Alex Callinicos
Aquest article extens analitza què és l’imperialisme i com s’hi hauria d’oposar l’esquerra.
És molt comú dir que vivim en un món cada cop més perillós i inestable. Els mercats financers calculen ansiosament el “risc geopolític”. La guerra més gran d’Europa des del 1945 es lliura a Ucraïna. Davant els nostres ulls, Israel està organitzant un genocidi. I, a sobre, Donald Trump ha estat reelegit amb una plataforma de “Amèrica Primer”.
Aquests desenvolupaments representen el col·lapse complet de les expectatives en els cercles de la classe dominant després de la fi de la Guerra Freda del 1989-91. Es deia que la globalització neoliberal portaria pau i prosperitat a un món cada cop més organitzat de forma transnacional, en el qual els estats-nació es tornarien cada cop més obsolets.
Fins i tot alguns marxistes en van acceptar part. L’any 2000, Michael Hardt i Toni Negri van anunciar al seu llibre Imperi: “L’imperialisme ha acabat”. Això va ser refutat gairebé immediatament, quan Estats Units, sota George W. Bush, van reaccionar als atacs de l’11 de setembre llançant la “guerra contra el terrorisme”. El resultat va ser una derrota per a l’imperialisme occidental a l’Iraq i l’Afganistan. I ara veiem l’expansió del nacionalisme de l’extrema dreta i les rivalitats geopolítiques creixents.
Què és l’imperialisme?
Hem d’entendre l’imperialisme de manera precisa. L’imperialisme capitalista, a la tradició marxista, no és simplement un Estat poderós dominant els seus veïns. És un producte del desenvolupament del capitalisme: l’estadi més alt del capitalisme, com ho va expressar el revolucionari rus Vladímir Lenin. El capitalisme és un sistema basat en l’explotació del treball assalariat i conduït per l’acumulació competitiva de capital.
L’imperialisme modern va sorgir a finals del segle XIX. L’acumulació de capital va augmentar la mida i el poder de les unitats individuals del sistema. Com a resultat, la competència econòmica entre capitals i la competència geopolítica entre Estats tendien a fusionar-se. Actuant cada cop més a nivell global, les grans empreses capitalistes depenien del suport dels seus Estats. I gràcies a la industrialització de la guerra, el poder militar va començar a dependre d’una base econòmica capitalista sòlida per proporcionar sistemes d’armes, línies de subministraments i infraestructures.
L’imperialisme ha passat per diferents fases històriques, però la seva lògica bàsica continua sense canvis. És un sistema de competència intercapitalista en què un grapat d’estats rivals lluiten per la dominació i l’explotació de la classe treballadora i la gent pobra.
Per això el “campisme” —intentar identificar una potència més “progressista”— està tan equivocat. L’imperialisme sempre existeix en plural, amb diversos poders lluitant per la dominació regional o global.
L’era de les guerres mundials entre el 1914 i el 1945 va representar l’intent de l’imperialisme britànic de mantenir la seva hegemonia. Dues potències més noves ho superaven econòmicament: Estats Units i Alemanya. De manera anàloga, el present està dominat pels esforços del guanyador d’aquesta lluita passada, Estats Units, per mantenir la seva hegemonia global davant de l’ascens de la Xina.
El declivi econòmic relatiu d’Estats Units en comparació amb altres destacats Estats capitalistes s’ha anat desenvolupant lentament des de la dècada de 1960. Estats Units han intentat mantenir la seva hegemonia unint els Estats avançats en un bloc capitalista liberal. Ho va fer a través d’institucions com el Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial (BM), l’OTAN i altres aliances. També va fomentar el desenvolupament de la Unió Europea (UE) com a soci menor. Aquest és l’anomenat “ordre internacional basat en regles”.
Estats Units va utilitzar la seva victòria sobre l’URSS a la Guerra Freda per intentar consolidar la seva dominació, fent que aquest ordre fos genuïnament global. Això va passar especialment sota Bill Clinton, el president demòcrata del 1993 a l’any 2001.
