Dianelis Zaldivar
Roque Dalton García és un d’aquells poetes que es queden per sempre al cor de la gent.
El passat 10 de maig de 2025, es van complir 50 anys del seu assassinat el 1975. I aquest 14 de maig va marcar 90 anys del seu natalici.
Dalton va ser un d’aquells excepcionals poetes que té la qualitat de poder escriure el poema d’amor més esfereïdor i el més esquinçador poema social, com tants que va escriure al seu estimat i sofert El Salvador.
Revolucionari fins a la medul·la, d’ell va escriure Eduardo Galeano, amb l’agudesa que el caracteritzava, que era “fotut i respondó. No va aprendre mai a callar ni a obeir, i exercia un desafiant sentit de l’humor i de l’amor”.
Animat des de la seva primera joventut per un dels seus mestres a seguir el camí de la literatura, va portar aquesta sempre al mateix temps dels seus estudis, primer en col·legis religiosos fins a batxillerat, després a la Universitat de Chile on va començar a estudiar Dret.
Aquí va entrar en coneixement de diverses ideologies, especialment la comunista.
Com ell mateix va dir d’aquell temps: “Em vaig posar en contacte amb els comunistes, vaig tenir amics comunistes, i al principi sense saber que ho eren, després amb una mica més de consciència, almenys vaig fer un pas d’avanç a Chile i de catòlic conservador que era vaig passar a ser un catòlic progressista, un socialcristià; en aquell moment, aquest corrent de pensament a Chile em va semblar summament atractiu.”
Després d’arribar a conèixer el marxisme a la Universitat a Chile i havent tornat a El Salvador, es va incorporar a la Universitat d’aquest país i a l’Associació General d’Estudiants Salvadorencs. El seu padrí polític en aquell temps era l’historiador Jorge Arias Gómez, dirigent del Partit Comunista Salvadoreny (PCS).
Amb 19 anys, va començar a col·laborar amb diferents publicacions de l’Associació d’Estudiants des d’on ja feia crítiques a la situació social del país. A aquesta mateixa edat es va casar amb Aída Cañas amb qui va tenir tres fills: Antonio, Juan José i Jorge.
El 1956 va guanyar el Premi Centreamericà de poesia de la Universitat i van sortir diversos dels seus poemaris i contes publicats.
Després d’un viatge decisiu a l’URSS per participar al VI Festival Mundial de la Joventut i els Estudiants per la Pau i la Llibertat, es va declarar completament a favor del comunisme. En aquesta trobada va conèixer escriptors tan importants com Miguel Ángel Astúries, Juan Gelman, Nazim Hikmet i Graham Greene. Així com el fundador del Front Sandinista d’Alliberament Nacional, Carlos Fonseca Amador.
Dalton es va fer comunista, però seguint amb el seu aire desenfadat i sense embuts, la qual cosa mai va ser ni ha estat molt ben vist pels que consideren la militància de forma més ortodoxa.
Aquí convé assenyalar que, als seus inicis, a l’època de Farabundo Martí, als anys 1931-32, el Partit Comunista Salvadorenc no seguia l’ortodòxia dictada des de Moscou. S’explica que el mateix Martí “portava a la solapa una estrella vermella amb l’efígie de León Trotski”, quan el revolucionari rus estava fortament enfrontat amb la burocràcia estalinista. En aquest sentit, Roque es va acostar més a l’esperit original del seu partit que no pas els dirigents comunistes del moment.
El 1958 Dalton va guanyar el segon lloc dels Jocs Florals de San Salvador amb l’obra Doce poemas.
Sens dubte, el més destacable de la seva vida i la seva personalitat va ser que va fer de l’activitat política, la poesia i la bohèmia una sola cosa.
Com va afirmar el seu amic Julio Cortázar: “No es va poder separar mai el poeta del lluitador, el novel·lista del combatent, i per això la seva vida va ser una sèrie contínua de persecucions, presons, exilis, fuites en alguns casos espectaculars i un retorn final al seu país després de molts anys passats en altres llocs d’exili per integrar-se a la lluita on hauria de perdre la seva vida”.
Per la seva tasca política va ser capturat diverses vegades i va haver d’exiliar-se diverses vegades a Mèxic, Txecoslovàquia i Cuba. D’aquestes estades a Cuba en queden grats records en tants poetes que el van conèixer i que van conviureamb ell, especialment els casos de Fayad Jamís, Luis Rogelio Nogueras i Silvio Rodríguez, que li ha dedicat més d’una cançó.
