Miguel Silva
Així pensaven milions de xilens i xilenes la nit de la segona volta de les eleccions presidencials el diumenge 19 de desembre, quan va perdre Kast, el candidat dels rics, els racistes i els que odien els canvis que hem vist durant la gran revolta des de l’octubre de l’any 2019.
Vuit milions 300 mil persones van votar, molt més que els 7 milions 115 mil de la primera volta. Fins i tot més que els vots al plebiscit fa un any quan uns 7 milions 527 mil van votar per redactar (o no) una nova constitució.
Va quedar clar que era important votar el diumenge i moltes menys persones es van abstenir.
Quatre milions 620 mil van votar per Boric, mentre que 3 milions 649 mil van votar per la nova dreta radical populista de Kast.
Al plebiscit 5 milions 892 milers van votar a favor d’una nova constitució, mentre 1 milió 635 mil van votar en contra.
És a dir, Kast ha aconseguit organitzar al seu voltant dos milions de persones que van votar per canviar la constitució i no estaven d’acord amb la “línia dura” del nucli pinochetista que va rebutjar una nova constitució.
D’altra banda, Boric, que dirigeix el Front Ampli que va néixer i va créixer dins i fora dels moviments socials de la dècada passada, va rebre nous vots d’un sector de la població que tenia clar que una victòria de Kast seria tornar enrere, un nou període de repressió i menys drets socials. Sentien que la vida avui és millor que aquella dels anys passats.
Són importants aquestes xifres perquè definiran la política del proper govern en els seus intents de fer canvis, sense tenir una majoria parlamentària.
Moderar
El Diario Financiero va publicar a les seves pàgines, l’endemà de les eleccions, l’anàlisi del grup financer JPMorgan sobre la situació política a què s’enfronta Gabriel Boric.
JPMorgan va sostenir que el desafiament per a Boric és “moderar l’agenda política de manera creïble per evitar condicions financeres adverses… Per minimitzar els riscos… el mercat necessitarà senyals ràpids de moderació real”.
En fi, va recalcar que “el govern electe no només haurà de moderar l’ambiciós programa, sinó també definir prioritats per iniciar les negociacions de manera ràpida i eficient”.
Al Diario Financiero, JPMorgan opina que, tenint en consideració que les forces del Front Ampli tenen més poder d’articulació a la Convenció Constitucional i que s’instal·laran al palau presidencial, la Moneda, però que no tenen el mateix pes al Parlament , hi ha un risc de “…possibles intents d’eludir la manca de majories al Congrés forçant agendes a través d’una constitució maximalista”. Però que el president electe Boric “podria trobar un camí per articular i moderar també els canvis més costosos de la Convenció”.
Sobre la possibilitat d’eliminar les AFP (Administradores —privades— de Fons de Pensions) del tot, JPMorgan opina que “la distribució de forces al Congrés fa que sigui poc probable que aquest tipus de reforma s’aprovi sense revisions addicionals”.
És clar com l’aigua!
En altres paraules, per guanyar una majoria parlamentària, Boric hauria de negociar amb uns aliats, que, per tenir polítiques diferents de les seves, exigiran canvis en el projecte del govern com a preu a pagar per un acord.
Boric i el seu govern haurien d’escollir entre dues opcions aleshores… avançar en allò que es pugui, a través d’acords i negociacions, o avançar molt poc.
Sens dubte, hi ha una altra alternativa, l’alternativa de la mobilització social i la pressió social. Opció que ni entra als caps dels executius de JPMorgan. És l’alternativa de la construcció d’organització social massiva, del poder popular i de la democràcia directa des de baix.
Durant els mesos posteriors al proper març, quan Gabriel Boric assumeixi la presidència, quina combinació triarà de negociació “des de dalt” i organització social o “des de baix”?
Veurem si el govern pot prendre el camí de reformes més grans impulsades per la pressió social, o seguirà el camí de governs anteriors, és a dir de negociacions que comporten poques reformes.
I veurem quantes organitzacions socials accepten el ritme –probablement lent– de canvis proposats pel govern, o si assumeixen un ritme propi.
Miguel Silva escriu des de Santiago de Chile. Aquest article s’ha publicat també a Revista de Frente, Xile.
