ES CA

Ghifar Raad

El 6 de maig, el raper Macklemore va llançar la cançó Hind’s Hall, en què expressava les seves frustracions amb el govern d’Estats Units i el seu maneig de la guerra a Gaza i el moviment estudiantil.

Va ser el primer artista nord-americà a produir una cançó sobre la situació. Macklemore va recordar al món la llarga història del hip-hop com a forma de protesta i de la música rap com a forma de documentació de la lluita contra el sistema.

Sorgit de les cendres del sud del Bronx de Nova York, el hip-hop ha estat políticament compromès des dels seus inicis a la dècada de 1970. Un dels elements característics és MCing o rapear: explicar una història. Des de principis de la dècada de 1990, els rapers es consideraven a si mateixos els periodistes dels carrers, els que brindaven coneixement i veritat sobre les seves vides i les de les seves comunitats, una veritat que els principals mitjans de comunicació tradicionals no comptarien.

Hind’s Hall

El títol de la cançó de Macklemore té un doble significat.

Es refereix tant a com els estudiants van canviar el nom del Hamilton Hall a la Universitat de Columbia després d’ocupar-lo, com a Hind Rajab, una nena palestina de 6 anys que va ser assassinada juntament amb la seva família per l’exèrcit israelià. Després de trucar als serveis d’emergència, la situació d’Hind va romandre desconeguda durant dies, ja que les forces armades israelianes van impedir l’assistència i fins i tot van matar un dels equips de rescat enviats per salvar-la.

A la cançó, el raper parla de la complicitat i el suport d’Estats Units al genocidi a Gaza. Assenyala la hipocresia dels governs occidentals quan es tracta de criticar Israel i el seu enfocament violent contra qualsevol que intenti fer-ho, sense importar-ne l’edat o l’origen ètnic. Macklemore, ell mateix un nord-americà blanc i un artista independent, reconeix el seu estatus personal i el fa servir. També emfatitza la diferència entre sionisme i judaisme, així com declara estar del costat de les lluites estudiantils.

La cançó va ser immediatament ben rebuda per la joventut pro Palestina i es va convertir en una cançó de protesta als campaments i marxes. Tot i això, Hind’s Hall no és la primera cançó de rap adoptada per un moviment sociopolític.

Brutalitat policial

L’any 2015, el moviment Black Lives Matter va aconseguir un dels seus pics. Milers de persones van sortir als carrers per protestar contra la violència policial contra els negres i les persones de color a Estats Units.

Al mateix temps, el raper Kendrick Lamar va llançar el seu segon àlbum To Pimp A Butterfly. L’àlbum va tractar diversos temes relacionats amb les experiències de la gent negra a Estats Units. Va tocar temes com haver signat amb un segell com a artista negre, la brutalitat policial, la violència armada i la divisió dins de la comunitat negra.

Lamar va llançar la cançó Alright d’aquest àlbum com a single. Davant l’opressió sistèmica i les institucions policials racistes, Alright representava l’esperança i la creença que les realitats amargues serien superades. Manifestants de tot Estats Units van prendre la tornada de la cançó (“we gonna be alright”, “estarem bé”) i la van transformar en un eslògan de protesta. Al moment d’escriure aquest article, Alright ha estat nomenada la millor cançó de l’era del streaming per Spotify. Això indica encara més l’impacte específic en una generació que una cançó pot tenir en temps de lluita. L’any 2018, Kendrick es va convertir en el primer raper a guanyar el Premi Pulitzer de Música pel seu quart àlbum DAMN.

Contracultura

Des dels seus inicis, el hip-hop ha estat una sortida per a grups o persones socialment marginats o oprimits. Encara que la comercialització de la música rap va soscavar alguns aspectes de la seva influència potencial, va ser adoptada simultàniament per artistes i oients de tot el món. A principis de la darrera dècada, l’auge dels serveis de streaming va coincidir amb les revolucions àrabs, creant un terreny fèrtil perquè prosperessin les alternatives i la contracultura.

Soundcloud es va convertir en un brou de cultiu perquè els rapers llevantins i egipcis expressessin les seves opinions polítiques, somnis i frustracions.

Artistes com el libanès Mazen el Sayed, també conegut com El Rass (“El Cap” en àrab), van triar el rap com a mitjà d’expressió. El Rass, “un revolucionari que critica les revolucions”, veu l’art del rap com una continuació de la llarga i rica tradició de la poesia àrab i els versos alcorànics. Combina l’àrab estàndard amb el dialecte regional tripolità per discutir temes relacionats amb la identitat nacional, la política, l’extremisme i els governs regionals i mundials.

El que el periodisme de hip-hop anomena “rap conscient” és viu i cuejant dins de l’escena del hip-hop underground i convencional, i a totes les capes intermèdies.

De fet, dos dels anomenats “tres grans” del món del rap, Kendrick Lamar i J. Cole, són rapers socialment compromesos que van llançar àlbums amb càrrega política.

D’altra banda, hi ha més artistes independents a tot el món que no tenen contracte amb un segell discogràfic que potencialment podrien controlar el contingut de la seva música per raons financeres o promocionals. Això vol dir que tenen més llibertat per expressar els seus punts de vista.

Finalment, la capacitat del rap per fusionar-se fàcilment amb tota mena d’identitats i la seva facilitat de distribució fan del hip-hop una de les formes d’art més destacades que les persones marginades o oprimides fan servir per parlar contra la injustícia.


Aquest article va aparèixer en Socialisme.nu, web del nostre grup germà a Països Baixos.