Ira Vent, Marx21
La sèrie britànica Riot Women (BBC, 2025) podria semblar una comèdia dramàtica sobre la crisi de la mitjana edat: cinc dones menopàusiques (Beth, Kitty, Holly, Yvonne i Jess) formen una banda de punk per a un concurs local.
Tot i això, sota aquesta sinopsi aparentment “lleugera”, la sèrie de Sally Wainwright ofereix un retrat precís, potser sense voler-ho de manera explícita, sobre l’experiència col·lectiva de l’opressió i els mecanismes mitjançant els quals les persones transformen la frustració individual en acció comuna.
L’encert fonamental de la sèrie és que no presenta les seves protagonistes com a víctimes passives. Cadascuna carrega amb problemes propis: relacions familiars complexes, dificultats econòmiques, discriminació, soledat, la càrrega de les cures, la violència o la sensació d’haver estat expulsada dels espais de reconeixement social per raó d’edat o gènere.
Durant bona part de la sèrie, aquestes experiències individuals, vistes gairebé com a desgràcies particulars afrontades en solitari, es van convertint en el veritable germen de la unitat de la banda.
El grup de punk deixa de ser una afició, un “simple” projecte musical, per convertir-se en un espai d’organització horitzontal on cadascuna aporta el seu fragment de veritat i en compartir-les, aquestes veritats deixen de ser “desgràcies personals” per revelar-se com a signes d’un mateix sistema que les empeny a la mateixa trinxera.
Escollir el punk com un vehicle conductor de l’expressió i la rebel·lia, sens dubte no és casualitat, ni tan sols el nom de la banda ho és, ja que la directora reconeix la influència de les Riot grrrl dels 90, un moviment feminista nord-americà que va ocupar l’espai públic des de l’activisme més inconformista, barrejant punk, política i identitat.
Quan les integrants de Riot Women pugen a l’escenari durant el concurs local, davant de veïns i familiars, estan ocupant l’espai públic des de la dignitat, no des de la llàstima ni la caritat, sinó des del dret a existir amb fúria i amb consciència.
La sèrie il·lustra a més un fenomen força conegut per a les persones que solem estar en la militància. Moltes vegades les lògiques del sistema actuen aïllant el patiment, individualitzant els problemes, situant-los a l’àmbit purament privat, disfressant-los d’incapacitat personal.
No obstant això, quan aquestes experiències es col·lectivitzen i es comparteixen, emergeix una entesa en comú: darrere de les injustícies i discriminacions particulars hi ha una realitat estructural que les fa possibles.
El gran encert de la sèrie, fins i tot si ho fa de manera intuïtiva, és que no mitiga les contradiccions. Les protagonistes xoquen entre si, tenen desconfiances, arrosseguen prejudicis i pors. Però el procés d’assajar, discutir, desafinar i finalment sonar juntes és una metàfora perfecta del que vol dir construir organització en temps de derrota: un treball lent, contradictori, però capaç de transformar la ràbia impotent en poder real.
Batega en el fons una qüestió política fonamental i és que la unitat de les lluites no implica la desaparició de les diferències.
Riot Women no és una obra teòrica ni vol donar lliçons d’organització. Però té un ensenyament valuós: l’emancipació poques vegades comença amb grans discursos o esdeveniments extraordinaris. Sovint neix en espais quotidians, una sala d’assaig, una associació veïnal, un sindicat, un col·lectiu o un lloc on l’experiència individual es transforma en poder col·lectiu.
Cinc dones, cinc lluites privades i un col·lectiu comú: Riot Women. Tres vèrtexs d’una idea clau que ens mostra la sèrie: quan els qui pateixen les conseqüències d’un mateix sistema aconsegueixen reconèixer-se com a part d’una realitat comuna, la ràbia deixa de ser resignació i és el primer pas per aconseguir el canvi, o si més no deixar de patir-ho en silenci.
