David Karvala, Marx21
La visió global del que vol i fa Trump —i més en general la classe dirigent d’EUA a la que ell, a la seva manera, representa— no ens ha de fer perdre de vista les situacions específiques als països atacats per les seves atencions.
Aquí es fa un repàs de diferents llocs que són al punt de mira de l’imperialisme nord-americà.
Veurem que hi ha moltes diferències, però alguns punts importants en comú.
Venezuela
Com sabem, el 3 de gener, forces especials d’EUA van entrar il·legalment a Venezuela i van segrestar Nicolás Maduro i la seva dona, Cilia Flores. Des d’aquest acte criminal i imperialista, el govern veneçolà col·labora plenament amb l’administració de Trump! La presidenta en funcions, Delcy Rodríguez, fins i tot va reconèixer Trump com a “soci i amic”.
Un socialista a Venezuela ens ha comentat el que passa al seu país: “La situació està crua, forta. Hi ha moltes apagades elèctriques. No hi ha salaris, només algunes bonificacions. EUA s’emporten el petroli com vol.” Denuncia que ara Estats Units també s’està fent amb les plantes d’alumini i l’empresa estatal de minerals de Venezuela.
El 8 de juny es va denunciar que tropes d’Estats Units estaven prenent possessió de les mines d’or del país. El govern veneçolà ho va desmentir, afirmant que són forces veneçolanes les que han intervingut militarment a les mines d’or de l’Orinoco.
Recordem que van pactar amb EUA a principis de març la participació d’empreses nord-americanes en l’extracció d’or a Venezuela. El govern veneçolà va acordar que aquests negocis es regirien sota les lleis i els tribunals d’EUA i que els pagaments que toquessin a entitats veneçolanes passarien per un fons controlat pel Departament del Tresor d’EUA. Podem suposar que, en intervenir a les mines, la “Força Armada Nacional Bolivariana” actua conforme a l’esmentat pacte.
Com diu el socialista veneçolà: “estem totalment sota un protectorat: el govern suposadament revolucionari accepta o acata tot el que el govern gringo planteja. No hi ha cap defensa, no hi ha cap oposició al que EUA defineixen per a Venezuela.”
El que ha passat a Venezuela durant aquests mesos revela la naturalesa real del règim de Chávez-Maduro. Els mateixos dirigents que feia anys que reprimien activistes d’esquerres i sindicalistes independents, sovint acusant-los d’actuar en interessos de l’imperialisme nord-americà, ara hi col·laboren obertament amb ell, des del mateix govern.
Tot i així, les més que merescudes crítiques al paper de la cúpula veneçolana no tapen cap altre fet.
Amb els seus actes, l’administració Trump reprodueix molts elements del colonialisme en tota regla. És una cara del terrible nou món que ens estan creant.
Cuba
L’ampliat bloqueig contra Cuba és un altre exemple de com s’ha caigut la màscara “humanitària” de l’imperialisme nord-americà. Trump va declarar ja al març que tindrà “l’honor” de “prendre” Cuba i podrà fer “el que vulgui” amb ella.
Va dir que ho faria “després de l’Iran”: un conflicte que deia que aviat acabaria.
En tot cas, més enllà de la fanfarroneria típica de Trump, la realitat és que la població cubana està patint encara més sota el bloqueig reforçat, com van explicar dos socialistes cubans en aquesta entrevista. El pitjor és la manca de petroli, ja que països des de la Xina fins a Mèxic han acatat, explícitament o implícitament, les prohibicions de Trump.
El bloqueig marítim del petroli és especialment hipòcrita, ja que EUA es queixa del bloqueig iranià a l’estret d’Ormuz.
Si intentar asfixiar tot un país no és il·legal sota el dret internacional, ho hauria de ser. Però en tot cas, és una altra mostra del tipus de món amb què —cada cop més— ens trobem.
Però condemnar les accions criminals del règim trumpià no ens ha de portar a donar suport a les polítiques del govern cubà. Aquest ha aplicat mesures d’austeritat i retallades contra la població. Mentrestant —com ha denunciat l’esquerra a l’illa— la cúpula ha destinat la majoria de la inversió pública a construir hotels de 5 estrelles.
Els problemes no van començar amb l’enduriment del bloqueig, i n’hi ha milers d’exemples.
