Marx21
Aquest titular pot sorprendre algunes persones que llegeixen aquest butlletí.
Però aquest butlletí inclou tota una secció d’articles sobre lluites sindicals molt diverses. Van des d’una entrevista a una activista de la impressionant lluita de l’ensenyament a Catalunya, passant per l’enorme vaga del metall a Pontevedra, fins a un ampli informe sobre les accions de l’1 de maig a EUA.
Amb això volem assenyalar un aspecte important de la situació política actual. Volem destacar la importància de les lluites al lloc de treball, i de la classe treballadora com a classe, en qualsevol projecte anticapitalista i socialista.
Un element clau de les idees de Marx21, i del corrent internacional de què formem part, és que l’emancipació de la classe treballadora és obra de la pròpia classe treballadora. I ha de quedar clar que quan parlem de l’emancipació això inclou l’alliberament de les dones i de les persones LGTBI+, acabar amb el racisme i amb l’opressió de les persones discapacitades…
Aquesta visió, tristament, no està gaire estesa dins les esquerres i els moviments socials. Més aviat, hi ha altres visions, enfrontades entre si, respecte a la lluita sindical i la qüestió de classe en general.
En un extrem hi ha la visió ortodoxa —transnotxada— segons la qual les lluites dels obrers a les fàbriques són l’única cosa que compta. Així, combatre el racisme, la transfòbia, el canvi climàtic, etc., no té importància, o fins i tot és una distracció que amenaça de dividir aquesta mítica classe obrera masculina, blanca i heterosexual. (No exagerem: un llibre reeixit de fa uns anys es titulava El parany de la diversitat: Com el neoliberalisme va fragmentar la identitat de la classe treballadora.)
A l’altre extrem hi ha la visió que veu la lluita de classes com una cosa del passat. Així la classe social ja no importa o, com a molt, només és un element més en una llarga llista d’opressions. En general, amb aquesta visió es tendeix a veure la classe treballadora —almenys l’europea— com una massa conservadora que, si es vol redimir, hauria de començar per “revisar els seus privilegis”, com a homes, i/o blancs, i/o heters o cis…
Hi ha vagues
Aquí, hauríem de mirar la realitat de les lluites obreres, amb les xifres de les vagues.
La “famosa” IA de Google dóna una resposta poc inspiradora: “El nivell de vagues a Espanya es troba en una tendència general de descens a llarg termini, mantenint-se en nivells històricament baixos”.
No obstant això, segons un article a eleconomista.es, en els tres primers mesos de 2026 hi va haver quatre vegades més convocatòries de vaga que en el mateix període de l’any 2025.
Segons les xifres del Ministeri de Treball, al primer trimestre de 2026, un total de 199.569 persones van participar en vagues. La majoria van ser dones, amb un total de 116.498, sent gairebé el 60%, davant de 83.071 homes. Encara més, l’anàlisi per edat mostra que la franja més combativa van ser les dones de 45 a 49 anys. Es desmunten diversos estereotips alhora.
Aquesta diferència de gènere es deu en part al fet que el 87% de totes les persones que van participar en vagues van ser del sector de serveis, més feminitzat.
Però els fets trenquen altres mites.
La majoria de les persones que van fer vaga el primer trimestre de 2026 tenien un contracte indefinit a jornada completa. Però tres de cada deu vaguistes tenien contracte temporal, fix discontinu, de temps parcial… De nou, això afectava més les dones.
Entre les persones que van participar a les vagues, el 13% eren estrangeres. Entre la població d’edat laboral, el 17% és estranger, però no oblidem que moltes persones ni tan sols tenen documentació i han de treballar de manera informal. En tot cas, gairebé una de cada set persones que fa vaga és estrangera —i més encara seran racialitzades, atesa la creixent població racialitzada amb nacionalitat espanyola, de naixement o adquisició—, qüestió que trenca el mite de la lluita sindical com a “cosa d’obrers blancs”.
La classe treballadora i el canvi social
Cal reconèixer el que és obvi, que la classe treballadora és gairebé tan diversa que la població en general: només exclou els milionaris i empresaris.
I aquesta classe treballadora diversa té un poder específic, com a classe.
El capitalisme depèn de la mà d’obra per funcionar, per obtenir els beneficis de la classe dirigent. Per molt que parlin de robots, IA i la resta, cada cop que els impacta una vaga, els caps es queixen de quants diners els costarà.
El mateix sistema capitalista dóna lloc a la classe treballadora com a classe col·lectiva. Ens agrupen en llocs de treball, que poden ser fàbriques, oficines, hospitals, escoles, centres de trucades… Aquí, ens podem organitzar per defensar allò que —en uns moments més que en altres— veiem que són interessos compartits i col·lectius.
Contràriament al que diuen molts todòlegs/tertulians, l’organització sindical no la creen agitadors pagats per Moscou o Veneçuela, sinó que sorgeix gairebé espontàniament de la mateixa gent treballadora.
Una funció clau de les opressions és intentar debilitar aquesta tendència vers la solidaritat col·lectiva, amb la vella tàctica de “divideix i venceràs”. Per això, és essencial insistir en la unitat de la classe treballadora. Hem d’insistir que les persones treballadores —negres i blanques, homes i dones, LGTBI+ i hetero…— formem part d’una sola classe.
Però aquesta unitat no s’aconsegueix fent veure que les opressions no existeixen, sinó mitjançant una lluita intransigent i unitària contra totes elles. Com va explicar molt clarament David Stiggers —president del sindicat de transport ATU de Minneapolis, EUA, una persona clau en les protestes contra l’ICE—, un moviment sindical coherent ha de ser un element clau de la lluita contra el feixisme, el racisme… contra tota mena d’opressió.
Necessitem més persones que impulsin una lluita de classe antiracista, i una lluita contra el racisme —de fet, contra qualsevol opressió— que entengui la importància de la classe treballadora.