El neoliberalisme es va exportar als antics estats estalinistes i al Sud Global, i es va establir l’Organització Mundial del Comerç. L’objectiu era permetre que les corporacions i els bancs nord-americans es moguessin lliurement pel món a la recerca de beneficis. Mentrestant, l’OTAN i la UE es van expandir cap a Europa oriental i central, malgrat les protestes de Rússia, que el president d’Estats Units, Barack Obama, va menysprear com una mera “potència regional”.
Però l’estratègia d’Estats Units li va esclatar a la cara. L’esforç per imposar el neoliberalisme globalment va provocar revolta darrera de revolta. Per exemple, vam veure l’anomenat moviment antiglobalització des de finals de la dècada del 1990, els aixecaments àrabs de l’any 2011 i l’auge internacional de revoltes just abans de la pandèmia.
Crisi econòmica
La desregulació de les finances va precipitar la crisi econòmica més gran des de la dècada de 1930 des del 2007 al 2009. I la derrota d’Estats Units a l’Iraq i l’Afganistan va demostrar els límits del poder militar nord-americà. El creixement econòmic més lent des de la crisi financera global ha intensificat, com a la dècada de 1930, les rivalitats geopolítiques.
El més amenaçador per a l’hegemonia d’Estats Units és que aquests desenvolupaments van anar acompanyats del sorgiment de la Xina, que s’industrialitza ràpidament, com a “competidor igual”. En el context posterior a la crisi financera global, Xi Jinping va assumir el control del que ara era l’economia més gran del món pel que fa a manufactura i exportació. Els seus plans per millorar tecnològicament la indústria xinesa amenacen un dels pilars econòmics clau de l’hegemonia nord-americana: les grans tecnològiques sota la forma dels “Set magnífics”: Alphabet (Google i més), Amazon, Apple, Nvidia, Meta, Microsoft i Tesla.
El ràpid avenç d’empreses xineses com BYD, que produeixen vehicles elèctrics de baix cost relatiu, és una amenaça important per a les indústries automotrius d’Estats Units i d’Europa. Mentrestant, la Xina està millorant les seves capacitats militars amb l’objectiu d’expulsar Estats Units del Pacífic Occidental. Atès que Àsia és ara la regió més dinàmica del capitalisme mundial, si la Xina tingués èxit, això marcaria la fi de l’hegemonia global d’Estats Units.
La primera administració de Trump, des de l’any 2017 al 2021, va ser una reacció a aquests canvis. Va fer un gir racista i nacionalista a la ira creada pels efectes de la crisi financera global i va denunciar les “guerres interminables” d’Estats Units. El més significatiu és que va iniciar una guerra econòmica contra la Xina, mentre amenaçava amb el mateix altres exportadors importants, particularment Alemanya.
Joe Biden va mantenir els aranzels de Trump i va intensificar la guerra econòmica, intentant bloquejar l’accés de la Xina als productes tecnològics avançats occidentals. També va utilitzar enormes subsidis estatals en un intent per millorar la competitivitat de les empreses industrials nord-americanes davant de la Xina.
La diferència més gran entre les dues administracions va ser que Trump va ser molt crític amb els aliats de l’OTAN i de l’Orient Mitjà. Considerava que estaven aprofitant-se del poder militar d’Estats Units i saquejant-ho econòmicament.
Biden, en contrast, va cercar reconstruir el sistema d’aliances que Estats Units havia desenvolupat després de la Segona Guerra Mundial. En part això reflectia el fet que el seu aparell de seguretat nacional estava ple d’entusiastes de “l’ordre internacional basat en regles” de les administracions de Clinton i Obama.
Ucraïna
També va ser per necessitat: irònicament com a conseqüència de la reacció davant dels esforços de Clinton i Bush per expandir aquest sistema d’aliances cap a Europa central i oriental. L’anomenada “revolució del Maidan” de 2013-14 a Ucraïna va augmentar el poder dels nacionalistes d’extrema dreta i va empènyer la major part de l’elit política d’Europa de l’est al camp occidental.