Encara més: el Govern cubà ha col·laborat amb l’imperialisme, sobretot el rus. El 1977, van enviar 15.000 soldats a donar suport al govern colpista militar d’Etiòpia, per ser aquest un aliat soviètic. Tropes cubanes van ajudar el govern autoritari a derrotar el moviment per la independència d’Eritrea, a qui Cuba havia donat suport plenament abans.
Avui, el govern cubà fa el possible per acostar-se a la Xina i Rússia, dues potències imperialistes: a hores d’ara gairebé ningú no es creu ja que siguin socialistes.
I el que ha passat a Venezuela ha de servir d’advertència que no hi ha cap garantia que la direcció cubana no canviï la seva retòrica antiimperialista (selectiva) per la col·laboració amb i la submissió a EUA. Ja hi ha hagut reunions entre mandataris cubans amb representants d’EUA, incloent-hi el director de la CIA, John Ratcliffe.
Encara més estrany, un candidat republicà al Congrés d’EUA i empresari, Vic Mellor, diu haver parlat amb el nét de Raúl Castro, Raúl Guillermo Rodríguez Castro, de negocis, del futur de Cuba i de possibles canvis a l’illa. Segons afirma Mellor, Rodríguez Castro “està totalment obert” a converses amb el president d’Estats Units i a “deixar que Trump marqui el camí”. Rodríguez Castro, conegut a l’illa com “El Cranc”, oficialment no forma part de la direcció del país, però sembla que actua amb el seu vistiplau.
Tot això confirma que una oposició coherent contra les intromissions imperialistes no es pot basar en un suport al règim cubà. Aviat podríem veure com aquest col·labora, ja no només amb l’imperialisme xinès o rus, sinó amb Estats Units.
I l’oposició cubana dretana a Miami queda advertida pel que va passar a Venezuela. Després d’usar-los durant anys, Washington els pot abandonar si aconsegueix el que vol dels mandataris actuals de l’illa.
Iran
Aquest país ha estat en el punt de mira des de la revolució popular que va fer caure el Xa el 1979. Aquest lleial aliat d’EUA havia arribat al poder després d’un cop —impulsat per la CIA— contra el primer ministre progressista, Mohammad Mosaddegh, el 1953. Aquests dies, el ministre d’exteriors iranià ha recordat aquest cop com un motiu més per a no refiar-se d’EUA.
En caure el Xa, l’Aiatol·là Khomeini va tornar de París i va aconseguir consolidar-se en el poder, reprimint el moviment de dones, el moviment kurd, els consells obrers, les esquerres més combatives… i finalment es va tornar contra el Tudeh, el partit comunista/estalinista de l’Iran, que fins aleshores havia justificat la repressió en el nom del “antiimperialisme” i la “unitat nacional”.
Però EUA seguia odiant el règim iranià. Aquest, per la seva banda, va combinar una retòrica antiimperialista amb una realitat de polítiques econòmiques purament capitalistes, fins i tot neoliberals, juntament amb una repressió brutal.
Tot i això, cal fugir de les visions simplistes, sovint islamòfobes, contra l’Iran. Tot i ser un país autoritari, hi ha més pluralitat que a molts països de la regió. Se suposa que la classe dirigent és islamista, però en realitat és molt pragmàtica.
La veritat és que l’Iran té una direcció més intel·ligent que EUA, i les creences religioses tenen segurament menys pes en les decisions polítiques de Teheran que no pas en les de Washington DC. La propaganda iraniana en el conflicte actual —amb vídeos en xarxes socials, produïts utilitzant IA amb figures de Lego, que ridiculitzen Trump i EUA— ha estat en general brillant.
“L’alliberament del poble iranià no s’aconseguirà amb bombardejos, sinó mitjançant les lluites des de baix.”
Tot i així, el neoliberalisme i l’autoritarisme del règim iranià han provocat vagues importants i diferents onades de protestes populars. Aquestes darreres solen rebre suport verbal (i hipòcrita) d’Occident. Però, igual que amb Cuba, les sancions d’EUA i els seus aliats contra l’Iran no tenen res a veure amb la defensa de les persones: reflecteixen la seva hostilitat vers un règim que posa en qüestió els interessos occidentals a la regió.
