Judy Cox
Donald Trump dóna suport als aranzels i alguns sindicats també creuen que ajudaran a protegir els llocs de treball. Marx i Engels van participar en debats al segle XIX que encara ens poden ajudar a abordar aquesta qüestió avui.
Donald Trump afirma que “aranzel” és la paraula més bonica del diccionari. Està utilitzant els aranzels per revifar la grandesa de l’imperialisme nord-americà. Això marca una ruptura respecte al punt àlgid del neoliberalisme, quan EUA van intentar enderrocar les barreres comercials.
Històricament, alguns socialistes veien els aranzels com una manera de protegir la indústria local en benefici dels treballadors. Altres van donar suport al lliure comerç com un mitjà per debilitar els Estats repressius.
Karl Marx i Friedrich Engels es van negar a acceptar que ni els aranzels ni el lliure comerç beneficiessin la classe treballadora. El 1845, Engels va escriure: “No tenim intenció de defensar els aranzels proteccionistes més que el lliure comerç, sinó de criticar ambdós sistemes des de la nostra pròpia perspectiva. La nostra és la perspectiva comunista”. Aquest punt de vista comunista es basa en els interessos propis de la classe treballadora. Però el socialisme revolucionari no es manté neutral davant de les discussions entre proteccionistes i defensors del lliure comerç.
Marx i Engels van ser activistes socialistes a Anglaterra a la dècada de 1840. Aleshores, les Lleis del Blat de moro eren un aranzel sobre els aliments importats barats que beneficiava agricultors i terratinents. Mantenien alts els preus dels aliments i enriquien els terratinents.
Però els propietaris de les fàbriques volien aliments més barats per poder retallar els salaris.
Marx i Engels van donar suport a la derogació de les Lleis del Blat de moro. Però comprenien que el lliure comerç és la llibertat del capital per “esclafar el treballador”. Marx va insistir que el lliure comerç “trenca les velles nacionalitats i porta a l’extrem l’antagonisme entre el proletariat i la burgesia. En una paraula, el sistema de lliure comerç accelera la revolució social”. Va dir: “És només en aquest sentit revolucionari que voto a favor del lliure comerç”.
Marx i Engels van adoptar el mateix enfocament respecte als aranzels. Comprenien que aquests eren una arma econòmica desplegada per l’Estat. “El sistema d’aranzels proteccionistes posa en mans del capital d’un país les armes que li permeten desafiar el capital d’altres països”, van escriure.
També van assenyalar la hipocresia de les potències avançades. Exigien lliure comerç, però totes havien protegit les seves pròpies indústries emergents mitjançant aranzels proteccionistes i imposant monopolis als mercats colonials.
Aquesta anàlisi és vital per respondre a les guerres aranzelàries de Trump. Trump impulsa els aranzels com a instrument per dominar les economies més febles, i amb l’objectiu d’augmentar els ingressos i restaurar el creixement industrial d’Estats Units.
Alguns sindicats nord-americans argumenten que els aranzels protegiran les feines a EUA de la competència estrangera. Tot i això, és més probable que perjudiquin el nivell de vida de les persones treballadores.
Les guerres comercials provocaran un creixement més lent, una inflació més gran i el risc que la caiguda de la demanda de productes nord-americans a l’estranger provoqui una desocupació més gran. A la dècada de 1930, les guerres comercials proteccionistes van conduir a guerres reals; aquest és un perill real a l’inestable món actual.
El proteccionisme també lliga les persones treballadores als seus caps. Marx va argumentar que els proteccionistes diuen als treballadors: “És millor ser explotat pels seus compatriotes que per estrangers”.
Però això no vol dir que el lliure comerç sigui la solució. La classe treballadora nord-americana ha vist deteriorar-se el nivell de vida durant l’era de la “globalització” i els tractats de “lliure comerç” imposats pels governs neoliberals des de la dècada de 1980.
Com reconeix l’economista Paul Krugman: “Gran part de la defensa que l’elit fa de la globalització és bàsicament deshonesta: falses afirmacions d’inevitabilitat, tàctiques de por i afirmacions enormement exagerades sobre els beneficis de la liberalització comercial”.
Els acords de “lliure comerç” estan dissenyats per beneficiar les empreses nord-americanes, com a palanques per obrir sectors de les economies d’altres països a la inversió i als serveis. Permeten la lliure circulació de capitals a través de les fronteres, però no la lliure circulació de la mà d’obra.
Ni el proteccionisme ni el lliure comerç resoldran la crisi econòmica del capitalisme. Com va escriure l’economista marxista Rudolf Hilferding, la solució no rau en “ni el proteccionisme ni el lliure comerç, sinó en el socialisme, l’organització de la producció, el control conscient de l’economia no per i per al benefici dels magnats capitalistes, sinó per i per a la societat en el seu conjunt”.
Aquest article va aparèixer a Socialist Worker, la nostra publicació germana a la Gran Bretanya.
