Anne Alexander argumenta que hem de mirar vers el poder social de la classe treballadora a l’Orient Mitjà com la força capaç d’aconseguir un canvi real.
L’atac de Donald Trump contra l’Iran és l’última ronda de l’eterna “guerra per acabar amb totes les guerres” que promet als seus seguidors. Ara sabem que el “canvi de règim” mitjançant bombes antibúnquer és la seva estratègia preferida.
És aventurerisme imperialista del més alt nivell. Però també és una admissió de les veritables limitacions del poder d’Estats Units en una època de crisi. I confirma la il·lusió de Trump que pot escapar-se d’aquestes limitacions mitjançant la seva pura força de voluntat.
La coordinació entre Israel i Estats Units il·lustra la confiança dels generals israelians en què poden continuar dictant el destí de la regió. Creuen que la seva capacitat de cometre un genocidi a Gaza sense conseqüències ha restablert l’equilibri de poder a la regió, permetent així forçar la decapitació del lideratge iranià.
Israel ha reprès els seus atacs contra el Líban, continuant el conflicte interromput amb el grup de resistència Hezbol·là a la frontera nord de l’Estat sionista.
Els planificadors de la guerra israelians han passat d’atacar els seus enemics regionals —Hamàs, Hezbol·là, els hutí i l’Iran— de manera seqüencial, a llançar ofensives simultànies en múltiples fronts.
On i com ens oposem a aquesta darrera i aterridora manifestació de l’impuls global vers la guerra?
Rivalitats
L’imperialisme actual es caracteritza per la competència entre les grans potències imperialistes, entre les quals hi trobem Estats Units, la Xina i Rússia, però també per rivalitats entre potències regionals.
En un xoc entre grans potències i potències intermèdies, ens hem d’alinear amb el règim atacat pel nostre govern, oblidant els crims que la República Islàmica de l’Iran comet contra el seu propi poble?
O simplement ens hem de negar a triar “entre la pesta i el còlera” —com diu el proverbi àrab— i denunciar per igual els Estats d’Estats Units, Israel, la Gran Bretanya i l’Iran?
El punt de partida per als qui estem a Europa ha de ser que els nostres governs col·laboren en atrocitats a una escala monumental. El poble iranià té dret a defensar casa seva i el seu país de la intervenció estrangera, fins i tot mitjançant la resistència armada.
Els enemics a què s’enfronten no tenen més consideració per la vida dels civils iranians que la que van tenir pels palestins a Gaza. Els mètodes de destrucció són els mateixos: bombes d’uns 900 quilos que arrasen barris sencers amb el pretext d’atacar objectius militars.
El nombre de morts per l’atac nord-americà-israelià contra una escola primària de nenes a Minab, al sud de l’Iran, segueix augmentant i, igual que a Gaza, la majoria són criatures.
Però dir això no és suficient.
Els dos darrers anys han demostrat la debilitat de les estratègies que afirmen enfrontar-se a l’imperialisme simplement apuntalant la sobirania de potències regionals com l’Iran.
Els governants iranians van perdre fa molt la seva legitimitat política, afeblida per profundes crisis i protestes.
El cicle de revoltes a l’Iran va aconseguir el seu últim clímax sagnant amb les manifestacions del gener d’aquest any, quan van esclatar protestes enormes. Un fort augment de la inflació va combinar-se amb una ira més profunda contra l’Estat.
Protestes
Però el drama inicial d’aquest cicle va començar l’any 2009. Aleshores van esclatar protestes per la manipulació del vot per part de polítics conservadors a les eleccions presidencials. Aquestes mobilitzacions massives als carrers van marcar una ruptura profunda amb el passat.
Les protestes van començar com una disputa entre sectors de l’elit sobre la millor manera de gestionar la societat en benefici propi. No obstant, això va coincidir amb una creixent confiança entre la gent comuna que ja no s’havia de tolerar la repressió.
