Hem d’aprendre les lliçons del genocidi nazi i lluitar perquè “Mai més” sigui més que un eslògan.
Tomáš Tengely-Evans
S’acaben de fer 80 anys de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz Birkenau, camp que era al centre d’una màquina de matar industrial impulsada per la ideologia antisemita dels nazis.
Els nazis van assassinar més de sis milions de persones jueves, dos terços de la població jueva d’Europa, entre 1941 i 1945. Cinc milions més de persones considerades untermenschen o infrahumanes van morir en els camps d’extermini.
Diem “Mai més” al Dia de la Memòria de l’Holocaust. Però perquè sigui més que un eslògan, hem d’entendre què va aplanar el camí als horrors de l’Holocaust.
L’Holocaust no es caracteritza només per l’escala de la matança —encara que és dantesca— o pel fet que un estat hagi fet l’extermini de tot un grup de persones. Hi ha altres exemples a la història d’estats que han portat a terme genocidis. Bèlgica va assassinar milions de persones al genocidi congolès (1885-1908). Hem vist un genocidi a Gaza a les pantalles dels nostres mòbils durant més d’un any, un recordatori brutal que els assassinats en massa orquestrats per l’Estat no van acabar el 1945.
L’Holocaust està marcat per la seva naturalesa exclusivament industrial. Va ser un assassinat capitalista, fet possible per un dels estats capitalistes més avançats del món.
Els ferrocarrils van transportar persones de tot Europa als camps d’extermini. Algunes de les corporacions més grans d’Alemanya van tenir un paper fonamental i es van beneficiar dels assassinats en massa.
Van proveir ZyklonB per a les cambres de gas dels camps d’extermini i van utilitzar els reclusos com a mà d’obra esclava. Les màquines proporcionades per IBM van processar les dades que van fer possible el vast procés burocràtic.
Però el benefici de les corporacions no és l’únic enllaç amb el capitalisme. Els nazis van sorgir de la crisi social i del fracàs de la revolució de la classe treballadora després de la Primera Guerra Mundial.
Quan s’enfronta amb una crisi, la classe dominant pot recórrer a mètodes més autoritaris. I si s’enfronta a una amenaça contra tot el seu sistema, pot abandonar la democràcia del tot i recórrer al feixisme.
El socialista revolucionari Leon Trotski va sostenir que el feixisme era una “navalla a les mans de l’enemic de classe”.
“En el moment en què la política ‘normal’ i els recursos militars de la dictadura burgesa, juntament amb les pantalles parlamentàries, ja no són suficients per mantenir la societat en un estat d’equilibri”, va escriure, “arriba el torn del règim feixista”.
La classe dominant alemanya estava obsessionada amb la revolució de 1918 que va enderrocar el Kàiser —i va amenaçar el capitalisme mateix— els anys 1920 i 1930.
Els nazis no eren la primera opció de la classe capitalista alemanya. El president Paul von Hindenburg esperava que els polítics conservadors i els oficials militars restauressin l’ordre.
Però, a mesura que s’aprofundia la crisi, sectors de la classe capitalista van començar a simpatitzar amb la idea que el feixisme restauraria l’ordre i l’estabilitat. El 1932, va intentar introduir els feixistes al govern.
La classe dominant ja havia començat a destruir la democràcia liberal. Des del 1930, Alemanya havia estat governada pel “Gabinet dels Barons”, polítics i generals de dretes que governaven mitjançant decrets presidencials.
Però tenien poc suport al Parlament, i encara menys entre la gent comuna, i s’enfrontaven a un moviment de masses de la classe treballadora. El partit nazi de Hitler, el NSDAP, sí que tenia una base de masses. Va fer un avenç parlamentari el 1930, quan va començar la Gran Depressió.
La seva ala de lluita de carrer, els Camises Pardes, van terroritzar comunistes, socialistes, sindicalistes i altres oponents polítics. El 1933, quan els nazis van prendre el poder, el seu nombre havia augmentat a dos milions.
La classe dominant d’Alemanya volia fer servir aquest moviment per aixafar la classe treballadora.
Com va construir el feixisme aquesta base? El feixisme és una forma extrema de contrarevolució. Cerca fer retrocedir els èxits aconseguits pels moviments revolucionaris genuïns. Els nazis volien aixafar l’esquerra, les organitzacions obreres, la societat civil i tots els drets democràtics com una solució reaccionària a la crisi.
Però no van guanyar partidaris simplement defensant el status quo. Van utilitzar una retòrica “revolucionària” per construir una base entre els sectors de classe mitjana de la societat: el comerciant el suport del qual va ser destrossat per la hiperinflació o el petit capitalista soscavat per les grans corporacions.
Van prometre una revolució nacional que restauraria la grandesa d’Alemanya. Això significava apuntar no només a l’esquerra sinó a l’establishment polític o corrupte i les grans empreses. Però com podien quadrar el cercle entre donar suport al sistema i als seus partidaris de classe mitjana que s’hi veien oprimits? L’antisemitisme era clau.
Els nazis van aprofitar i radicalitzar l’antisemitisme que la classe dominant alemanya ja impulsava.
El poble jueu es va enfrontar a la persecució abans del sorgiment del capitalisme. Però aquesta se centrava en la religió i no presentava els jueus com una “raça” diferent i separada. Això va canviar amb el desenvolupament del capitalisme i el “racisme científic”.
Des de finals del segle XIX, es va culpar els jueus de la depressió mundial, del fracàs de França en una guerra i de l’ascens del moviment socialista a Alemanya.
Les classes dominants van fer servir l’antisemitisme, com altres formes de racisme, per dividir i governar. Però l’antisemitisme fa més que proporcionar un boc expiatori: ofereix una explicació reaccionària de la crisi social.
L’antisemitisme desvia la culpa de la veritable elit capitalista vers una falsa “elit jueva”. Els jueus van ser presentats simultàniament com a capitalistes i aliats dels comunistes: van ser acusats de “judeobolxevisme”. La seva destrucció era, segons la ideologia nazi, necessària per restaurar la grandesa d’Alemanya.
Hitler va disfressar un moviment contrarevolucionari amb un fals llenguatge “revolucionari”. Però la contradicció no es va poder resoldre.
Els Camises Pardes van advocar per una “segona revolució” després que Hitler va prendre el poder el 1933. Però Hitler no tenia intenció de desafiar el capitalisme i havia tranquil·litzat amb cura els capitalistes d’Alemanya, dient-los que no els amenaçava. La retòrica de les Camises Pardes va preocupar els capitalistes. Hitler va eliminar els seus dirigents mitjançant execucions en massa a la Nit dels Ganivets Llargs el 1934. Però la contradicció va romandre.
Trotski s’havia referit a la base de classe mitjana dels nazis com a “pols humana”; per mantenir-la unida, els nazis van recórrer cada cop més a la ideologia antisemita. Aquesta dinàmica és crucial per explicar l’Holocaust.
L’antisemitisme dels nazis, l’obsessió per la puresa racial i el suport a l’imperialisme anaven de la mà. Després que comencés la Segona Guerra Mundial el 1939, els nazis van recloure els jueus en “guetos” als territoris que ocupaven.
Els Einsatzgruppen (esquadrons de la mort especials de les SS) van massacrar els jueus quan Alemanya es va apoderar de franges de territori rus entre 1941 i 1942. Primer van recórrer a afusellaments en massa, després van recórrer a camions de gas.
Al gener de 1942, alts funcionaris de les SS i del govern es van reunir a la conferència de Wannsee. Els nazis van planejar meticulosament la “solució final”, l’assassinat industrial en massa dels jueus.
Els nazis van començar a liquidar els “guetos” i van augmentar les matances de jueus. Després van autoritzar deportacions massives a l’est i la creació de camps d’extermini.
Alguns han argumentat que l’Holocaust i altres crims nazis representaven els interessos de la classe capitalista alemanya. Però hi havia tensions entre els nazis i els patrons. Els capitalistes conservaven el control econòmic mentre que el règim tenia el control polític. Quan tots dos van xocar, els nazis van afirmar el seu domini.
Per exemple, el 1935 el règim nazi volia centrar la inversió en la indústria pesant per enfortir l’exèrcit a costa d’altres indústries d’exportació. El magnat de l’acer Fritz Thyssen, que havia donat suport a Hitler i als nazis, es va oposar a la mesura. L’Estat nazi es va apoderar de les fàbriques.
És cert que les grans empreses es van beneficiar de l’Holocaust. IG Farben, una enorme empresa química, tenia una fàbrica construïda especialment a Auschwitz-Monowitz i va utilitzar mà d’obra esclava jueva del camp. Però els camps d’extermini no es poden explicar purament en termes econòmics.
A l’apogeu de la Segona Guerra Mundial, els nazis van desviar valuosos recursos militars per dur a terme la seva “Solució Final”. Fins i tot quan els nazis estaven perdent al Front Oriental, davant de Rússia, van invertir recursos en el genocidi.
És vital comprendre el paper de la ideologia antisemita. La classe dirigent es va bolcar cap als nazis, i aquests van mantenir unida a la base mitjançant l’antisemitisme i, finalment, el genocidi. A mesura que la sort d’Alemanya canviava a la guerra, el règim es va radicalitzar i va accelerar els seus plans d’extermini.
El Dia del Record de l’Holocaust d’aquest any arriba en un moment urgent. Necessitem recordar l’Holocaust quan hi ha una batalla sobre com s’entén i s’interpreta.
Els hereus del feixisme s’estan obrint pas a Alemanya, França i Àustria. Dirigeixen el govern a Itàlia.
Els horrors de l’Holocaust signifiquen que ha estat més difícil per als feixistes d’avui abraçar obertament l’antisemitisme. Molts proclamen el seu suport a Israel i al sionisme, afirmant que això vol dir que no poden ser antisemites.
Però la ideologia antisemita continua sent una característica important de molts partits feixistes, encoberta en teories conspiratives i una falsa retòrica antiestablishment. Un element essencial per a l’extrema dreta és la “Teoria del Gran Reemplaçament”, que sosté que les “elits” (una paraula clau que utilitzen per referir-se als jueus) estan important migrants musulmans per reemplaçar els blancs a Europa i Amèrica del Nord.
Els feixistes i les seves idees són normalitzats per l’home més poderós del món, Donald Trump, i l’home més ric del món, Elon Musk.
Ens hem de mobilitzar contra el feixisme, l’extrema dreta i el racisme, però també contra el sistema capitalista que produeix aquesta immundícia i aquest horror.