Les massives protestes que van explotar per tot l’Iran a partir dels darrers dies de 2025 van reflectir el descontentament genuí entre diverses capes de la població. No van ser una maniobra de la CIA ni res per l’estil. No sabem les xifres exactes, però molts milers de persones van morir sota la repressió.
Els bombardejos nord-americans i israelians van tenir dos efectes contraproduents.
D’una banda, van matar milers de persones, van ferir desenes de milers més, i van destrossar hospitals, escoles…
En un sol incident —el bombardeig contra una escola primària a Minab, al sud de l’Iran, el 28 de febrer de 2026— van assassinar almenys 168 persones, la gran majoria nenes entre set i dotze anys, segons les xifres d’UNICEF.
Va ser un bombardeig de triple toc. És a dir, fan el bombardeig inicial; tornen a bombardejar quan el personal d’emergències arriba; i després bombardegen una tercera vegada, per acabar amb els que encara viuen. Aquesta és la realitat de la força militar d’Estats Units, i el seu aliat israelià.
De l’altra, van trencar la dinàmica de lluita des de baix. Moltes de les persones que s’havien manifestat contra el règim autoritari iranià van morir sota les bombes. I a banda d’això, un atac imperialista mortífer complica moltíssim la tasca de presentar resistència contra la classe dirigent actual i lluitar per un país —un món— millor.
L’alliberament del poble iranià, incloent-hi especialment el de les dones iranianes, no s’aconseguirà amb bombardejos, sinó mitjançant les lluites des de baix de la pròpia gent del país.
El Líban
Els bombardejos israelians contra el Líban ja han assassinat més de 3 mil persones. A l’hora d’escriure, Israel continua els seus atacs, malgrat les exigències de Trump que deixi de fer-ho, i manté l’ocupació militar de gran part del sud del país.
El Líban és un país estrany. L’Estat actual del Líban va ser creat després de la primera guerra mundial com a “protectorat” de l’imperialisme francès. França va supervisar la redacció de la seva Constitució, que reparteix el poder polític segons les confessions. Se suposa que amb això les diferents identitats religioses de la població queden reflectides i representades.
En realitat, aquest sistema —molt més tard copiat a l’Iraq pels ocupants nord-americans llavors— fixa el sectarisme a l’ADN del país.
Al Líban avui, el president només pot ser cristià maronita; el primer ministre ha de ser musulmà sunnita; el càrrec més alt al que pot aspirar una persona xiïta és a la presidència del parlament; etc. Per això, fins avui, els principals partits libanesos s’organitzen dins una comunitat religiosa o una altra.
Així, se suposa que un empresari maronita representa la gent treballadora maronita, un empresari xiïta a les persones treballadores i pobres xiïtes, etc. Aquesta mentida és una de les malediccions del país.
Una altra fou la creació de l’Estat sionista. En principi es va crear just al sud del Líban, però en realitat Israel mai no ha limitat les seves fronteres: ni a allò que li va assignar l’ONU el 1947; ni al que va conquerir el 1948; ni tan sols a la Palestina històrica. Ha ocupat de manera sistemàtica territoris fora de Palestina. Va ocupar Beirut el 1982 i va permetre que la Falange Libanesa cometés un genocidi als camps de refugiats de Sabra i Xatila.
En aquest context va sorgir Hezbol·là, com a organització armada que buscava acabar amb l’ocupació militar sionista. Es va inspirar en gran part a l’Iran (d’aquí el nom, “Partit de Déu”) i es va convertir en una organització important de la població xiïta del país. D’altra banda, també va arribar a ser reconegut com a força important de resistència.
Hezbol·là va jugar un paper clau a forçar la retirada de forces israelianes del Líban l’any 2000 després de dues dècades d’ocupació. L’organització també va contribuir moltíssim —dins una aliança més àmplia, incloent-hi el partit comunista libanès, per exemple— a la derrota de la incursió israeliana l’any 2008.
L’Estat libanès s’ha mostrat repetidament incapaç de defensar el país i de proporcionar una vida digna a la seva població. Això ha deixat l’espai perquè, almenys per a la població xiïta, Hezbol·là actuï com si fos gairebé un actor estatal.
Però té fortes contradiccions.
