Aquest text és la ponència que va presentar l’autor a la xerrada “Com combatem les opressions de gènere?” a les jornades de Marx21, el desembre de 2025. (Veure les notes sobre les jornades a baix).
Jordi Faxon, Marx21
Avui dia, les persones LGTBI+, i en concret les persones trans, han esdevingut l’eix central de la política de dretes.
Representen, més que cap altre grup, l’amenaça unificadora que l’esquerra suposadament vol imposar a la “gent normal”.
Deixant de banda per ara les motivacions psicològiques d’aquesta por, hem de reconèixer aquesta veritat evident: sembla que hi ha moltes més persones transfòbiques que no pas trans.
Paga la pena esmentar algunes de les diferències geogràfiques a la manifestació d’aquesta por.
Gran Bretanya, és el bressol extraoficial del moviment TERF, feministes radicals trans excloents, en les seves sigles en anglès. Les activistes TERF fan una crida a protegir les dones cis (no trans) dels suposats depredadors fetitxistes masculins que s’apropien de la seva feminitat.
A Estats Units, s’escolten històries recurrents sobre professors “woke” que adoctrinen els teus fills; atletes trans que roben medalles d’or en competicions esportives; i llibres i programes de televisió infantils que promouen estils de vida desviats.
Sigui quina sigui la narrativa, sembla que aquest argument funciona.
Estrategues conservadors de tot el món han reconegut explícitament que el fet de centrar-se en “l’amenaça” que representen les persones trans va ser una decisió específica i deliberada que ha donat els seus fruits.
Aquest discurs té un efecte directe a la vida de les persones trans. El fet de poder accedir a la teràpia de reemplaçament hormonal i a altres procediments d’afirmació de gènere cada cop esdevé més difícil.
Al Regne Unit, el sistema nacional de la salut, l’NHS, tracta les persones trans com a ciutadans de segona classe que han de desviar els seus tractaments a través d’un sistema de salut separat. Això les obliga a passar mesos d’espera i a rondes successives d’interrogatoris, molt invasius, per accedir a la medicació que podria impedir que es treguin la vida.
Al sud d’Estats Units, si un nen amb pares homòfobs confessa a un professor que és LGTBI+, aquest ha d’informar d’aquesta confessió els pares. Això crea una cultura de paranoia per a les i els nens LGTBI+, que se suposa que se senten completament alienats, com si no hi hagués ningú en qui confiar.
Identitats
La veritat és que les dificultats a què s’enfronten les persones LGTBI+ són rellevants fins i tot per als que no tenen una connexió personal amb el conjunt d’identitats que conté aquest acrònim.
Un exemple és el d’Estats Units, amb la resposta de Ronald Reagan davant la crisi de la SIDA. Aquesta va ser una negligència criminal que, com és ben sabut, es va convertir en una preocupació nacional quan les persones heterosexuals van començar a contraure el virus.
El govern podria haver evitat fins i tot la transmissió del virus entre persones heterosexuals si la dreta religiosa no hagués presentat el virus com la venjança de Déu contra els “sodomites”.
Avui dia, les pressions socials que continuen avergonyint i excloent la no conformitat de gènere dificulten la vida dels homes i dones heterosexuals, ja que se’ls exigeix una autovigilància més gran de la seva expressió de gènere, per evitar convertir-se en objectes de sospita.
Molta gent intenta separar i enfrontar-se als diferents aspectes de les lluites LGTBI+.
L’autora dels llibres de Harry Potter, JK. Rowling, que és heterosexual, ha presentat sovint les lesbianes cis com a víctimes involuntàries de la intrusió de les dones trans als seus espais. En realitat, les lesbianes són una de les poblacions més inclusives amb les persones trans.
Cal assenyalar, ja que parlem del tema, que si bé Rowling es posiciona com a defensora dels drets de les dones basats en el sexe, no va tenir res a dir quan la decisió de la Cort Suprema d’Estats Units que va establir el dret constitucional de la dona a l’avortament, Roe v. Wade, —un dret clarament basat en el sexe—, va ser revocada l’any 2022.
Potser el fet d’haver-se envoltat de milions de conservadors que l’adoraven hagi invalidat qualsevol indici de compromís feminista que hi pogués haver dins d’ella.
Opressió sistèmica
“L’Aliança LGB”, una altra branca britànica del pànic trans global, elimina ostentosament la T del famós acrònim. Insisteixen que els objectius polítics del moviment transgènere no tenen res a veure amb les necessitats i preocupacions de les persones homosexuals i bisexuals “normals”.
No cal dir que, encara que alguns intenten salvar les aparences insistint que no tenen res en contra de les persones trans, sinó només contra la difusa “agenda trans”, el seu desig de separar-se a si mateixos i la seva opressió de la de les persones transgènere indica una maniobra cínica. És un intent d’apartar l’element més controvertit del seu moviment, a fi de congraciar-se amb les persones que apel·len pels seus drets.
No comprenen la naturalesa de l’opressió sistèmica. Aquesta no es divideix clarament en aquestes línies identitàries, sinó que es filtra com un monòlit polivalent, però en darrera instància singular, de violència i manca de llibertat.
Tampoc no comprenen una estratègia efectiva per a l’alliberament, que no es beneficia d’aïllar el propi moviment dels qui no comparteixen una experiència vital idèntica.
Dins un moviment revolucionari veritablement substancial, ningú no pot homogeneïtzar l’experiència vital de tots els seus membres, ni ningú ho hauria de voler fer.
Què fem amb aquesta informació? Sabem que, en el que suposadament és el “nostre costat”, entre els nostres cercles organitzatius, hi ha autoproclamats marxistes que insisteixen que la política de gènere és una forma superficial d’opressió.