Els aliats d’Estats Units i l’OTAN van començar a donar suport a les forces armades d’Ucraïna i reorganitzar les seves agències de seguretat i intel·ligència. La indiferència occidental i la pressió nacionalista van assegurar que el protocol de Minsk II de febrer de 2015, que havia de permetre la reintegració de les àrees pro-russes al sud-est d’Ucraïna, fos lletra morta.
Des que va assumir el comandament del Kremlin l’any 2000, Vladímir Putin ha cercat reconstruir l’imperialisme rus mitjançant una combinació de neoliberalisme autoritari i expansió militar. Això ha estat finançat per les exportacions energètiques de Rússia. Però presideix un imperialisme feble, cosa que el marxista rus empresonat Boris Kagarlitsky ha anomenat un “imperi de la perifèria”.
Només el seu arsenal nuclear manté Rússia a la gran lliga amb Estats Units i la Xina. Rebutjat per Occident, Putin ha cercat refugi en una versió del nacionalisme gran rus de l’era tsarista. També ha aconseguit projectar el poder rus a l’Orient Mitjà i Àfrica, explotant els fracassos, especialment de l’imperialisme nord-americà i francès.
L’aposta de Putin el febrer de 2022, que les seves forces invasores prendrien ràpidament el control d’Ucraïna, va sortir malament. La resistència ucraïnesa contra les maldestres columnes blindades russes va ser altament efectiva. I Estats Units i la resta de l’OTAN van enviar ràpidament sistemes d’armes, experts tècnics i forces especials per ajudar l’esforç bèl·lic ucraïnès.
El càlcul de l’administració Biden era que, lliurant aquesta guerra “proxy”, guerra per delegació, podria esgotar i aïllar Rússia. S’esperava que les sancions financeres imposades ràpidament per Estats Units, la UE, la Gran Bretanya, Suïssa i altres Estats occidentals destruïssin l’economia russa.
Els resultats van ser mixts. La contraofensiva d’Ucraïna l’any 2023 va fracassar. Els combats es van estancar al sud-est d’Ucraïna. L’economia russa no s’ha col·lapsat. Això és en part gràcies a l’hàbil gestió dels tecnòcrates econòmics de Putin. Però el suport econòmic que la Xina ha prestat a Rússia ha estat crucial. Al costat d’altres grans economies del Sud Global com l’Índia, ha proporcionat un mercat per a l’energia russa quan Occident ha començat a excloure-la. I les empreses xineses subministren a Rússia els productes d’alta tecnologia que necessita per continuar lliurant la guerra.
On l’administració Biden ha tingut èxit és reunint els Estats capitalistes avançats contra Rússia i potencialment la Xina. Això va començar abans de la guerra amb l’acord AUKUS de l’any 2021. Segons aquest acord, Estats Units i la Gran Bretanya subministraran a Austràlia submarins nuclears que s’utilitzaran per contrarestar el poder naval creixent de la Xina al Pacífic occidental. La guerra ha subratllat la dependència d’Europa de la protecció militar d’Estats Units i també del gas natural liquat produït per la indústria de la fracturació estadounidenca.
Liberalisme bèl·lic
Històricament, l’OTAN va ser una coalició dels Estats d’Amèrica del Nord i d’Europa. Ara, cada cop més, es projecta com una aliança occidental actuant globalment contra allò que el General Chris Cavoli, comandant de les forces nord-americanes a Europa, descriu com un “eix d’adversaris”. Aquests són Rússia, Xina, Iran i Corea del Nord. El que l’OTAN anomena “socis”, com Austràlia, Israel, el Japó, Nova Zelanda i Corea del Sud, ara participen a les seves cimeres. Aquesta lluita global es representa ideològicament com un conflicte entre “democràcia” i “autoritarisme”.
Podem veure l’administració Biden com el sorgiment del que es podria anomenar “liberalisme bèl·lic”. L’imperialisme liberal respon globalment a la guerra, o a l’amenaça de guerra, en tres fronts. El primer és Ucraïna. El segon és l’Orient Mitjà. La política de l’administració Biden des del 7 d’octubre de 2023 ha confirmat la centralitat estratègica d’Israel per a l’imperialisme occidental.
