Xoán Vázquez, Marx21
“Els arbres del sud donen fruits estranys/Sang a les fulles i sang a l’arrel/Cossos negres balancejant-se amb la brisa del sud/estranya fruita penjant dels àlbers.”
A la primavera de 1939, dotze versos van començar a canviar el món. Al club novaiorquès “Cafè Society” la cantant Billie Holiday va interpretar una cançó que per primera vegada denunciava obertament l’opressió de les persones negres a Estats Units. Els presents estaven entusiasmats, però no tenien ni idea que estaven escoltant Strange Fruit, el primer himne del moviment pels drets civils.
Composta per Abel Meeropol, jueu d’origen rus afiliat al Partit Comunista, la cançó descriu els horrors dels linxaments racistes a Estats Units. Segons xifres 0ficials, 4.743 linxaments.
Com assenyala Santi Hurtado a la revista online, Alta Fidelidad, “entre els anys 20 i 40 els artistes negres van gravar discos —llavors anomenats “discos de raça”— que van ser pioners en els nous sons en blues, jazz i gospel. Tota aquesta cultura —no només la música, sinó també les pel·lícules i publicacions— va se creada per i per a persones afroamericanes, (…) George W. Johnson va ser la primera persona negra que va gravar un disc, que es va conèixer amb el nom de The Whistling Coon pel seu xiulet ragtime a partir de 1890. Mamie Smith va realitzar Crazy Blues en 1920, el primer disc de blues, que va vendre unes 100.000 còpies. No obstant això, no va ser fins als anys 50 i 60 quan la música negra es va convertir en un baluard essencial per al Moviment pels Drets Civils.”
Al començament de la dècada de 1960, quedava clar que la fi de l’esclavatge de les persones negres no havia suposat la seva integració a la societat, ja que es mantenia la negació de tots els seus drets civils.
I és que durant aquest turbulent període van ser moltes les veus i els músics que van començar a reflectir a les seves cançons la vida del gueto, donant vida a un soul, jazz o blues més polititzat.
Alguns, com Marvin Gaye o Curtis Mayfield, des d’una òptica més liberal, i d’altres com Elaine Brown o Nina Simone, des d’una posició més radical.
Seize the time
Amb arranjaments del pianista de jazz Horace Tapscott, el 1969 es va publicar el que seria un dels primers àlbums amb un missatge antiracista clar. Va ser Seize the time de Elaine Brown, escriptora, cantant i activista política i que seria del 1971 al 1974 dirigent del Partit dels Panteres Negres.
El disc va exposar de manera evident la visió del món dels Panteres Negres. De fet, un dels seus temes, The meeting, va ser elegit himne de l’organització. Seize the Time va ser descrit com a “gospel en armes”: suposem que, entre altres motius, per la impactant portada dissenyada per Emori Douglas, ministre de cultura dels Panteres.
Tapscott havia impulsat el 1961 la creació de Pan Afrikan People Arkestra, un conjunt, com va assenyalar el mateix Tapscott, “dedicat a la comunitat, la consciència social, les arts i la cultura africana. La seva missió és preservar i presentar la música de compositors negres, vius o morts i interpretar aquesta música als nostres barris.”
La institució de l’Arkestra va fomentar una cultura de comunitat, espiritualitat, empoderament negre. Fins ara, més de 300 músics han passat per l’Arkestra, i la xifra continua creixent.
El 1958, el saxofonista de jazz Sonny Rollins grabó The Freedom Suite amb el bateria Max Roach un tema innovador i una de les primeres peces de jazz a fer una declaració explícita sobre els drets civils.
Sis anys després, Billy Taylor va gravar el tema I wish I knew how it would feel to be free. Aquest tema va ser popularitzat anys més tard, amb un increïble aire gospel, per Nina Simone. La cantant també va versionar el 1965 la cançó Strange Fruit que fes famosa Billy Holiday, i va afirmar que cantar la cançó i difondre el seu missatge contra la violència racial era un deure.
Black Power
L’assassinat el febrer del 1965 de Malcom X i, un any després, la mort a trets per la policia a San Francisco de Matthew Johnson, un adolescent negre desarmat, van portar que, l’octubre del 1966 a Califòrnia, Bobby Seale i Huey. P. Newton fundessin el partit Panteres Negres.
Va ser l’única organització a tota la història de la lluita negra que va triar la lluita armada amb un programa revolucionari.
Aquell mateix any, Stokely Carmichael va proclamar per primera vegada el Black Power, un concepte molt difús i gandul que es prestava a interpretacions molt diverses.
Amb tot, l’activisme i el carisma dels Panteres molt aviat va multiplicar la popularitat de l’organització també entre els músics de jazz i soul.
Free Angela
El 3 d’octubre de 1970, l’FBI va detenir la professora i intel·lectual negra Angela Davis, militant del Partit Comunista i membre del Club Che-Lumumba, on s’intentava acostar posicions entre els Panteres Negres i els Comunistes.
L’autora de Dona, Raça i Classe va passar més d’un any a la presó i la seva causa va unir l’esquerra política amb l’esquerra cultural. Els Rolling Stones i John Lennon li van dedicar una cançó i Nina Simone es va implicar a la campanya per al seu alliberament.
Però la millor cançó en defensa d’Angela Davis va ser Free Angela a la veu de Larry Saunders, conegut com el profeta del Soul. La cançó va servir, a més, per donar nom al disc col·lectiu publicat el 1971 amb l’objectiu de recaptar fons destinats al Comitè Nacional Unit per Alliberar Angela Davis.
Setanta-cinc anys després de l’actuació de Holliday, la tornada “Estarem bé” del tema Alright del rapero Kendrick Lamar va acompanyar les primeres protestes del moviment Black Lives Matter contra la violència policial.
