Ira Vent, Marx21
El 16 d’abril de 2026, PP i VOX van segellar el seu acord d’investidura i govern per a Extremadura: 74 mesures repartides en 61 punts.
Després de més de quatre mesos de negociacions i un intent fallit d’investidura, María Guardiola (PP) i Óscar Fernández Calle (VOX) han presentat un document que té com a eix vertebrador una consigna: “prioritat nacional”. El terme apareix al títol de l’apartat 7 de l’acord: “Seguretat, llibertat i prioritat nacional”; però no tan sols, també es cola en les mesures d’habitatge, ajuts socials o accés a prestacions públiques per part de les ONG.
La consigna “prioritat nacional” té l’objectiu de marcar el camí de les polítiques públiques per a la nova legislatura: excloure de l’accés a ajudes socials (de cotització, habitatge o prestacions socials) les persones que estiguin en situació irregular o sense arrelament territorial real, durador i verificable.
Així ho expressa el text en diversos apartats de l’acord, segellat mitjançant el repartiment de poder i concessions que el PP ha hagut de fer a VOX. Aquest PP que alguns assenyalen com el “més moderat” de la seva història.
Les concessions: més racisme
L’acord atorga a VOX una vicepresidència i dues conselleries. Les competències de Vicepresidència i Conselleria de Desregulació, Serveis Socials i Família, que tindria el control sobre serveis socials, inclusió, infància, joventut i cooperació internacional al desenvolupament i la Conselleria d’Agricultura, Ramaderia i Medi Natural, agricultura, PAC, amb competències sobre regadius, caça, pesca, tauromàquia i medi natural.
Quant al lema “prioritat nacional”, apareix en dos blocs clars: habitatge (punt 6), en què assenyalen que l’accés a l’habitatge protegit i el lloguer social s’inspiraran “en el principi de prioritat nacional”, exigint un arrelament de 10 anys per a la compra i 5 per al lloguer, i un segon punt, el d’ajuts i prestacions (punts 7): “l’accés a tots el ajuts, subvencions i prestacions públiques s’inspirarà en el principi de prioritat nacional”.
A més, el pacte inclou mesures com la repatriació de menors no acompanyats, la prohibició del burca i el niqab en espais públics autonòmics, la supressió de subvencions a ONG que “afavoreixin la immigració il·legal” o l’eliminació del Programa de Llengua Àrab i Cultura Marroquina.
La pregunta que es fan moltes persones a l’Estat espanyol, independentment de la seva situació administrativa, i que creuen en l’aplicació universal dels drets humans és: té cabuda en el marc legislatiu tant nacional com supranacional (com és el de la UE) la implantació real de l’acord signat pel PP i VOX a Extremadura?
El pacte extremeny es compromet a “oposar-se per tots els mitjans legals, jurídics i polítics a qualsevol mecanisme de repartiment d’immigrants il·legals” i a “treballar activament per tornar els menors no acompanyats als seus països d’origen”. Però la repatriació de menors no acompanyats és competència de l’Administració General de l’Estat, o almenys així ho diu la CE (Constitució Espanyola) a l’art. 149.
Un altre punt referent a la migració, i aquesta sí que és una competència autonòmica, és la suspensió d’ajuts a menors migrants. No obstant, aquesta mesura està subordinada a l’obligació ineludible (de les institucions i governs) d’atendre el menor en desemparament; així ho ha dictat en nombroses ocasions el Tribunal Constitucional.
En matèria de sanitat, l’acord es formula en termes potencialment excloents: garantir una sanitat “accessible i de qualitat per als espanyols”. Tot i això, la Constitució introdueix límits clars a aquest plantejament. L’article 43 reconeix el dret a la protecció de la salut i encomana als poders públics la seva organització i tutela, mentre que l’article 14 prohibeix la discriminació per raó de naixement, origen o qualsevol altra condició. En aquest marc, una restricció de l’accés basada en criteris com ara la nacionalitat o l’arrelament no només resultaria jurídicament qüestionable, sinó difícilment sostenible sense incórrer en discriminació.
Arribem a habitatge, per al qual es planteja la priorització d’accés a l’habitatge protegit per criteri d’arrelament, un criteri de discriminació encobert que és igualment demostrable.
Finalment, però no menys important, és l’apartat dedicat a les ONG i la retirada de subvencions a aquestes entitats, especialment diu el text, d’aquelles que “afavoreixen la immigració il·legal”. Aquestes definicions ideològiques, basades en conceptes polítics, i no jurídics, penalitzarien l’exercici d’una activitat legal, és a dir, estarien violant el principi de llibertat d’associació.
La raó: més odi. La nostra resposta: més radicalitat
Ara bé, això que acabem d’explicar i que dóna a entendre que el que se signa és simple paper mullat, no és del tot cert, i totes sabem que hi ha moltes i molt diferents maneres de discriminar des de les institucions, i per això no cal saltar-se la llei, ni tan sols cercar maneres retorçades d’eludir-la, només cal no aplicar-la o deixar-la en la seva mínima expressió tant en el legislatiu com en l’econòmic, doncs una política pública sense partida pressupostària és el no-res.
No cal prohibir legalment que un migrant acudeixi al metge, n’hi ha prou amb exigir més condicions de compliment per a l’accés a aquest “servei”, tot i que aquest és un dret. Això que és una mena de garbell s’ha fet servir en nombroses ocasions, deixant fora del sistema sanitari les persones més vulnerables. No oblidem el cas de la Comunitat Madrid.
No cal que la Comunitat Autònoma expulsi els menors no acompanyats, de fet, l’acord es compromet a una cosa molt diferent: no proveir ni una sola plaça per a aquests, així com “reduir la despesa al mínim legal possible”. Així, on queda aquesta obligació constitucional que diu que les comunitats tenen l’obligació de protegir els menors en desemparament? Què passa si simplement es deixa de fer? Què passa quan no s’obren places, no es contracten educadors i educadores, en definitiva, no es gasten recursos? El que passa és la desprotecció, l’explotació i la desigualtat. Passa que l’odi comença a florir.
En qualsevol cas, el pacte és perillós per les seves propostes i és preocupant pel que deixa a la memòria i el vocabulari col·lectiu. El missatge és clar: hi ha ciutadans de primera i de segona, i ja no parlem de tercera o quarta.
La victòria d’aquest pacte va molt més enllà de les polítiques efectives que aquests dos partits puguin arribar a aprovar, la victòria de VOX rau en la implantació de les seves idees, discursos racistes, islamòfobs, LGTBIfòbics i misògins a la societat.
Així doncs, quan ja ningú no s’escandalitzi a l’aflorar aquests discursos i s’accepti la normalitat de l’odi i de totes aquestes idees reaccionàries, llavors serà quan no hi haurà ni tan sols una barrera legal, social o ideològica per aturar-los.
El pacte d’Extremadura no és un programa de govern: és un experiment per veure fins on poden arribar sense que ningú els planti cara. Un atropellament intencionat contra els drets més bàsics de la classe treballadora i de qui arriba cercant una vida digna. Mentrestant, la “esquerra” que està a les institucions segueix massa ocupada en la gestió de la resignació i ens mostra que les respostes davant de VOX difícilment vindran dels escons.
La resposta ja no és guanyar el debat: és impedir que la barbàrie es torni rutina. I això només s’aconsegueix amb més carrer, més desobediència i polítiques que vagin de debò a l’arrel. No són temps de matisos. Són temps de posar el cos entre l’odi i els que el pateixen. Qualsevol altra postura és mirar cap a una altra banda.