Això és degut en part al paper històric d’Israel com a aliat de confiança a l’Orient Mitjà. La guerra d’Ucraïna ha renovat la importància dels subministraments d’energia de la regió, especialment per a Europa. I allò que Anne Alexander anomena el “militarisme digital” d’Israel —basat en la massiva ajuda nord-americana— el converteix en un valuós soci econòmic i de seguretat per al capitalisme occidental.
L’assalt d’Israel al Líban a la tardor de 2024 va anar acompanyat d’un canvi en el to d’Estats Units. Hi va haver menys queixes hipòcrites sobre la massacre de civils per part d’Israel, mentre se li subministrava el hardware necessari. I hi va haver més entusiasme per la fantasia que el poder militar israelià pogués d’alguna manera “reordenar” l’Orient Mitjà.
El tercer front i potencialment el més perillós és Àsia. És aquí on les dues economies més grans del món estan fent preparatius intensius per a la guerra. Hi ha diversos punts de conflicte potencials. No és només Taiwan, on les forces polítiques dominants fan campanya per la independència, cosa que la Xina diu que portaria a la guerra. Hi ha disputes territorials al Mar de la Xina Meridional i al Mar de la Xina Oriental. L’acadèmic de relacions internacionals John Mearsheimer, un crític ferm de la política nord-americana vers Ucraïna i Israel, adverteix que el perill de guerra nuclear més gran es troba aquí, no a Europa.
El perill es veu agreujat per com els diferents fronts s’alimenten mútuament.
Com assenyala Mearsheimer, Benjamí Netanyahu està intentant atraure Estats Units a una guerra amb l’Iran. Però l’Iran s’ha unit al grup BRICS de grans economies del Sud, orquestrat per la Xina i Rússia. Tant Iran com Corea del Nord estan subministrant a Rússia míssils, així com drones en el cas de l’Iran i projectils d’artilleria molt necessitats en el cas de Corea del Nord.
S’informa també que les forces especials de Corea del Nord estan actuant ara a la regió de Kursk a Rússia —envaïda per Ucraïna a l’agost— i que han estat atacades per míssils Storm Shadow subministrats per la Gran Bretanya. La intervenció de Corea del Nord a la guerra ha portat el govern de Corea del Sud a reconsiderar la seva política de no subministrar armes a Ucraïna.
La caiguda sobtada i totalment inesperada del règim d’Assad a Síria n’és un altre exemple. Assad havia estat debilitat per l’assalt israelià a dos dels seus principals aliats, Iran i Hezbollah, i per la preocupació de Rússia amb Ucraïna. La seva eliminació és un cop important per a Putin, qui va fer de Síria una base per a operacions a l’Orient Mitjà i el nord d’Àfrica.
És important, però, no caure a la retòrica d’un “eix d’adversaris” com si fos una aliança coherent. Segons un estudi recent, “Encara que la Xina, Rússia, l’Iran i Corea del Nord ara es veuen sovint com un grup alineat, la cooperació entre ells ha estat gairebé totalment bilateral fins ara. Amb molt, els exemples més significatius de la seva cooperació han passat en el context de la guerra de Rússia a Ucraïna. No queda clar si aquesta cooperació sobreviurà a la guerra”.
Germans hostils
Totes les diferents potències imperialistes són, com Marx va descriure la classe capitalista de manera més general, “una banda de germans hostils” amb interessos tant superposats com en conflicte. Així, els governants de la Xina poden estar força contents de veure EUA i Rússia distrets per la guerra a Ucraïna. Però, segons el diari Financial Times, la participació directa de Corea del Nord a la guerra pot ser un pas que va massa lluny.
