les paraules de Rajoy connecten amb aquest imaginari. Considera que, encara que els jugadors de França —23 dels 26 seleccionats— hagin nascut al país gal, no són francesos perquè són negres i/o àrabs.
La composició de la selecció de futbol de França és el reflex de la pròpia història de l’imperialisme francès a Àfrica o altres territoris.
Encara avui, França manté territoris als quals anomena d’ultramar —a les Amèriques, la Guaiana francesa i diverses illes; al continent africà, Mayotte, entre d’altres; i a Oceania, incloent “Nova Caledònia”, Kanaky— l’origen de la qual és colonial.
Molts avis o pares dels actuals jugadors van sortir d’aquests territoris subjugats per París per buscar una vida millor a la metròpoli, contribuint al desenvolupament econòmic i social del país.
Tot i així, als descendents d’aquestes persones que no van tenir més opcions que deixar els seus territoris se’ls considera menys francesos perquè no són blancs.
“España antirracista”
Després de les repugnants paraules del dirigent gallec, els membres del govern de coalició i la presidència del Govern han condemnat aquests exabruptes.
No obstant això, cal ressaltar diverses qüestions. El mateix Govern de Sánchez va donar el vist i plau a l’acció del Marroc en què va assassinar desenes de persones a la frontera amb Melilla l’any 2022. Així mateix, no ajuda a la resolució del conflicte colonial a l’ex-colònia espanyola del Sàhara Occidental, mentre que dóna suport a les grans empreses espanyoles en els seus negocis a Llatinoamèrica.
Espanya enfonsa les seves arrels a l’imperialisme així com al racisme i avui dia forma part d’una estructura imperialista supranacional, la Unió Europea.
Resignificant símbols
Cada vegada que esdevenen esdeveniments esportius —especialment relacionats amb el futbol— apareixen debats relacionats amb la qüestió nacional espanyola, com els relacionats amb l’acceptació per part de l’esquerra de símbols com la bandera “rojigualda”.
Sectors de l’esquerra que han arribat a tenir certa influència a l’esquerra institucional —els nacional-populars, inspirats en certs processos d’Amèrica Llatina, com ara el peronisme— han plantejat l’apropiació d’aquests símbols. Ho veuen com una qüestió en disputa, on l’esquerra s’hauria d’apropiar d’aquests símbols per guanyar més gent a la seva causa.
No obstant, encara que ni de bon tros la gent que s’identifica amb l’actual bandera oficial estatal és automàticament de dretes, aquest símbol sí que ho és.
Com es pot resignificar un símbol monàrquic o dels vencedors de la Guerra Civil?
Així mateix, encara que resignifiquéssim aquests símbols, quin interès té l’esquerra a unir tota la nació sota una sola bandera?
Encara que sobre el paper “tots som espanyols”, els interessos com a classe de les persones treballadores espanyoles tenen més a veure amb els veïns de pis marroquins o senegalesos que amb els interessos de Juan Roig o Ana Patricia Botín, encara que tots dos tinguin el DNI espanyol.
Tot i el que s’ha comentat, resulta gratificant veure com el facherío patrio no sap si animar o no una selecció espanyola que reflecteix millor la demografia social i racial, amb jugadors fills de migrants —com Lamine Yamal o Nico Williams— i/o amb idees progressistes —com Borja Iglesias— a diferència d’anteriors convocatòries.
Així que el suport de molta gent d’esquerres a la selecció espanyola no ha estat per “patriotisme” sinó per la diversitat que presentava aquest grup. Així mateix, el desplegament futbolístic col·lectiu i no centrat en una o poques individualitats ha fet que aquesta tingui més seguidors dins i fora de l’Estat espanyol.
Tot i això, les bones intencions que poden inspirar aquest suport no eliminen el problema que representa el nacionalisme espanyol.
Una mostra d’això és la demonització repugnant i hipòcrita de l’Argentina. Més enllà de consideracions de caràcter esportiu, cal assenyalar diversos aspectes.
Contra la campanya anti-Argentina
Argentina ha estat un país que va acollir migrants pobres sobretot d’Europa, però també d’altres llocs. Tot i que també va tenir el seu extermini indígena, això no es pot atribuir a la gent corrent que va arribar des d’altres llocs sinó a la colonització espanyola primer i a l’elit criolla després. Estem davant d’un país plural que, sens dubte, té elements racistes, com totes les societats llatinoamericanes i europees.
Després s’ha barrejat la selecció nacional amb els seus dirigents.
Que Milei sigui sionista i lacai de Trump no vol dir que la selecció argentina i el seu poble ho siguin. De fet, hi ha hagut nombroses lluites contra les retallades del llunàtic president ultracapitalista i Argentina en el passat ha estat exemple de lluites i avenços progressistes com la rebel·lió de l’any 2001 que va fer fora diversos presidents neoliberals. Després hi ha la condemna reial, més profunda que en les transicions europees —com l’espanyola—, dels militars contra la seva dictadura.
D’altra banda, si l’Argentina és Milei, Espanya seria Felip VI. El monarca espanyol, al qual ningú no hem pogut triar, va protagonitzar l’espot de la selecció espanyola i en la celebració va estar al centre de la foto; sembla que va marcar algun gol al torneig i no ens n’hem assabentat.
Finalment, hi ha la qüestió colonial. Argentina és un país llatinoamericà i com que tants països de la regió ha estat i està sotmès al saqueig dels seus recursos naturals i humans, accelerat per l’acció del seu actual president.
Una de les imatges més potents del Mundial va ser la pancarta que els jugadors argentins van desplegar després de guanyar Anglaterra reclamant la sobirania sobre les Illes Malvines, ocupades com altres illes de la regió pel Regne Unit. No vam veure res semblant en cap altre selecció i és una cosa digna d’aplaudir.
