Paco Priego, Marx21
He de confessar que no sóc un paio de futbol.
No a causa de les controvèrsies externes a la pista de joc, que són comuns a qualsevol esport professional, sinó simplement perquè com a espectacle no m’acaba de cridar l’atenció. Tampoc no em desagrada especialment, però sempre he tingut més preferència pel bàsquet, un joc més dinàmic, més entretingut de veure pel meu gust.
El cas és que, mentre que amb aquest esport sí que he assistit sovint a l’estadi per presenciar partits en directe, i fins i tot durant algun temps vaig ser abonat de l’equip del qual sóc seguidor (el Joventut de Badalona, per si senten curiositat), mai a la vida havia pagat una entrada per assistir a un partit de futbol en un estadi fins fa uns dies, quan finalment vaig corregir aquesta anomalia cultural assistint al partit entre les seleccions de Catalunya i Palestina, més atret pel compromís reivindicatiu que no pas per l’espectacle esportiu.
Aquell dia, en l’aspecte esportiu sincerament esperava que Palestina passés per sobre de Catalunya com una piconadora, a causa dels antecedents dels dos equips.
Catalunya no és una selecció amb reconeixement oficial, per la qual cosa no participa en tornejos oficials, i les seves aparicions sobre el camp de joc es redueixen a esporàdics amistosos. Abans d’aquest, només havia disputat cinc partits en els últims deu anys, el més recent el maig d’aquest mateix any, quan va guanyar 2 a 0 a Costa Rica. Per tant, és un equip que no està conjuntat, i que a més depèn molt de la disposició dels grans clubs a cedir les seves estrelles, així com de no coincidir amb una convocatòria oficial d’Espanya, que per a aquesta mateixa data estava en tràmit de disputar el partit definitiu per certificar la seva classificació al Mundial 2026.
Classificatòries
Així que havia armat el seu equip tant amb jugadors menys habituals al camp dels grans clubs de La Lliga, com amb jugadors que militen en equips de divisions inferiors, especialment diversos jugadors insígnia d’equips catalans històrics que competeixen actualment a la Primera Federació (tercera categoria del futbol espanyol).
Palestina, per la seva banda, es presentava amb la seva alineació de gala, la mateixa que venia de realitzar una meritòria campanya a les classificatòries asiàtiques rumb al Mundial 2026, on havia avançat fins a la ronda definitiva, instància en què, tot i no haver aconseguit la classificació, i haver perdut en l’últim partit de la seva sèrie l’oportunitat de classificar-se a la ronda de repesca, havia tingut bones actuacions, inclosos dos empats davant el “coco” del seu grup i un dels grans d’Àsia, Corea del Sud, com a “local” a Amman (Jordània) i com a visitant a Seül. Però aquests resultats sí que li havien valgut la classificació per a la propera Copa d’Àsia de 2027.
A més, més enllà del valor reivindicatiu, Palestina afrontava tant aquest partit com l’anteriorment disputat a Euskadi com a preparatoris per a les eliminatòries a la Copa Àrab del 2025 (a dia d’avui ja s’ha assegurat la seva classificació per a aquest torneig).
Per tant, s’enfrontaven un equip improvisat contra un altre que, malgrat totes les dificultats que enfronta a causa de l’agressió sionista vers el país que representa, i encara que sens dubte hi ha un esglaó per sota dels grans de la seva confederació (Japó, Corea del Sud, Austràlia…) segueix sent un equip professional, rodat en competició al més alt nivell, i preparant-se per a un torneig imminent.
Així que per a mi va ser una sorpresa que Catalunya guanyés el matx per 2 a 1. Seguint amb el purament esportiu, no va ser un partit especialment vibrant, i tots els gols van ser en jugada a pilota parada. Probablement un empat hauria estat un resultat més just per al que es va veure al camp, però a ningú se li escapa que aquest partit transcendia el que és purament esportiu, així que passem a analitzar el que es va veure a la grada.
El partit en si mateix havia estat envoltat en controvèrsia els dies previs. L’entitat organitzadora, Act x Palestine, s’havia queixat de la pràcticament nul·la implicació de les autoritats locals en la promoció del matx, a diferència d’altres partits disputats per la selecció catalana, davant de rivals segurament menys políticament incomodes.
La mateixa possibilitat de disputar el partit a l’estadi Lluís Companys de Barcelona va estar a l’aire fins a l’últim moment, amb estaments oficials intentant ubicar-lo en estadis més petits, tot i que els organitzadors insistien que les reserves d’entrades que tenien superaven amb escreix la capacitat dels recintes oferts com a alternativa.
Finalment la pressió popular va fer efecte, i es va poder disputar el partit a l’escenari previst, davant de 30.018 persones espectadores, cosa que representa poc més de mitja entrada de l’estadi esmentat, però que supera àmpliament les taquilles dels més recents partits disputats per la selecció de Catalunya, que solia convocar entre 5.000 i 6.000 persones.
De fet, ens hem de remuntar fins a l’any 2015 per trobar una entrada superior, per la qual cosa l’èxit de públic és indiscutible. Hi va haver convocatòries per accedir a l’estadi des de les parades de metro properes fent columna, que van convertir el trajecte en una petita manifestació improvisada de suport a la causa palestina.
Pel que fa a l’ambient ja a la grada, la situació era estranya.
Els gols locals van ser celebrats amb discreció, i amb immediats ànims al rival, mentre que el gol visitant va ser gairebé més aplaudit que els locals. Era com si hagués por d’ofendre el convidat d’honor de la festa.
També als càntics i símbols exhibits pel públic es notava això. Els partits de la selecció catalana sempre han tingut un component molt lligat amb la reivindicació nacional catalana, molt especialment durant l’època de l’anomenat Procés independentista. Però aquesta vegada hi havia un altre component afegit, la denúncia del genocidi perpetrat per Israel, per la qual cosa el nombre d’estelades i de banderes palestines estaven a la par.
També es notava als càntics de la grada, majoritàriament centrats a denunciar el genocidi, i amb menys atenció a la qüestió nacional catalana que altres vegades. Fins i tot hi va haver un moment en què alguns assistents van intentar mostrar simbologia associada amb l’extrema dreta independentista, com la bandera de la Creu de Sant Jordi, essent immediatament escridassats i silenciats amb crits de “Catalunya antifeixista”.
Expulsats
En alguns portals afins a la ultradreta catalana es podien llegir els dies posteriors al partit amargues queixes sobre com s’havien sentit expulsats de la festa, la qual cosa és positiva, sí, però ens ha de fer reflexionar sobre per què fins aquell dia l’extrema dreta amb estelada s’havia sentit còmoda en aquest espai, i quina resposta hem de donar des de l’esquerra al fet que el feixisme s’hagi aposentat impunement a les grades de tants estadis.
Que els feixistes se sentin incòmodes en un estadi hauria de ser la norma, i no una excepció, que avui dia només passa en estadis i clubs modestos amb forta identitat social, que sobreviuen com a anomalies en un futbol cada vegada més negoci global, on l’únic que importa és que els diners segueixin entrant a les arques.
En resum, una experiència gratificant, que segurament és força diferent del que ha de ser el comú d’un partit ordinari, però aquell dia se n’anava a quelcom més que a veure futbol.
Això sí, jo segueixo sent més de bàsquet. Qüestió de gustos, què hi farem.
