Natalia Boffa
Tots els dimecres, des de fa cinc setmanes, els i les jubilades s’estan mobilitzant pacíficament davant del Congrés de la Nació per reclamar la llei de mobilitat jubilatòria.
Aquesta llei prometia un cert alleugeriment a la situació de pauperització que, encara que no és nova, s’ha aprofundit abruptament durant aquest any. Ja des d’abril, s’estan mobilitzant jubilats i jubilades autoconvocades, com l’organització “Las canas no se manchan”, que des de llavors reclama “nos licuaron el salario”. Això es referia a la caiguda del 43% del poder adquisitiu de les persones jubilades, comparant el març de 2023 i el març de 2024.
Més recentment, a les mobilitzacions d’agost se sentia, per exemple:
“Estem aquí al Senat perquè s’està discutint la mobilitat jubilatòria. (…) Mentre que giren i giren plata per a l’FMI i la SIDE (la Secretaria d’Intel·ligència d’Estat va presentar un pressupost de 100 mil milions de pesos de despeses reservades en el moment que es discutia la llei de mobilitat jubilatòria), per espiar-nos, per reprimir-nos. Per això estem aquí les persones jubilades, fent la resistència i dient que no pararem, que continuarem lluitant pels nostres drets”.
Com en temps de Norma Pla, les mobilitzacions sempre van acabar en repressió, amb l’ús de gasos lacrimògens, empentes i cops cap a qualsevol persona participant. Això va incloure avis, àvies i fins i tot criatures gasejades. En aquestes mobilitzacions, el desplegament policial sol triplicar el nombre de manifestants i això respon al Protocol Anti-piquets de la Ministra de Seguretat, Patricia Bullrich.
La gent es pregunta, amb els recursos que es destinen a aquests operatius, quantes jubilacions es podrien pagar? El que se sap és que cada gas-pebre utilitzat costa més que una jubilació mínima. Si l’Estat compta amb recursos, aleshores no hi ha plata? què és el que realment subjau sota aquestes decisions i operatius?
La culpa del dèficit fiscal la tindrien els i les jubilades?
Segons l’Indec (Institut Nacional d’Estadístiques i Censos), la cistella bàsica total a l’Argentina rondava els 304.170 pesos mensuals per adult a l’agost (uns 150€: un euro són uns dos mil pesos argentins al mercat informal, l’únic accessible per a pensionistes).
Els i les jubilades que van cobrar el mateix mes la pensió mínima van rebre uns 225.000. Per tant, en aquell moment els ingressos dels i les jubilades estaven per sota de la línia de pobresa per a una sola persona adulta. Per a les persones jubilades amb familiars a càrrec la situació encara era més greu, perquè s’estimava que una família de dos adults i dues criatures necessitava uns 940.000 pesos per mes.
Tot i aquest pèssim panorama, la llei de mobilitat jubilatòria aprovada pel congrés el 22 d’agost d’aquest any semblava alleujar la situació. Incloïa la recomposició de jubilacions i pensions actualitzades d’acord amb la inflació, encara que només de l’any 2024, amb la condició que es mantinguèssin un 9% sobre la línia de pobresa, entre d’altres reconeixements. Això només equivaldria a una inversió del 0,45% del PBI, que, al seu torn, equival a la recaptació de l’impost als béns personals que aquest govern ha donat de baixa.
De tota manera, el president Javier Milei va vetar la llei amb el Decret 782/2024, acusant de “degenerats fiscals” els qui van votar a favor, perquè ataca la meta del govern, que apunta cap a l’equilibri fiscal i el dèficit zero. Així, es va justificar que entre el 30 i el 40% de l’ajust fiscal recaigui sobre el sistema previsional a la mateixa maniobra que es reorientaven els beneficis vers altres sectors.
El veto va passar pel congrés, on havia estat aprovada la llei, però aquesta vegada va ser aprovat el veto per 153 vots. Com va aconseguir el president revertir la situació? Dies abans, el president havia convocat una comissió de negociacions amb diputats del PRO i del partit Radical; va aconseguir el suport de 87 diputats negociadors. Uns dies més tard, després d’aprovar el veto, els “87 diputats herois” que van sortir en “defensa de l’equilibri fiscal” van ser beneïts amb un rostit a la residència presidencial. D’aquesta manera, els de la “casta”, els “degenerats fiscals”, van passar a ser “herois”.
“Des de ja que, si no sortim a lluitar, ningú no ens va regalar res mai”
En aquest context, els i les jubilades es continuen mobilitzant al congrés tots els dimecres i sorgeix l’interrogant per la participació de la resta dels i les treballadores, els sindicats i les institucions que ens haurien de representar:
“Des de ja que, si no sortim a lluitar, ningú no ens va regalar mai res, i les dones ho sabem més que ningú, i els treballadors i treballadores també, llavors primer celebrem aquest plenari que és d’unitat per a l’acció, el que necessitem ara i en aquest sentit, jo pensava, per què no va sortir tothom a repudiar el veto? On és la CGT?”, diu Alícia en un dels Plenaris d’Organitzacions de Jubilats/des.
Hem de tenir present que l’ajust no acaba amb el veto. Milei ja ha expressat que va ser un gran error estatitzar les AFJP (Administració de Fons de Jubilacions i Pensions) i que pretén tornar a privatitzar el sistema previsional.
Mentrestant, la resta teixim des de baix. Dimecres 2 d’octubre convergeixen les mobilitzacions dels i les jubilades amb la Marxa Federal Universitària per l’Educació Pública.
- Nota de l’autora: Agraeixo a Francisco J. Cantamutto les seves contribucions per millorar el text.
- Natalia Boffa és simpatitzant de Marx21 a Argentina.
