ES CA

El president francès, Emmanuel Macron, va nomenar un nou primer ministre, però la crisi política continua i l’extrema dreta aprofita l’oportunitat..

David Leiva

Macron va convocar eleccions anticipades al juny per apuntalar els baixos índexs d’aprovació, però no ha aconseguit formar un govern estable des de la seva derrota.

El diari de centreesquerra Le Monde va dir que Macron lidera “el govern més pro empresarial des de l’inici de la Cinquena República el 1958”, però al mateix temps és vist com un “gestor incompetent” pels empresaris.

La seva reacció és deguda a la preocupació al voltant que l’actual crisi de la política oficial no aconsegueixi aturar la inestabilitat econòmica. El país està actualment sumit en una profunda crisi fiscal, malgrat les polítiques d’austeritat que han assotat el ciutadà corrent durant anys.

Aquest any, les agències de qualificació S&P i Moody’s van rebaixar la qualificació creditícia sobirana de França després d’11 i 9 anys, respectivament. El banc central francès també va retallar la previsió de creixement per a l’any que ve de l’1,2% al 0,9%.

Entre els capitalistes francesos hi ha també una sensació de crisi per estar quedant enrere en competitivitat davant d’Estats Units i la Xina. Els empresaris volen un líder fort que pugui convertir aquesta crisi en un avantatge per a ells. Per això, Pierre Gataz, expresident de l’Associació d’Empresaris Francesos (MEDEF), va escriure recentment que França necessita “Donald Trump, Elon Musk i Javier Milei”. Tots tres són figures d’extrema dreta notòriament pro empresarials.

D’aquesta manera, el partit feixista Reagrupament Nacional (RN) està aprofitant que Macron i el centredreta han perdut la confiança dels governants per presentar-se com una força que comprèn la difícil situació de les empreses.

Alguns empresaris ja han declarat que l’RN és preferible a La France Insoumise (LFI), partit del reformisme radical, de cara a les eleccions generals de juny-juliol. La crisi política actual podria fer avançar encara més el procés d’alineament del món empresarial amb els feixistes.

De fet, el magnat francès de les telecomunicacions Xavier Nell va declarar recentment que “a banda d’un grapat de figures centristes, l’única persona raonable que recoona suport als empresaris és [el líder de RN] Jordan Bardela”.

Mentrestant, l’esquerra dominant francesa respon aquesta crisi política amb una estratègia de Front Popular. La idea és guanyar les eleccions amb una àmplia coalició que englobi el centre i derrotar els feixistes i la dreta. Tot i això, aquesta estratègia cau en la contradicció de suprimir en algun moment la lluita de la classe obrera perquè caldria fer aliances amb forces centristes per guanyar i mantenir la majoria al parlament.

Així, el LFI de Jean-Luc Melenchon, el principal partit a França a l’esquerra del partit socialista, va formar una coalició electoral amb partits de centreesquerra sota el nom de “Nou Front Popular” en línia amb l’estratègia del Front Popular dels anys 30. El Nou Front Popular va derrotar el partit de Macron a les eleccions generals, obtenint el major nombre d’escons i impedint que el RN tingués un primer ministre.

D’altra banda, la recent moció de censura, que ha provocat la dimissió de Michel Barnier, ha donat confiança a les i els treballadors i es va reflectir en la manifestació de vaga del sector públic del 5 de desembre, que va atraure 200.000 persones. La vaga indefinida de ferrocarrils, iniciada l’11 de desembre, segueix el seu curs.

El dissabte 14 es va celebrar amb èxit una manifestació a París per “defensar els drets i la dignitat de les persones migrants”, a la qual van assistir 15.000 persones. La gent activista antiracista va mobilitzar persones joves i treballadores, aprofitant l’adhesió oficial a la concentració del sindicat CGT (l’equivalent a França de CCOO). “Treballem aquí, vivim aquí, ens quedarem aquí”, corejava molta gent treballadora migrant a la concentració. Va ser només una de les desenes de mobilitzacions antiracistes celebrades a ciutats de tot el país, entre el dia 14 i el 18 de desembre. Van respondre a la crida del moviment antiracista Marche des Solidarités —moviment germà a França d’UCFR Catalunya— amb motiu del dia internacional de la persona migrada, el 18-D.

Però, ara com ara, la lluita de classes a França no escapa al control de la burocràcia sindical, que vigila la situació i intenta coordinar la lluita en funció de les seves negociacions amb el proper govern.

L’LFI de Mélenchon va exigir la dimissió de Macron i eleccions anticipades després del col·lapse del gabinet de Barnier. Ara que Macron els ha ignorat i ha nomenat el centredretà Bayrou, la LFI torna a impulsar una moció de censura contra el primer ministre.

Tot i això, el Partit Socialista, la facció més moderada del Nou Front Popular, s’ha mostrat cada cop més obert a negociar amb Macron sobre el gabinet de Bayrou. “França vol estabilitat”, va declarar François Hollande, expresident socialista i actual diputat, en una entrevista el 16 de desembre. La LFI insta els socialistes a no aliar-se amb Macron, però a mesura que la crisi s’intensifiqui, també ho faran les contradiccions del Nou Front Popular.

De fet, és l’estratègia del Front Popular la que ha ressuscitat el Partit Socialista, que era un cadàver polític sota Hollande, fins a la seva posició actual. No n’hi ha prou amb mirar la política oficial o criticar-la, sinó que cal sortir-ne i organitzar la resistència des de baix.

Les protestes de carrer i les lluites obreres són crucials. Només exercitant la lluita podrem oferir una alternativa obrera a la crisi econòmica i política.

És important evitar que la classe mitjana s’acosti als feixistes (juntament amb alguns capitalistes). És perillós que l’esquerra resti importància a aquest punt i se centri a l’oposició dins de la política oficial.

Per això hem d’organitzar les persones treballadores i joves emprenyades enmig de la crisi i inspirar moviments des de baix per desfermar el potencial de la classe obrera. Només aleshores es podrà aturar adequadament l’ofensiva dretana i feixista.