Si jo li menciono el nom del cantant Ron Dante, probablement a vostè, persona que es considera a si mateixa posseïdora d’un cert grau de cultura musical, li resulti desconegut.
Si a continuació li comento que va aconseguir mantenir, durant tres setmanes seguides, dos temes entre els 10 primers de la llista Billboard Hot 100 a la influent revista del mateix nom, actuant com a vocalista d’una banda diferent per a cadascun, vostè probablement senti curiositat per saber quan va passar tal anècdota, i quines van ser les bandes implicades.
Quan jo li comenti que això va passar a l’octubre de 1969, vostè, persona coneixedora de la música popular que triomfava llavors, probablement comenci a posar-se en guàrdia. En el moment que jo li confirmi els seus temors, indicant-li que un d’aquests temes va acabar sent el senzill més venut aquest any, vostè probablement reaccioni irritat, dient que això no era música de veritat, que era tot fals, prefabricat en estudi i pensat expressament per a la televisió, mentre intenta sense èxit desallotjar del seu cap l’enganxosa tornada de la cançó en qüestió, sí, Sugar Sugar, de The Archies (l’altre tema era Tracy, de The Cuff Links). Un dels himnes d’un gènere que és la mateixa definició de plaer culpós, el Bubblegum Pop.
La creació de l’etiqueta bubblegum (goma de mastegar) per definir aquest estil sol atribuir-se al productor Jeffry Katz, i ens dóna una pista del seu públic objectiu: adolescents i preadolescents. Encara que l’etiqueta segueix en ús avui dia per referir-se, gairebé sempre de forma pejorativa, a la música pop orientada cap a aquest mateix segment d’edat, el bubblegum pop pròpiament dit va triomfar entre la segona meitat dels 60’s i la primera dels 70’s.
Les seves característiques eren: ritme animat, tornades repetitives i enganxoses, habitualment cantades a cor, i lletres centrades en preocupacions pròpies d’adolescents, com els primers amors o desamors, en un to innocent i optimista. Música per divertir-se i ballar, en essència.
Senzill
A causa del limitat poder adquisitiu del seu públic objectiu, es prioritzava el format senzill, més barat, davant de l’àlbum, més car.
No faltaven les vegades que s’ensamblava una banda improvisada per interpretar temes prèviament compostos (com va ser el cas dels ja citats The Cuff Links). Això va fer que sigui un dels gèneres amb més quantitat de “one hit wonders” (bandes meravella d’un sol èxit) que existeix.
Part de l’estigma que comporta ve d’aquest enfocament juvenil i aquesta producció industrial, però a la percepció de la seva proposta com una cosa falsa i poc seriosa també contribueix en gran mesura la seva estreta relació amb la televisió. Amb el bubblegum, la televisió comença a substituir la ràdio com el mitjà que marcarà les tendències del moment.
Les fronteres sobre el que es considera o no bubblegum, o quan inicia pròpiament, són difuses i sovint subjectes a polèmiques entre fans, per la inclusió o exclusió de tal o tal banda concreta. Molt especialment de la que citaré a continuació, ja que personalment estic d’acord amb el corrent que afirma que el so bubblegum s’inicia amb The Monkees.
Tenen totes les característiques indicades, molt especialment la de relació amb la televisió, ja que The Monkees va néixer com a sèrie de televisió el 1966, i que la banda sobrevisqués a la cancel·lació de la sèrie després de la seva segona temporada, no altera aquest fet.
Els seus membres van ser elegits mitjançant un càsting, com en qualsevol altre projecte televisiu, i per això sempre van carregar amb aquest estigma d’artificialitat tan lligat al bubblegum.
Si necessiten més proves de la “bubblegumitat” de The Monkees, el màxim himne bubblegum, la citada Sugar Sugar, era un tema proposat en principi per a aquesta sèrie, que va ser descartat i posteriorment recol·locat en un altre programa de televisió.
No seria l’única banda enquadrada habitualment en el gènere que naixeria en un programa de televisió. The Partridge Familly també va néixer com a sèrie de televisió, emesa entre 1970 i 1974. Però la fusió perfecta entre bubblegum pop i televisió va passar quan es va convertir en el so de les sèries animades. The Archie Show, programa al que la banda sonora Sugar Sugar pertany, inspirat en la mateixa tira de còmic que també va servir d’inspiració a la sèrie Riverdale de Netflix, va marcar la pauta, presentant a The Archies el 1969.
Dibuixos animats
Aviat molts temes extrets directament de programes de caricatures es van posicionar a les llistes d’èxit. Aquestes bandes de dibuixos animats van augmentar la percepció de gènere artificial i mercenari del bubblegum, ja que els seus integrants ja eren del tot desconeguts, anònims músics d’estudi que, gràcies a la mainada, es colaven a les llistes d’èxits amb estrelles reconegudes, per escàndol dels més puristes.
Però el so bubblegum no estava restringit a les bandes sonores televisives. I aquí hem de parlar de Buddah Records, la discogràfica per excel·lència del so bubblegum, que va llançar a grups com Ohio Express o 1910 Fruitgum Company.
Ohio Express és un altre cas que es cita sovint per desprestigiar el bubblegum, ja que més que una banda pròpiament dita, era una franquícia els membres de la qual anaven canviant contínuament, i fins i tot tenien una alineació de gira en directe, mentre una altra gravava nous temes en estudi al mateix temps, cosa que causava que de vegades la banda que actuava en directe no fos capaç de tocar els temes sol·licitats pels fans, ja que havien estat gravats per altres músics mentre ells estaven de gira sense saber-ho.
Ja als 70, amb el declivi del bubblegum, Buddah Records se centraria en altres gèneres, com el rock psicodèlic, so en què també va ser un referent.
Per tots els factors explicats, el so bubblegum sovint és injuriat, considerat una mena de frankenstein musical, una creació artificial destinada a lucrar-se amb els diners de les llaminadures. Un gènere exitós però mancat de veritables estrelles, cosa que no és del tot certa.
Per exemple, Cheryl Ladd, que es va fer famosa a la sèrie “Els àngels de Charlie”, va iniciar la seva carrera cantant per a una d’aquelles bandes de dibuixos animats, Josie and the Pussycats. També The Jackson 5 poden enquadrar-se dins del so bubblegum, i tots sabem qui era el menor d’aquells cinc germans (per si de cas, era Michael Jackson).
Però a banda d’aquestes futures estrelles, l’important és que, com a tota indústria, al darrera hi havia honestes persones treballadores, en aquest cas humils músics d’estudi, que van compondre i interpretar himnes del pop, creant un so que posteriorment influenciaria gèneres tan dispars com el soul, el rock psicodèlic o fins i tot el punk. Artistes els noms dels quals mai van ser coneguts, encara que la seva obra segueix amb nosaltres.
Per tot això, m’agradaria demanar-vos que reivindiquem el so bubblegum, i recordem amb respecte aquella vegada que un intermedi musical d’un episodi de dibuixos animats esdevingué el senzill més venut de l’any.
Cantem plegats: “I just can’t believe / The loveliness of loving you / I just can’t believe it’s true…”
Una llarga lista en Spotify de cançons Bubblegum, compilada per l’autor:
