Xoán Vázquez
El 23 de maig de 2024 va entrar en vigor la Llei de Matèries Primes Crítiques (Critical Raw Materials Act) de la Unió Europea, una llei destinada a assegurar el subministrament de les anomenades matèries primeres crítiques i reduir la dependència de proveïdors externs.
Ja al març, la vicepresidenta de la UE, Margrethe Vestager, havia viatjat “de compres” a Xile, Colòmbia i Brasil amb l’objectiu de diversificar les fonts de primeres matèries i no dependre tant de la Xina.
En aquell moment, la mateixa Vestager no va dubtar a lligar la compra d’aquestes matèries crítiques amb la transició ecològica afirmant: “sense un subministrament segur i sostenible de matèries primeres crítiques, no hi haurà una transició verda i industrial”. Cap esment al fet que gairebé totes són també essencials per a la producció armamentística.
Uns mesos abans, l’OTAN havia publicat una llista de 12 materials crítics assenyalant que “la disponibilitat i el subministrament segur d’aquests materials són vitals per mantenir l’avantatge tecnològic i la preparació operativa de l’OTAN. Les interrupcions en el subministrament podrien afectar la producció d’equips essencials per a la defensa. Identificar aquests materials clau és el primer pas de l’OTAN cap a la construcció de cadenes de subministrament més fortes i més ben protegides, fonamentals per a la defensa i seguretat dels aliats”.
I és que en un món de recursos limitats i molt polaritzat, l’autonomia estratègica i la seguretat econòmica dependran en gran mesura de l’accés a aquestes matèries.
Però, quan entenem que una matèria primera és crítica? Hi ha tres factors que ens permeten determinar si una matèria primera passa a ser considerada com a crítica:
Les seves reserves mundials són escasses, no hi ha materials alternatius que puguin exercir la seva funció perquè les seves propietats són úniques o molt singulars i, finalment, són materials indispensables per a sectors econòmics clau del futur, i/o la seva cadena de subministrament és de risc elevat.
La batalla tecnològica entre la Xina i Estats Units, la invasió russa d’Ucraïna, les pretensions expansionistes de Trump i sobretot l’alteració i la imprevisibilitat de les cadenes de subministrament després de la pandèmia han motivat que l’accés a les matèries primeres crítiques —aquelles que són essencials per a la transició digital i en l’àmbit militar— s’ha convertit en prioritat política er a la Unió Europea.
El llistat de matèries primeres crítiques ha passat de 14 l’any 2014 a 34 en 2023. Algunes són conegudes, com el liti i el níquel, utilitzats per produir bateries; altres més desconegudes com el gal·li o el bor.
Lucre empresarial
El 25 de març la UE anunciava que, a fi de reduir la bretxa de dependència de l’exterior i augmentar l’autonomia estratègica, finançaria l’obertura de desenes de mines. 47 són els projectes que es desenvoluparan al territori de la UE d’un total de 170 sol·licituds.
La Península Ibèrica acapara el nombre més gran de projectes guanyadors, amb quatre seleccionats a Portugal i set (sis mines) a l’Estat espanyol, la majoria per a extracció i processament. Se centraran en el liti, el coure, el cobalt, els metalls del grup del platí i el níquel.
Però la decisió de la Comissió Europea en relació amb els set projectes a l’Estat espanyol —que sembla que agrada als polítics i els empresaris involucrats— compta amb el rebuig d’organitzacions socials i mediambientals des de molt abans del suport de Brussel·les.
Poc després de conèixer-se l’aval de la UE, Ecologistes en Acció, SEO/Birdlife i Amigues de la Terra van emetre un comunicat que recordava el rebuig social de tres de les mines i les “dolentes pràctiques ambientals” de tres més, per la qual cosa només se salvaria el projecte de reutilització impulsat per Atlantic Copper a Huelva.
A més, de la seva declaració com a projectes estratègics suposa, segons la Comissió, la retallada dels terminis per al desenvolupament d’aquests projectes dels 10 o 15 anys habituals a poc més d’un any assegurant que aquesta reducció dels temps es farà “salvaguardant les normes mediambientals i socials”.
Però això és una cosa que no convenç les organitzacions ecologistes, que alerten del risc que aquesta accelerada es tradueixi en un relaxament més gran en l’aplicació de normes ambientals com les directives d’hàbitats o aigües.
Prova de per on van els trets va ser l’esdeveniment organitzat per Euromines (organització que representa la indústria minera) el 9 d’abril passat titulat: “Geopolítica en joc. La guerra subterrània per la defensa d’Europa”. Va comptar com a ponent amb la cap de la Unitat del Fons Europeu de Defensa a la Direcció General de Defensa i Espai de la Comissió Europea. A més, van participar al debat el cap de la Secció de Política de Defensa de l’OTAN i la subdirectora de la Iniciativa Europea per a la Seguretat Energètica.
Es tracta, en darrer terme, d’una temptativa de prioritzar el lucre econòmic d’empreses extractives, energètiques i tecnològiques per sobre dels drets socials, a més a més, són propostes amb importants perjudicis mediambientals que van en sentit oposat a les necessitats que exigeix el desafiament del canvi climàtic avui dia.