Aquí a Cuba va treballar a Radio Habana Cuba, Casa de les Amèriques i a la Unió d’Escriptors i Artistes de Cuba. Va guanyar dues vegades el prestigiós Premi Casa de las Américas pels llibres El turno del ofendido i Taberna y otros lugares.
La seva activitat literària a l’Habana va ser intensa, escrivint diversos llibres durant aquests anys, però va considerar el seu deure incorporar-se a la lluita armada a El Salvador, cosa que va fer el 1970.
Ja al seu país, com a membre de la guerrilla, la seva manera de pensar i la seva irreverència el va portar a ser titllat de “revisionista” i de tenir “tendència pragmàtica i petit burgesa”, apel·latius gens estranys per als que no combreguen amb la visió ortodoxa de les causes de l’esquerra. Per serioses discrepàncies va ser capturat i afusellat després d’un judici sumari. Sens dubte, la seva mort és exemple de com no sempre és només l’enemic a qui combatem el qui comet injustícies i crims.
Roque és un exemple de pensament lliure i irreverent, del qual sempre va brollar la seva poesia.
La seva poesia i també els seus textos en prosa són una rara barreja de tendresa, ironia, irreverència i una lucidesa esglaiadora, tan enorme com el seu irrenunciable compromís polític. Aquest el va fer afrontar les peripècies i riscos de la lluita, teòrica i política, amb una constància infrangible i un humor irònic a prova de bombes.
Roque, en un dels seus versos més grans va dir: “Poesía, perdóname por hacerte comprender que no estás hecha solo de palabras”.
I jo diria ara: Gràcies, Roque, per fer-nos comprendre que la poesia no està feta només de paraules.
Dianelis Zaldivar Valdes és professora a Cuba i amant de la poesia
Uns poemes del Roque
Por qué escribimos
Uno hace versos y ama
la extraña risa de los niños,
el subsuelo del hombre
que en las ciudades ácidas disfraza su leyenda,
la instauración de la alegría
que profetiza el humo de las fábricas.
Uno tiene en las manos un pequeño país,
horribles fechas,
muertos como cuchillos exigentes,
obispos venenosos,
inmensos jóvenes de pie
sin más edad que la esperanza,
rebeldes panaderas con más poder que un lirio,
sastres como la vida,
páginas, novias,
esporádico pan, hijos enfermos,
abogados traidores,
nietos de la sentencia y lo que fueron,
bodas desperdiciadas de impotente varón,
madre, pupilas, puentes,
rotas fotografías y programas.
Uno se va a morir,
mañana,
un año,
un mes sin pétalos dormidos;
disperso va a quedar bajo la tierra
y vendrán nuevos hombres
pidiendo panoramas.
Preguntarán qué fuimos,
quiénes con llamas puras les antecedieron,
a quiénes maldecir con el recuerdo.
Bien.
Eso hacemos:
custodiamos para ellos el tiempo que nos toca.
Desnuda
Amo tu desnudez
porque desnuda me bebes con los poros,
como hace el agua
cuando entre sus paredes me sumerjo.
Tu desnudez derriba con su calor los límites,
me abre todas las puertas para que te adivine,
me toma de la mano como a un niño perdido
que en ti dejara quieta su edad y sus preguntas.
Tu piel dulce y salobre que respiro y que sorbo
pasa a ser mi universo, el credo que se nutre;
la aromática lámpara que alzo estando ciego
cuando junto a las sombras los deseos me ladran.
Cuando te me desnudas con los ojos cerrados
cabes en una copa vecina de mi lengua,
cabes entre mis manos como el pan necesario,
cabes bajo mi cuerpo más cabal que su sombra.
El día en que te mueras te enterraré desnuda
para que limpio sea tu reparto en la tierra,
para poder besarte la piel en los caminos,
trenzarte en cada río los cabellos dispersos.
El día en que te mueras te enterraré desnuda,
como cuando naciste de nuevo entre mis piernas.
Como tú
Yo, como tú,
amo el amor, la vida, el dulce encanto
de las cosas, el paisaje
celeste de los días de enero.
También mi sangre bulle
y río por los ojos
que han conocido el brote de las lágrimas.
Creo que el mundo es bello,
que la poesía es como el pan, de todos.
Y que mis venas no terminan en mí
sino en la sangre unánime
de los que luchan por la vida,
el amor,
las cosas,
el paisaje y el pan,
la poesía de todos.