La dècada següent va veure repetir-se aquest procés a mesura que s’intensificaven les contradiccions entre les dimensions global, regional i interna de la crisi del règim. Tres elements clau estaven en joc.
En primer lloc, el precari equilibri de la classe dirigent iraniana en la política global, en particular la seva alternança molt arriscada entre negociar i trencar acords al voltant del programa nuclear.
En segon lloc, l’estratègia del règim d’expandir la seva influència en una regió sacsejada per la catàstrofe de la derrota nord-americana a l’Iraq després de la seva invasió i ocupació l’any 2003.
I finalment, l’empobriment d’amplis sectors de la població iraniana a mesura que el creixement econòmic es transformava en reculada.
Els mecanismes de guerra econòmica, com l’enduriment del règim de sancions reimposat per Trump, han refermat el setge geopolític al voltant del lideratge iranià.
Però això no explica tota la història. La classe dirigent iraniana està pagant el preu del fracàs de les polítiques neoliberals que ha adoptat amb entusiasme durant les darreres dècades.
El règim iranià ha impulsat amb duresa la privatització de serveis. Ha externalitzat llocs de treball i ha creat una força laboral de dos nivells en què les i els nous treballadors treballen en pitjors condicions que els seus col·legues més antics. També ha finançat l’expansió de la infraestructura informàtica i la creació de mercats digitals.
Actualment hi ha un complex ecosistema digital que combina aplicacions i plataformes estrangeres amb aplicacions locals autoritzades per l’Estat. Això ha ofert al jovent iranià el poder entreveure altres possibilitats de vida que els seus dirigents ara volen tancar del tot.
Ràbia
L’aixecament de l’any 2022 va expressar en part la ràbia d’aquesta generació. Va ser desencadenat per l’assassinat policial de Jina Mahsa Amini, després que la policia l’arrestés per suposadament no portar el hijab d’acord amb les normes del govern.
Tràgicament, les protestes de carrer no van aconseguir fusionar-se amb les lluites liderades per la classe treballadora organitzada i l’aparell de seguretat va aixafar el moviment. Però el règim també es va veure obligat a fer concessions, i va abandonar en efecte l’aplicació estricta del codi de vestimenta.
Les bombes nord-americanes i israelianes no acceleraran el procés d’una revolució popular. El retardaran, primer empenyent moltes persones corrents novament vers els braços del règim. I segon, enfortint els elements més reaccionaris de l’oposició.
Això es veu als monàrquics que agiten banderes israelianes i celebren els bombardejos. Volen reemplaçar els actuals Guardians de la Revolució Islàmica per la temuda policia secreta de l’antic xa, la Savak.
També és essencial reconèixer que una part de la població iraniana, especialment la gent més jove, no ha conegut més que el govern opressiu del règim actual. Aquesta part es pot sentir atreta per la idea que la destrucció del vell ordre mitjançant la intervenció estrangera és una oportunitat per a un futur diferent.
Moltes persones iraquianes l’any 2003 tenien esperances similars al començament de la invasió nord-americana.
Va ser el desastre de l’ocupació de l’Iraq el que va subratllar el relatiu declivi del poder militar nord-americà tant a la regió com a nivell global. Això va crear un buit en què potències intermèdies resurgents, entre elles Iran i Israel, van expandir la seva influència. Els governants iranians es van beneficiar de la caòtica ocupació de l’Iraq per enfortir les seves aliances regionals.
El genocidi a Gaza va ser, entre altres coses, un intent dels dirigents israelians d’afirmar el domini en aquest ordre regional. La seva ambició és garantir que la posició de l’Estat sionista com a guardià dels interessos imperialistes d’Estats Units es mantingui al cim d’una jerarquia on cap rival regional no els pugui desafiar.
Estratègia
Assenyalar una sortida al malson que s’està desenvolupant exigeix una estratègia que mobilitzi l’única força capaç d’aturar la maquinària de destrucció: el poder social de les persones el treball de les quals la fa funcionar.
En el passat, les i els treballadors del petroli i el gas dins de l’Iran han tingut aquest paper.
