Dani Bravo
Sabem que la violència sexual masclista és un problema sistèmic i de gran escala. Sabem que la majoria d’agressions sexuals es donen a l’entorn proper de la víctima.
Sabem, és clar, que definir-se d’esquerres o feminista no és garantia de no ser un abusador. I, tot i això, quan coneixem notícies com les agressions comeses per Íñigo Errejón, ens segueix sorprenent.
Sorprèn aquesta doble cara d’algú que parla de feminisme i de combatre la violència sexual, i d’altra banda és un agressor.
Això no és ser feminista “amb contradiccions” (podem assumir que qualsevol persona d’esquerres alguna vegada deixa anar algun comentari o actitud masclista, racista, lgtbfòbica… i assenyalar-ho per intentar millorar); aquesta actitud repetida de violència i abús és incompatible de manera absoluta amb ser d’esquerres i defensar l’alliberament de les dones.
Com va poder mantenir aquest discurs contrari a les accions? Mai no va pensar que tindria conseqüències?
Queda palès que a gent com Errejón mai no l’ha preocupat de debò els drets de les dones. Això mostra, una vegada més, com de profunda i arrelada està la cultura masclista i de la violació perquè siguin habituals aquests comportaments de doble cara.
Però el problema mai no és només el comportament individual, sinó l’entorn que l’acull, impedeix la denúncia i permet que es perpetuï.
Tot i això, no hem de caure en la desmoralització. Que aquest i altres casos s’hagin denunciat, encara que tard, i que s’hagin apartat a abusadors o violadors d’organitzacions d’esquerra, és un pas endavant i mostra que sí que s’estan creant espais on la impunitat es comença a esquerdar.
Hiperlideratges
Aquesta impunitat es nodreix en gran part de dos aspectes. Un són els hiperlideratges i la manca de democràcia interna. Un altre és la pròpia manera com operen les violències sexuals que fa que per a les víctimes sigui molt dur denunciar.
En una organització tan dirigida “des de dalt” com va acabar sent Podemos, es depèn molt dels dirigents i les persones més visibles, i implícitament es tendeix a protegir-les. O s’arriba fins i tot a amenaçar i fer xantatge als que pretenen visibilitzar el problema, com sembla que ha passat. Al final, hi ha una relació entre ser un partit la direcció del qual pren el 90% de les decisions, i ser un partit en què hi ha impunitat per als agressors.
Un altre exemple, que ha tingut menys repercussió mediàtica, és la denúncia per assetjament sexual a Josep Barbera, aleshores president d’Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) i reelegit al càrrec fa poc, mesos després de conèixer-se la denúncia. També en aquest cas han operat les forces de “protegir el líder i la imatge del partit” per sobre de la defensa de la víctima i la democràcia de base.
No obstant això, aquesta situació va provocar la suspensió d’un acte històric, l’Aplec del Puig, que les forces independentistes celebren al País Valencià des dels anys 60: aquesta hauria estat la 65a edició. Diverses forces es van retirar a causa de la participació destacada d’ERPV. Algunes d’elles es van excusar amb “problemes organitzatius”, però una va declarar clarament: “Considerem inacceptable ser còmplices d’un possible cas de violència de gènere.”
Tampoc no podem pensar que en organitzacions polítiques revolucionàries, que funcionen amb democràcia interna i des de baix, automàticament no hi ha agressions, o es denuncien immediatament. Qualsevol militant coneix exemples que això no és així. Però sí que des d’altres maneres de funcionar es poden combatre més eficaçment les violències masclistes.
Comportaments
Potser el primer és prendre consciència, partint del que s’ha comentat al principi, que vivim i militem amb agressors que seran, o no, denunciats algun dia. Això no s’ha de fer des d’una visió destructiva que ens porti a una “hipervigilància”. Però no podem seguir la inèrcia de treure importància o mirar cap a una altra banda.
La majoria de, si no totes, les agressions vénen precedides de comportaments coneguts obertament. I no, no és el mateix ser una persona desconsiderada amb les teves relacions, sense responsabilitat afectiva, o que ha tingut algun comportament inadequat, que no pas ser un agressor.
Però si una persona està compromesa amb l’esquerra i la lluita contra les opressions, no li deu semblar malament que es faci un escrutini intern quan salten aquests senyals. I encara menys si és un dirigent o un càrrec públic. Les denúncies s’han d’escoltar sempre. Des de la primera.
Democràcia interna
En això el moviment feminista ha aportat molt, com crear espais segurs de denúncia, espais no mixtos… Hi ha força fórmules, però totes han d’anar de la mà de la democràcia interna per no quedar en un simple rentat d’imatge.
I de cara a prevenir i eliminar el masclisme en els moviments i les esquerres, crec que el cas d’Errejón demostra que la “deconstrucció” com a exercici teòric i individual no serveix. O almenys no n’hi ha prou.
Una militància en espais segurs de veritat, uns lideratges mixtos (sempre democràtics i controlats per les bases) i un lluitar colze a colze amb les companyes són condicions que van més enllà d’aquest cert idealisme, ens uneixen en interessos comuns i qüestionen a la pràctica tota la ideologia masclista que hem begut dins aquest sistema que volem enderrocar.
