Jesús Melillero
Les últimes setmanes han saltat a l’opinió pública greus casos de corrupció del número dos del PSOE, Santos Cerdán. Les valoracions han estat d’índole diferent, la majoria han estat el típic discurs antipolítica de l’extrema dreta, que tots els polítics són iguals… menys ells. Per a Pedro Sánchez i els defensors del govern “progressista” es tracta de “pomes podrides” perquè no existeix la corrupció zero.
Des d’un punt de vista marxista, la situació és més complexa.
Leitmotiv del capitalisme espanyol
El capitalisme espanyol presenta algunes peculiaritats respecte d’altres democràcies liberals. Els gairebé 40 anys de franquisme van ser una dictadura feixista dels rics, a qui se’ls premiava pel seu suport al Règim mentre la manca d’una societat civil mínimament organitzada feia d’aquesta impunitat la normalitat del sistema. Amb la mort del dictador i la Transició a un sistema homologable als del nostre entorn, les mateixes famílies van continuar controlant les grans empreses. No hi va haver depuració de l’aparell de l’estat, menys encara del poder econòmic aliat del franquisme.
Amb la UCD primer i amb la consolidació del nou règim amb el PSOE de Felipe González a partir de l’any 82, les relacions entre el poder polític i l’econòmic van continuar. L’arribada del PP al poder el 1996 va culminar amb la seva aposta pel totxo —grans constructores— que Zapatero va continuar, i que va acabar amb el 15M el 2011 i una crisi —que no pas descomposició— del règim i les seves institucions.
La corrupció inherent a l’ésser humà?
El mateix president del govern ha argumentat que és una cosa que passa a tots els partits polítics. No es pot negar que quan hi ha poder i diners al capitalisme la corrupció apareix. Però és la naturalesa humana? Els éssers humans tenim en comú que necessitem aliment, vestit o habitatge per desenvolupar-nos. La cultura també ens fa humans.
Però, quina necessitat vital justifica que uns quants individus —grans empresaris i els polítics alineats amb els seus interessos— s’apropien de milions d’euros creats pel conjunt dels i les treballadores? No hi ha res més contrari a la naturalesa humana, una espècie social que no hagués sobreviscut sense la col·laboració entre els seus congèneres, com ara la corrupció.
En definitiva, les condicions materials sota les quals ens trobem en aquest sistema determinen que robar i empobrir la majoria sigui normal per a milions de persones.
El socialisme com a solució
Les mesures anticorrupció han de ser saludades per qualsevol persona mínimament progressista. Les auditories externes, el no-finançament dels partits pels bancs o l’expulsió dels condemnats per corrupció no són mesures inútils.
No obstant això, hi ha alguns problemes per dur a terme fins i tot les mesures limitades.
D’una banda, la capacitat de les grans empreses per comprar qualsevol persona. Això té a veure amb l’acumulació obscena de riquesa en unes mínimes mans en el capitalisme.
D’altra banda, hi ha l’absència d’una democràcia reial capitalista. Quan no tenim cap control ni rendició de comptes sobre els nostres representants, més enllà de votar cada quatre anys, la ficció democràtica s’esvaeix.
Per tant, mentre les grans empreses hi siguin i no siguin expropiades en benefici de la majoria, les mesures benintencionades s’hi quedaran només en això. Que no ens enganyin, el problema no són els quatre polítics corruptes, sinó un sistema al qual cal enderrocar.
