Sarah Bates
Khaled portant una metralladora i vestint una kufia és una de les imatges més perdurables de l’alliberament palestí.
La lluitadora palestina per la llibertat, Leila Khaled, només tenia quatre anys quan va fugir per salvar la seva vida. Nascuda a la ciutat palestina de Haifa, Khaled va ser una de les gairebé un milió de víctimes de la Nakba del 1948, l’expulsió sistemàtica de la població palestina de la seva terra.
Va ser l’onada més contundent fins aleshores de neteja ètnica implícita al projecte sionista, i va contribuir a la fundació de l’Estat d’Israel. Va deixar una empremta inesborrable a la jove Khaled. Criada a Jordània com a refugiada, Khaled es va interessar per l’activisme panàrab i es va unir al Moviment Nacionalista Àrab als 15 anys.
Els actes més famosos arribarien onze i dotze anys després, en un intent desesperat per cridar l’atenció sobre l’alliberament palestí.
Aleshores, Khaled era membre del grup d’esquerres Front Popular per a l’Alliberament de Palestina (FPLP). Khaled, juntament amb Salim Issawi, va segrestar el vol 840 de TWA el 29 d’agost del 1969, desviant l’avió de Tel Aviv a Damasc, Síria.
En aterrar a Síria, els segrestadors van fer esclatar la secció davantera del Boeing 707 i van ser arrestats immediatament per les autoritats sirianes, per ser alliberats sense càrrecs a l’octubre del mateix any. “Els segrestos d’avions van ser tàctics. Només per un temps breu, només per cridar l’atenció del món i fer que la gent es preguntés: per què?”. Va argumentar que l’acció demostrava que: “Nosaltres, les persones palestines, no som només refugiades. Som un poble amb un objectiu polític i humà”.
Poc més d’un any després, aguantant dues granades de mà a les seves butxaques, Khaled ho va tornar a intentar. El 6 de setembre de 1970, ella i Patrick Argüello, un activista nicaragüenc, van intentar segrestar el vol 219 de l’Al (línia aèria israeliana), que cobria la ruta Amsterdam-Nova York. Però aquest cop l’intent va fracassar. Van intentar assaltar la cabina i Khaled va treure els passadors de les seves granades de mà, però els guàrdies armats van abatre ràpidament Argüello.
Aquest episodi va formar part de la sèrie de segrestos d’avions de Dawson’s Fields, en què l’FPLP va segrestar simultàniament quatre aeronaus. Les altres tres van aconseguir aterrar amb èxit en una pista d’aterratge abandonada de les forces aèries britàniques, la RAF, a Jordània, però l’avió de Khaled va ser desviat a Londres.
A més d’enarborar la bandera de l’alliberament palestí, els segrestadors exigien l’alliberament de les persones presoneres palestines detingudes a Europa i Israel.
Khaled va ser alliberada novament l’1 d’octubre a canvi d’ostatges britànics segrestats en altres avions. Les seves tàctiques van amplificar les veus palestines, però els actes individuals de resistència no van oferir el camí vers el canvi fonamental que un moviment de masses sí que podria haver aconseguit. Va ser una estratègia de desesperació, així com de ràbia plenament justificada.
Tot i que durant anys s’ha demonitzat Khaled, titllant-la de terrorista, l’única persona que va morir en qualsevol dels dos segrestos va ser Argüello, després que agents israelians li disparessin per l’esquena.
Khaled va mantenir la seva postura ferma sobre el paper de la lluita armada a l’alliberament palestí. “No podem afirmar que la resistència no violenta per si sola ens permetrà assolir els nostres drets”, va declarar. “Ens enfrontem a un Estat d’apartheid, al sionisme com a moviment, als nord-americans i, en general, a Occident, que dóna suport a Israel. Quan canviï l’equilibri de poder, aleshores podrem començar a considerar la negociació”.
Anys després es va establir a Jordània i va continuar sent una figura destacada de l’FPLP. Es va manifestar en contra de negociacions, com els Acords d’Oslo, signats el 1993, que van legitimar i consolidar l’ocupació israeliana. “Ens van portar una catàstrofe”, va declarar l’any 2014. “El nombre de colons s’ha duplicat, s’estan confiscant més terres i, per descomptat, s’ha construït el mur. Aquestes negociacions, ara, són per beneficiar Israel i no el poble palestí”.
El mateix programa de neteja ètnica que va obligar Khaled a fugir el 1948 segueix vigent. Entre les moltes contribucions de Khaled a la lluita, la més important és que les persones palestines no són només víctimes, sinó que estan decidides a resistir.