A la revolució iraniana de 1978-1979, les vagues massives van ampliar els límits del control empresarial i estatal dins dels llocs de treball.
Quan va caure la monarquia a principis de 1979, la producció en gran part del sector petrolier ja no estava sota el comandament del xa i els seus ministres. Al seu lloc, estava controlada per consells laborals elegits democràticament, coneguts com a shoras.
Però fins i tot abans, als anys quaranta i principis dels cinquanta, hi va haver onades d’organització per part de moviments comunistes i nacionalistes a tota la indústria petroliera de la regió. Van sacsejar el control de les companyies petrolieres estrangeres i van aterrir els règims autoritaris.
Desenes de milers de persones van participar en vagues que van desafiar les condicions racistes, similars a l’apartheid, imposades als treballadors àrabs i iranians emprats per companyies petrolieres occidentals.
El primer ministre iranià Mohammad Mosaddegh va nacionalitzar els camps petrolífers de propietat britànica el 1951 en aquest context. Les plantilles del petroli a la ciutat iraquiana de Basora van llançar vagues massives l’agost del 1952 inspirades pel programa de nacionalització de Mosaddegh. Les vagues van desencadenar una Intifada nacional uns mesos després.
Mentrestant, a l’Iran els esdeveniments avançaven ràpidament cap a un cop d’Estat al que va donar suport Estats Units i la Gran Bretanya que va enderrocar Mosaddegh l’agost del 1953. Això no va detenir l’expansió del moviment obrer al sector del petroli: unes 13.000 persones treballadores van llançar una vaga històrica contra la companyia petroliera Aramco e l’Aràbia Saudita després que la policia detingués organitzadors sindicals a l’octubre de 1953.
Les i els treballadors del Golf segueixen dividits pels diferents passaports i fragmentats per les seves llengües i religions. Els i les àrabs parlants al sud de l’Iran pateixen repressió estatal i marginació.
Les comunitats xiïtes a la regió oriental rica en petroli d’Aràbia Saudita experimenten opressió sectària per part del règim saudita.
Però a tot el Golf, les persones el treball de les quals impulsa l’economia de la regió estan unides per la seva classe. Comparteixen experiències comunes: treballar sota una calor mortal, en llocs de treball propensos a accidents i sota el temor constant a la desocupació.
Observen generadors que fallen i llums que parpellegen amb por que l’aire humit i irrespirable mati els seus fills i filles quan l’aire condicionat deixa de funcionar.
S’han convertit en reclutes econòmics en una guerra contra el canvi climàtic que torna inhabitable la regió on viuen a mesura que les temperatures es disparen. I ara l’imperialisme ha convertit el cel en un camp de batalla sobre els seus caps.
Acció obrera
Espurnes d’una unitat similar es poden veure a les vagues generals i accions coordinades de la gent treballadora als ports de la Mediterrània durant l’últim any.
Des de Grècia fins a Itàlia i el Marroc, les i els treballadors s’han aixecat i han rebutjat ser còmplices dels crims de guerra i del genocidi a Palestina.
Molts dels que lideren aquest moviment a Itàlia són persones migrants que s’enfronten a una doble amenaça, que la guerra arribi als seus països d’origen i al racisme de l’extrema dreta en ascens.
Necessitem aprendre d’aquests exemples d’acció obrera exitosos que han pertorbat la maquinària de guerra d’Israel a Gaza i aplicar-los aquí. Fàbriques, laboratoris de recerca universitaris, ports i aeròdroms a Europa estan ara integrats en un conflicte que posa en risc milions de vides.
Ja hi ha, sens dubte, persones que són soldats i estibadors, treballadores de fàbriques i conductores de camions, investigadores i científiques informàtiques que es pregunten quant de temps més poden continuar sent còmplices d’aquests crims.
Depèn de nosaltres construir un moviment contra la guerra a una escala que doni a alguns la valentia per convertir el “no en el nostre nom, no amb el nostre treball” en un crit de lluita que arribi a milions.