El diari escriu: “El desplegament de tropes nord-coreanes és un pas dramàtic, i a la Xina no li agradarà en absolut” va dir Andrei Lankov, expert a Corea del Nord de la Universitat Kookmin a Seül. Per a la Xina, el desplegament amenaça amb desestabilitzar el delicat equilibri de poder a la península coreana. Els vincles més estrets entre Rússia i Corea del Nord també podrien impulsar EUA, el Japó i Corea del Sud a enfortir la seva aliança militar a l’Àsia oriental, que Pequín ja percep com a dirigida a contenir el seu poder creixent”.
Més enllà del complex joc d’escacs de les rivalitats interimperialistes, EUA i els seus aliats han patit greus revessos diplomàtics i ideològics per part de Biden. En primer lloc, el bloc liberal imperialista va fracassar en els seus esforços per aïllar econòmicament i geopolíticament Rússia després de la invasió de 2022. Un dels aliats més importants d’EUA a l’Orient Mitjà, Aràbia Saudita, ha continuat cooperant amb Rússia al càrtel energètic OPEP+ . Altres dos, Egipte i la Unió dels Emirats Àrabs, s’han unit al grup BRICS. El grup s’ha ampliat per incloure Etiòpia i l’Iran juntament amb els membres existents: Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica.
Els BRICS no són un bloc geopolític i ideològic coherent comparable a les aliances liderades per Estats Units. Els Estats participants tenen interessos en conflicte i, en alguns casos —Brasil, Índia i Sud-àfrica—, estrets vincles amb l’imperialisme occidental. Les propostes per reemplaçar el dòlar nord-americà com a principal moneda de reserva continuen sent, en gran mesura, un somni. Tot i això, aquests desenvolupaments marquen un debilitament significatiu del control d’EUA sobre el sistema estatal internacional.
Això va ser visible a la recent cimera d’APEC al Perú. Amèrica Llatina ha estat tradicionalment vista com el “pati del darrere” d’EUA. Però la Xina cada vegada està més activa a la regió, oferint inversions i cercant accés a matèries primeres crítiques. El líder xinès Xi Jinping va utilitzar la cimera per inaugurar la primera fase d’un gegantí port de 3.500 milions de dòlars a la costa del Pacífic. Biden, en la visita presidencial de comiat al continent, va anunciar nou helicòpters Black Hawk per a un programa antidrogues de 65 milions de dòlars i la donació de trens de segona mà de Califòrnia per al sistema de metro de Lima.
Segons Michael Shifter, de la Universitat de Georgetown, “Va ser un contrast molt cridaner. Tens aquest enorme projecte de megaprojecte portuari xinès que va evocar la història del Perú des dels inques cercant grandesa. I després el que Biden va lliurar van ser alguns helicòpters més per a l’eradicació de la coca. Això sembla completament obsolet i antiquat”.
Aquest procés s’ha vist enormement reforçat per l’impacte polític de la guerra de Gaza. La complicitat d’Occident al genocidi i el suport que l’administració Biden i el govern alemany han donat a Israel per desafiar els esforços per responsabilitzar-lo sota el dret internacional han soscavat greument la credibilitat de l’anomenat “ordre internacional basat en regles”.
L’imperialisme nord-americà sempre ha respectat les seves pròpies regles només quan això li convenia, però la hipocresia d’Occident no ha estat mai tan flagrantment exposada. La insistència d’Alemanya en què el suport incondicional a Israel és la “raó d’estat” i la cancel·lació d’intel·lectuals jueus antisionistes han atret el menyspreu global. I el suport a Israel ha baixat enormement a molts països occidentals, així com a gran part del Sud Global. Les acampades estudiantils i la seva repressió per part de les autoritats universitàries i la policia mostren simultàniament com està estretament vinculat Israel a les classes dominants occidentals i quant és rebutjat, especialment pels joves.
Cop ideològic
Els casos que s’estan portant contra Israel a la CIJ i la CPI representen un cop ideològic enorme per als principals patrocinadors d’Israel, que presumeixen del seu compromís amb l’Estat de dret. El paper exercit en aquests processos per dues de les democràcies liberals més fortes del Sud Global —Sud-àfrica i Brasil— és un símptoma de l’esquerda de l’hegemonia d’EUA.