Encara que en els moments de resistència contra els atacs israelians, Hezbol·lah ha rebut un suport molt ampli i divers, en el fons se segueix basant en el sectarisme, i la seva base real està entre la població xiïta. Hi ha molta gent xiïta pobra, com als barris populars del sud de Beirut, Dahieh. Però també hi ha empresaris xiïtes. Durant aquests anys, Hezbol·là ha format part de governs (inevitablement, de coalició) que han mantingut polítiques neoliberals: han afavorit els xiïtes rics, no els pobres.
Un altre fet que no hem d’oblidar és que, després d’esclatar la revolució siriana l’any 2011, Hezbol·là va enviar combatents per donar suport al llavors dictador Assad. Amb aquest acte terrible, seguien la política exterior del règim iranià, que tenia en Assad un aliat clau.
La lluita palestina, per guanyar, ha de fer trontollar el sistema a la regió i més enllà… i això no interessa a cap burgesia
Si tornem al conflicte actual, veiem que l’atac israelià busca eliminar Hezbol·là. El Govern libanès ha signat acords amb Israel, però no hi pinta gaire. EUA i l’Estat israelià han exigit que el Govern libanès desarmés l’organització xiïta. En realitat, no té la capacitat per fer-ho i si ho intentés, provocaria una guerra civil.
No cal dir que Israel no s’oposa a Hezbol·là per les seves polítiques neoliberals i sectàries, sinó perquè l’identifica com un obstacle davant dels seus intents actuals d’ampliar les seves fronteres.
L’atac israelià contra el Líban és una mostra més del món al que els poderosos ens volen portar. Hem de donar suport a la resistència libanesa, de la qual Hezbol·là forma part. Però no hem de tenir il·lusions sobre què representa aquesta organització.
La resistència contra l’imperialisme mai no és purament militar, la política és clau.
El fet que, des de fa anys, Hezbol·là forma part del sistema corrupte, sectari i neoliberal que ha empitjorat les condicions de vida de la gent treballadora libanesa, de totes les confessions, debilita la resistència davant l’imperialisme.
En diferents moments en anys recents, hi ha hagut mobilitzacions socials de masses al Líban que han passat per sobre de les divisions sectàries. La clau per a un canvi positiu al país són les lluites basades en els interessos compartits de la classe treballadora i la gent pobra, trencant definitivament amb la lògica del sectarisme.
Palestina
Mentrestant, el poble palestí continua patint… i resistint. Aquí no es repetirà tot el que hem anat dient sobre això en aquest butlletí; només hi caben uns punts generals, en la línia dels apunts anteriors.
Veurem que, tot i reconeixent que Palestina és un cas especial i extrem, molts elements es repeteixen.
El poble palestí es troba en la situació actual per culpa de les potències imperialistes.
L’imperialisme britànic, amb la seva declaració de Balfour del 1917, va patrocinar la creació de l’Estat sionista. Totes les potències imperialistes (incloent-hi EUA i l’URSS) van votar a l’ONU el 1947 per la partició de Palestina. L’URSS va proporcionar les armes per al Nakba, la neteja ètnica que es va dur a terme el 1948. La força mostrada per l’Estat sionista el 1967, quan va derrotar diversos exèrcits àrabs i va aconseguir ocupar molt més territori, va portar EUA a augmentar massivament el seu suport a Israel, sent des d’aleshores el seu aliat clau i essencial.
La lluita del poble palestí ha estat heroica, a molts fronts, des de l’existència quotidiana fins als moments més àlgids de les Intifades.
Però les direccions de les diferents organitzacions els han fallat repetidament. Una terrible traïció va ser l’acceptació per part de Fatah/l’OLP dels acords d’Oslo i la col·laboració des de llavors amb l’ocupació sionista.
D’altra banda, els dirigents de gairebé totes les organitzacions —no només Fatah, sinó també Hamàs i segurament altres— han fallat en un punt clau… o més aviat, han revelat els interessos de classe d’aquests líders.
S’han esforçat per separar la lluita palestina de les lluites populars des de baix a la regió, especialment les lluites obreres, que podrien ser la seva carta més important. I ho han fet a canvi de retòrica buida per part d’uns i altres dirigents regionals. Retòrica que mai no es converteix en una acció real que busqui enderrocar el sionisme.
La lluita palestina, per guanyar, ha de fer trontollar el sistema a la regió i més enllà… i això no interessa a la burgesia egípcia, turca, iraniana, ni a cap altra.
