ES CA

Rodrigo Lombo, Marx21

Després de la regularització extraordinària de migrants, el govern de l’Estat espanyol semblava caminar per un altre camí enfront de les polítiques antimigració d’Estats europeus de tot color polític, des del social-liberalisme danès al neofeixisme italià.

No obstant, mai no ha parat de seguir defensant les fronteres de la vergonya a Ceuta i Melilla, presumint de la seva col·laboració amb estats com el Regne del Marroc perquè faci la feina bruta a la “humanista” Unió Europea.

L’entrada de milers de persones a Ceuta el 31 de juliol passat i alguns centenars a Melilla en aquesta mateixa data va ser resposta per ministres del govern progressista —com Marlaska d’Interior o Albares d’Exteriors— amb què fins a l’últim migrant seria expulsat a Marroc.

L’adalid del progressisme mundial Pedro Sánchez va parlar de violació de la integritat territorial, sender que va abandonar després però que ha servit perquè l’extrema dreta i la dreta parlin d’invasió i, en conseqüència, els migrants serien els invasors.

Amb l’esperit d’aquestes paraules i de fets es pot entendre la reforma de la Llei d’Estrangeria i la nova llei d’asil de finals de l’agost passat. El govern s’adapta a allò que exigeix la Europa fortalesa, el Pacte Europeu sobre Migració i Asil (PEMA).

La nova Llei d’Asil cerca descartar persones que procedeixin d’Estats aliats de la UE, encara que fugin per milers d’aquests, com és el cas del Marroc.

Per això, a més a més del rebuig a les sol·licituds que provinguin d’aquests països, també es parla de retenir-les de 3 a 4 mesos per les autoritats quan el seu únic crim és cercar una vida millor.

S’eliminen garanties que tenien les persones migrades, augmentant la burocràcia, escurçant el termini per a les sol·licituds d’asil a 7 dies des que s’acordi la devolució d’aquestes persones o modificant-ne el procés de notificació, que seria via BOE sense tenir en compte les capacitats lingüístiques o habilitats digitals de les persones sol·licitants.

En definitiva, una altra mesura que accepta els marcs de l’extrema dreta, restringint la capacitat de les persones que fugen de situacions de vulnerabilitat i que, al cap i a la fi, no serien res més que destorbs que sobren..