L’emissió d’ordres d’arrest per part de la CPI contra Netanyahu i l’exministre de defensa Yoav Gallant per crims de guerra amenaça d’intensificar aquesta crisi ideològica. El columnista del Financial Times, Gideon Rachman, adverteix que “Israel dividirà Occident”. “Israel està rebent un suport bipartidista absolut a Estats Units”, diu. “Però la majoria dels governs a la UE, així com a Gran Bretanya, Austràlia i Canadà, probablement respectaran l’acusació”.
La tornada de Trump a la Casa Blanca accelerarà encara més la crisi de l’imperialisme. En molts aspectes, el que ofereix al gran capital econòmicament és un paquet tradicional republicà de retallades d’impostos i desregulació. Però el compromís d’imposar aranzels més alts —sobre les importacions del Canadà, la Xina i Mèxic— alterarà el capitalisme global i les relacions d’EUA amb la majoria de les altres economies importants. Quanta diferència farà Trump a la “guerra de tres fronts” de l’imperialisme liberal no és del tot clar. Com assenyala Mearsheimer, durant el primer mandat generalment va perdre en els seus conflictes amb el “Blob”, l’aparell de seguretat nacional d’EUA. En qualsevol cas, en dos dels tres fronts —Orient Mitjà i Àsia— és, si de cas, més bel·ligerant que Biden.
Els principals nomenaments de política exterior de Trump, com Marco Rubio com a Secretari d’Estat i Michael Waltz com a Assessor de Seguretat Nacional, han estat de falcons republicans relativament convencionals en temes relacionats amb la Xina. No va nomenar fanàtics de l’extrema dreta. Després de reunir-se amb el seu predecessor, Waltz va dir: “Per als nostres adversaris que pensen que aquest és un moment d’oportunitat, que poden enfrontar a una administració contra una altra, estan equivocats. Som un sol equip amb Estats Units en aquesta transició”.
On Trump podria marcar la diferència és a Ucraïna, on famosament va dir que podria acabar la guerra “en un dia”. La lògica de la situació, en qualsevol cas, empeny cap a algun tipus de suspensió de les hostilitats. La pura força dels números i els materials ha estat treballant a favor de Rússia, encara que les seves forces avancen molt lentament i a un cost humà terrible. La decisió de Biden —seguida per la Gran Bretanya i França— de permetre que Ucraïna dispari míssils de llarg abast, subministrats per Occident, profundament en territori rus és una perillosa escalada. De fet, pot tenir la intenció d’obligar Trump a continuar la guerra. La resposta de Putin va ser disparar a Ucraïna un míssil balístic d’abast intermedi que podria assolir qualsevol capital europea, però sense una ogiva. Va ser una advertència. Però li convé esperar i veure què ha d’oferir Trump.
La reelecció de Trump ha provocat el pànic a la UE per temor que abandoni, no només Ucraïna, sinó també a ells a mercè de Putin. És gairebé segur que el “Blob” no permetrà que això passi. Continua sent d’interès per a l’imperialisme nord-americà, com ho va ser durant tot el segle XX, no permetre que una potència hostil domini el continent europeu. Però Brussel·les està buscant maneres de superar el seu sistema financer altament disfuncional per permetre que els Estats membres desviïn més diners vers la despesa militar. La Gran Bretanya, un dels aliats més bel·ligerants d’EUA a Ucraïna, també buscarà augmentar el pressupost de defensa, que actualment està molt ajustat. El panorama és d’una carrera armamentista en augment als dos extrems del continent euroasiàtic.
Aquesta és una perspectiva esfereïdora, que explica per què alguns corrents a l’esquerra radical internacional argumenten que ja estem en una Tercera Guerra Mundial. Inclouen el Partit Obrer a Argentina i la Tendència Internacionalista Revolucionària a Itàlia. Això és una exageració, ateses les complexitats i contradiccions que hem descrit.
No obstant això, és clar que la potència imperialista dominant està responent als creixents desafiaments a la seva hegemonia recorrent cada cop més a la força. En el millor dels casos, això representa un terrible malbaratament de recursos que es necessiten urgentment per abordar la creixent catàstrofe climàtica. En el pitjor dels casos, amenaça amb la destrucció de la civilització humana.