Afirmen que una revolució socialista, sense parar atenció específica a les preocupacions errants de les identitats oprimides particulars, eliminarà de manera imminent totes aquestes opressions.
Insisteixen, a més, que s’està prestant una atenció excessiva a aquestes formes específiques d’opressió, més enllà de la de la classe treballadora en general. Afirmen que tot això és una distracció contrarevolucionària o, pitjor encara, una política identitària liberal.
Alliberar
Aquests populistes vulgars semblen operar sota la seva pròpia forma de política identitària.
Han construït una imatge de l’home de classe treballadora genèric, universal i els seus problemes genèrics. Fidels a aquesta imatge, s’han negat a permetre qualsevol experiència vital o condició material que pugui complicar-ne la visió de la població que suposadament pretenen alliberar.
Irònicament, han esdevingut la seva pitjor forma idealista.
Hi ha una riquesa, una pluralitat d’identitats ocupades per la població combinada de víctimes del capitalisme i l’imperialisme al món (que, com tots sabem, és vasta).
Reconec que sí, incorporar totes aquestes perspectives, si bé no necessàriament compliquen les conviccions morals, sens dubte complicaran l’anàlisi del capitalisme mateix i la resposta pràctica de l’organització revolucionària.
Però aquesta és una complicació que nosaltres i nosaltres, com a marxistes honestos, hem d’assumir. Aquesta és la veritat d’un marxisme viu i encarnat. No ens serveix un “marxisme” que, com el capitalisme mateix, abstreu la vida humana del seu significat personal i la jutja en concordança amb un principi preestablert de productivitat i eficiència.
En aquest cas, ja sigui que es decideixi reduir una vida humana a la seva utilitat per a un moviment revolucionari o a la seva utilitat per a una corporació multinacional, la seva perspectiva sobre el valor fonamental de la vida humana és evident.
També cal assenyalar que alguna gent considera els drets i les llibertats civils de les persones homosexuals com una herència única dels valors seculars i liberals d’occident.
Rentat rosa
Aquesta pretensió s’utilitza com a justificació del sionisme i la islamofòbia. A les persones LGTBI+ que expressem públicament el nostre suport a l’alliberament palestí se’ns diu invariablement que seríem llençades des de les teulades dels edificis de Gaza per la nostra sexualitat.
L’anomenat Pink-washing, “rentat rosa”, la manipulació de la imatge dels règims imperialistes com a favorables als homosexuals, és un deliri de la política progressista, facilitat per un discurs sobre els drets LGTBI+ completament desproveït de consciència de classe.
Com si calgués dir-ho, les persones LGTBI+ palestines també volen la fi del genocidi.
Aquestes persones no tenen el luxe de gaudir de la suposada amabilitat d’Israel vers la gent homosexual. Sens dubte, consideren que la violència i la repressió que exerceix aquest Estat des de fa moltes dècades els perjudiquen molt més que l’entorn social conservador on viuen.
Això no vol dir que l’homofòbia que experimenten a les seves comunitats no hagi de ser criticada. Més aviat, que fer-la servir com a rèplica en converses sobre la crítica vers l’Estat d’Israel és una desviació extremadament cínica que ignora el veritable significat de l’alliberament palestí i l’alliberament gai.
Aleshores, què significa l’alliberament gai? A gairebé tots els moviments gais notables des de Stonewall, hi ha hagut una facció assimilacionista i una altra alliberacionista.
Els disturbis de Stonewall —a Greenwich Village, Nova York, el 1969— no van ser ben rebuts per la respectable i assimilacionista organització gai, la Mattachine Society, aleshores respectada per brindar assessoria legal a homosexuals i advocar per la seva inclusió a la vida pública. Aquest grup va emetre un comunicat condemnant les accions dels esvalotadors: “Nosaltres, els homosexuals, demanem a la nostra gent que si us plau ajudi a mantenir una conducta pacífica i tranquil·la als carrers del Village”.
Aquí a Catalunya, tenim el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), que es va fundar el 1976, cinc anys després dels disturbis de Stonewall a Torremolinos, una ciutat als afores de Màlaga.
El FAGC es va fundar amb un manifest molt radical, i va organitzar una manifestació molt important a la Rambla de Barcelona, el juny del 1977. Tot i això, fins i tot en aquesta primera manifestació es va voler que les persones que trencaven amb el model dominant de masculinitat no tinguessin protagonisme.
Així que, en els primers anys, alguns membres de la FACG, frustrats pel que percebien llavors com la seva insistència a assolir la normalitat i la respectabilitat, es van separar i formar el seu propi grup, la Coordinadora de Col·lectius per l’Alliberament Gai (CCAG).
Durant alguns anys, aquest grup dissident va cercar donar espai a lesbianes i persones trans que se sentissin marginades pel grup principal, i va buscar no només acabar amb l’homofòbia, sinó també dissoldre les estructures de poder capitalistes que la reforcen.
Poder
D’una banda, hi ha l’estratègia de buscar brindar l’espai per a les persones gais a les altes esferes del poder, promoure’n la mobilitat ascendent i, d’altra banda, deixar intacte el sistema que una vegada les va deixar vulnerables i victimitzades.
Per l’altra, l’estratègia cerca desmantellar el sistema de violència present a cada metge lasciu, a cada cap irrespectuós, a cada insult que ens criden al carrer, a cada segurata aeroportuari invasiu i a la precarietat sistèmica de l’habitatge i l’ocupació de la nostra comunitat.
Aquests elements no existeixen per si sols com a problemes individuals que es poden arreglar de manera aïllada. Més aviat, es reforcen mútuament i cal abordar-los des de l’arrel.
Per què t’hauria d’importar l’alliberament gai? Perquè ningú és ni serà lliure fins que totes i tots ho siguem.
Veure també:
