Xoán Vázquez
Aquesta estrofa de la cançó Worker’s song de Dropkick Murphys sembla un títol apropiat per parlar de la feina i les noves propostes de la ministra de seguretat social.
Elevat al rang de llei moral pel sistema capitalista, l’obligació productiva que pren forma a la feina alienant ha estat considerada per autors com Lafargue, Schiller, Rensi, Berardi o els situacionistes com una maledicció. Cridaven a desconfiar de l’exaltació del treball perquè constitueix un dels fonaments més sòlids del sistema capitalista.
El desprestigi del treball hauria de ser absolut i amb ell l’ètica del sacrifici, l’obediència i la servitud.
El lema hauria de ser “Treballar mai” i en aquestes condicions encara menys. Però per a la majoria, resulta difícil imaginar un món sense feina, perquè fins i tot el lleure està unit al poder alienant dels diners. La frase “Siguem mandrosos en tot menys en estimar, en beure i en ser mandrosos” té difícil cabuda en un món amb la vida totalment monetaritzada i en què l’oci només desperta interès si té un valor econòmic o de prestigi social.
Aquesta idea de viure en un món dissenyat en funció del treball i d’aquest com a ideal absolut ho va explicar molt bé l’escriptor i filòsof anarquista Henry D. Thoreau: “Si un home passeja pel bosc per plaer cada dia, corre el risc de que el prenguin per un mandrós, però si dedica tot el dia a especular tallant arbres i deixant la terra àrida abans d’hora, se l’estima per ser un ciutadà treballador i emprenedor.”
Però per a totes les persones que arribin a l’edat de jubilació en condicions físiques i emocionals perfectes, i per a aquelles amb incapacitat temporal, el govern més progressista de la Galàxia els ofereix la possibilitat de morir treballant.
Primer va ser la proposta de la “baixa laboral flexible” que ha generat gran controvèrsia. Ha estat qualificada com una barbaritat que pot suposar una reculada en els drets de les persones treballadores, per dues raons principalment.
La primera i més important és l’impacte en la salut, ja que forçar l’activitat laboral durant una baixa mèdica podria agreujar la condició de la gent treballadora i perllongar-ne la seva recuperació.
La segona que, si no hi ha un bon sistema de control, pot donar lloc a abusos i que les persones treballadores de baixa se sentin pressionades a treballar.
Després va venir la proposta de reforma de la jubilació activa i la jubilació parcial, amb l’objectiu d’incentivar una sortida progressiva del mercat laboral.
La proposta inclou incorporar un període de cinc anys o més durant el qual la persona treballadora hauria de continuar en situació de jubilació activa per poder cobrar la totalitat de la pensió (a partir de l’any 5) compatibilitzant-la amb la percepció d’un salari com a persona treballadora per compte aliena o uns ingressos com a persona autònoma.
En tots dos casos l’argument és semblant i sembla tret d’una novel·la de Danielle Steel.
Mori
En el cas de la baixa laboral es parla de “mantenir un vincle amb el seu lloc de treball durant la baixa” i al de la jubilació de fer més atractiu per a la persona el treballadora “allargar la seva carrera professional”.
Però aquest afany que la classe treballadora mori al seu centre de treball no és exclusiu de l’Estat espanyol.
A banda dels increments de l’edat de jubilació a diversos països, 12 països de la UE ja tenen acordat que el referent per determinar l’edat de jubilació serà el de l’esperança de vida que a la UE és de 81,5 anys.
Per això cobra actualitat la tornada d’una cançó del músic uruguaià Daniel Viglietti, amb lletra de Nicolás Guillén, que diu així: “em maten si no treballo i si treballo em maten, sempre em maten, em maten, sempre em maten”.