La freqüència creixent de xocs sobtats —per exemple, la caiguda d’Assad a Síria i l’intent d’imposició de la llei marcial a Corea del Sud— subratllen la inestabilitat ràpidament creixent del sistema. Hi ha una necessitat urgent d’un moviment antiimperialista mundial.
Contra tot imperialisme
Un obstacle per aconseguir això és el suport d’importants sectors de l’esquerra radical i revolucionària per a una de les dues versions del “campisme”. La forma més tradicional domina a gran part del Sud Global com, per exemple, a Índia i Sud-àfrica. Redueix l’imperialisme a l’hegemonia nord-americana i identifica la Xina i Rússia com a oponents “progressistes”. Això és absurd, atès el constant afany de Putin a perseguir una forma neoliberal d’imperialisme i les creixents pressions sobre els Estats del Sud Global perquè s’alineïn diplomàticament i econòmicament amb la Xina.
La forma més nova de “campisme”, en efecte, tracta l’imperialisme occidental com el defensor de la democràcia davant l’amenaça autoritària representada per “l’eix d’adversaris”. Influent a Europa i Amèrica Llatina, aquesta forma tendeix a reduir la guerra a Ucraïna a una lluita d’alliberament nacional comparable a la del Vietnam contra EUA. Això ignora l’important paper de l’OTAN a l’entrenament, armament i finançament d’Ucraïna. A mesura que la guerra ha continuat, aquesta posició ha perdut qualsevol credibilitat que pogués haver tingut inicialment. Fins i tot Boris Johnson ara admet: “Estem lliurant una guerra proxy, per delegació”.
Juntament amb la resta del Corrent Socialista Internacional (IST, del que Marx21 forma part), el Socialist Workers Party britànic s’oposa a l’imperialisme com a sistema. Com aquest article ha explicat, veiem la política mundial d’avui dominada, igual que entre el 1914 i el 1945, per una lluita interimperialista. I, en la tradició de l’internacionalisme revolucionari, ens neguem a donar suport a qualsevol dels bàndols i cridem a la derrota del nostre propi govern.
Això reinstaura l’enfocament de classe adoptat pels pioners d’aquesta tradició, com Lenin i Rosa Luxemburg. Com ells, veiem el món dividit entre les diferents classes capitalistes que sostenen el sistema imperialista i la vasta majoria. El camí vers la pau rau en una revolució socialista internacional que escombri als caps i el seu sistema.
Com podem construir aquest moviment antiimperialista? A la Gran Bretanya, treballem a la Coalició Stop the War i a la Campanya de Solidaritat amb Palestina. També hi podem trobar alguns aliats fora de l’IST que adoptin el mateix enfocament.
Però de fonamental importància és el desenvolupament de lluites massives des de baix. A llarg termini, han de provenir de persones treballadores que es rebel·lin contra les privacions imposades per l’imperialisme. L’augment inflacionari del 2021-2023 probablement es repetirà a causa de l’impacte del canvi climàtic, més interrupcions geopolítiques als mercats energètics, l’economia de guerra i el proteccionisme creixent. Això provocarà més lluites salarials a través de les quals les i els treballadors poden desenvolupar la confiança i l’organització per enfrontar-se al sistema.
També hi ha l’impacte dels moviments polítics massius. La guerra a Gaza i el creixement mundial de la solidaritat amb Palestina han actuat com una lliçó de més d’un any sobre la naturalesa de l’imperialisme i com combatre’l. Fins i tot si aquest moviment retrocedeix, deixarà efectes duradors que podran alimentar aixecaments futurs contra l’imperialisme. La nostra tasca és construir aquestes lluites antiimperialistes i garantir que ampliïn la xarxa de persones revolucionàries organitzades que entenguin que necessiten atacar el sistema.
Aquest article va aparèixer a Socialist Worker, la nostra publicació germana a la Gran Bretanya.
Deja tu comentario