Manuel Izquierdo, Marx21
En els últims mesos hem assistit a diverses cites electorals, totes concebudes pel PP per desgastar el govern central. En aquest article esbosso algunes tendències i incerteses que els resultats han posat de manifest.
Resiliència del PSOE
Després del desastre d’Extremadura, el resultat del Partit Socialista a Aragón confirma la tendència a la baixa. Sembla que el fet de portar una ministra al territori no entusiasma l’electorat socialista. La imposició de candidats des de fora sense comptar amb els dirigents territorials pot transmetre que no es compta amb les persones que coneixen les problemàtiques més properes.
Així mateix, aquest fet afavoreix l’estratègia del PP en anar convocat eleccions a les diferents autonomies; molta gent vota en clau estatal i no local. Tot i això, el PSOE ha aguantat i fins i tot augmentat el seu suport a Castilla y León. L’elecció de l’alcalde de Soria com a candidat és el contrari al llançament de ministres des de Moncloa a les autonomies. Transmet la sensació que es tria algú aferrat i preocupat pels interessos del territori.
Per tant, no tot està perdut al PSOE i de nou sembla que el Manual de resistència de Pedro Sánchez pot donar alguna sorpresa més.
Ha trobat VOX el seu sostre?
Després del seu espectacular ascens a les eleccions de finals de l’any passat a Extremadura, els resultats a Aragón i Castilla y León confirmen la consolidació de VOX.
La formació neofranquista se situa en números propers al 20%, xifres que han de preocupar qualsevol persona mínimament progressista. No obstant, aquests números queden lluny del suposat sorpasso —més desitjat per alguns que realista— del partit ultra contra el PSOE. Així mateix, els problemes interns de la formació reaccionària —només hi pot haver un Caudillo— i la competència, encara embrionària, amb “Se Acabó la Fiesta” (SALF) d’Alvise Pérez poden llastar les expectatives del partit d’Abascal.
Tot i així, aquests resultats són una pèssima notícia per a aquelles persones que defensem no només un model polític i econòmic més just, sinó per a qualsevol persona preocupada per la dignitat i el respecte vers totes i tots els seus semblants.
Aquest ascens normalitza des de fa temps fonaments abans defensats únicament per grups neonazis, com la “Teoria del Gran Reemplaçament”, que afirma que hi ha un complot —liderat per una suposada conspiració jueva— per substituir la població blanca europea per persones fonamentalment del Magrib i de l’Àfrica negra. I més enllà d’estendre aquest verí entre l’opinió pública, enfrontant el treballador nadiu amb el treballador immigrant, condiciona les polítiques públiques del partit de Feijoo, així com el discurs polític en general, i també serveix per normalitzar el partit.
Ultra dreta del PP
En cap de les cites electorals no ha aconseguit el PP assolir els seus màxims objectius.
L’estratègia del PP és convocar eleccions a conveniència del partit. Cada elecció és utilitzada pel lideratge del Carrer Gènova en clau estatal amb l’objectiu de debilitar el govern de Sánchez. Els interessos o els problemes de la gent corrent dels territoris els importen poc, tot es redueix a càlculs electorals partidistes.
Aquest objectiu ha estat aconseguit a Extremadura i Aragón, no així a Castilla y León. No sabem com l’evolució de l’agressió imperialista d’Estats Units i Israel contra l’Iran pot influir en futurs comicis, atesa l’oposició discursiva del govern estatal contra aquesta agressió bèl·lica d’acord amb una oposició social que sembla majoritària.
D’altra banda, l’estratègia de concentrar el vot de la dreta tampoc no ha funcionat. VOX està més fort amb cada cita, encara que, com ja s’ha comentat anteriorment, sembla que ja no puja tan ràpidament com abans.
Davant d’això, l’actitud del PP ha variat. D’una banda, s’ha presentat com el capdavanter de la moderació, davant del radicalisme del sanchismo i de VOX.
Però la majoria de vegades el PP accepta sense embuts els marcs discursius i les propostes polítiques dels d’Abascal. No és sorprenent, atès que la formació ultradretana va emergir de les entranyes del gran partit de la dreta, on hi ha sectors propers ideològicament a VOX. Així mateix, el PP no es vol allunyar de les bases i votants de VOX que igualment podrien donar-los suport.
Pel que s’ha exposat, els de Feijoo no amaguen que governaran amb VOX sense problemes. I atesa la polarització social existent, això no tindrà efectes negatius en les seves perspectives d’assolir la Moncloa l’any 2027.
L’esquerra estatal fracassa
Les condicions d’Extremadura no han estat a Aragón ni a Castilla y León. No teníem en aquests territoris una esquerra ancorada que transmetés una imatge d’unitat i de proximitat als problemes reals de la gent, a més d’un lideratge carismàtic.
Els resultats han estat catastròfics.
A Castilla y León SALF supera àmpliament Podemos, que també va treure uns lamentables resultats a Aragón. Continua havent-hi una manca total d’autocrítica en la formació morada.
Tot és culpa de l’assetjament —real— mediàtic, judicial i policial, però res no és degut als seus mateixos errors. Perquè allò que pot estar percebent gran part de l’electorat progressista és una actitud sectària i auto referencial, més enllà que moltes de les propostes i pràctiques de la formació morada siguin força atractives per a l’esquerra.
Així mateix, IU-SUMAR tampoc no avança, encara que resisteix millor que Podemos. Amb els pactes en el passat d’IU amb el PSOE, la formació d’esquerres apareix com un còmode apèndix del gran partit progressista del Règim del 78. Al final, en un clima de polarització, la tebiesa no mobilitza i la gent al final opta per l’original —en aquest cas el PSOE— davant de la còpia, SUMAR.
Què passarà a Andalusia?
Juanma Moreno, que va prometre que només estaria 8 anys, tornarà a encapçalar el PP a la cita que ha decidit convocar per al maig.
Davant seu una dirigent de l’aparell, María Jesús Montero, enviada des de Madrid. Un altre cop el mateix guió que a Aragón, espera el PSOE un resultat diferent?
Juanma Moreno espera donar l’estocada al PSOE en el lloc que va ser un dels seus principals graners i prescindir de VOX per governar en solitari.
A l’esquerra del PSOE hi haurà tres opcions: Per Andalucía (IU – SUMAR) i Podemos, en clau estatal, i Adelante Andalucía en clau nacional. Però l’anàlisi del que pugui passar i del que finalment passi serà fruit d’articles posteriors.
