Xoán Vázquez, Marx21
La indústria metal·lúrgica de Pontevedra va tornar a donar una lliçó de dignitat obrera, protagonitzant un nou dia històric per a la classe treballadora gallega.
Van paralitzar gairebé completament l’activitat de les principals empreses de sectors, com la naval, els tallers mecànics i els concessionaris d’automòbils, i van deixar pràcticament deserts els diferents polígons industrials de la província.
Centenars de piquets van recórrer els polígons industrials i milers de persones van sortir als carrers de Vigo i Pontevedra per exigir convenis col·lectius dignes, tant per al sector metal·lúrgic com per al comerç del metall, sector que es va sumar a la demanda després d’un any i mig amb el conveni caducat.
L’èxit de la vaga també va quedar palès en la gran mobilització que va tenir lloc a Vigo, on més de 10.000 persones van marxar pel centre de la ciutat, des de les drassanes de l’Avinguda de Beiramar fins a l’edifici de la Xunta. Allà es va celebrar una assemblea on es van revisar les propostes inacceptables de l’associació empresarial i es van reiterar les convocatòries de vaga per als dies 13, 14, 19, 20 i 21 de maig.
La ciutat de Pontevedra també va acollir una marxa multitudinària des de Mollabao fins a la Plaça de la Peregrina, igual que localitats com Vilagarcía i Lalín.
Inicialment la convocatòria de vaga la va fer la Confederació Intersindical Galega, CIG, la central sindical majoritària i combativa de Galiza. Tot i això, l’última reunió de la taula de negociació del conveni metal·lúrgic no va fer més que confirmar la falta de voluntat de l’associació empresarial de Pontevedra per arribar a un acord, per la qual cosa CCOO i UGT van decidir sumar-se a la vaga en els dos sectors.
El secretari regional de la CIG-Indústria, Xulio Fernández, va criticar l’actitud d’una patronal que es nega a negociar de bona fe, intentant imposar les seves propostes i rebutjant les principals propostes incloses a la plataforma conjunta de l’acord, amb què es pretén dignificar les condicions laborals de les més de 30.000 persones ocupades pel sector.
Aquestes demandes constitueixen línies vermelles, sense la inclusió de les quals en l’acord és impossible la seva signatura, començant per la seva excessiva durada (quatre anys) i l’insuficient augment salarial (14% en total); “ja que en l’actual context d’incertesa econòmica no tenim garantia de recuperació del poder adquisitiu”.
També cal una reducció real de la jornada laboral —que segueix sent una de les més altes de l’Estat—, atesa la insuficient i enganyosa proposta dels empresaris, “que parlen d’un dia més de vacances, però a costa dels ajustaments a la jornada laboral anual”. Pel que fa a la jubilació anticipada, no es facilita ni es regula de forma adequada
Per això davant de l’immobilisme patronal que pretén precaritzar els convenis hem de despertar en cada treballador i treballadora el desig de transformar la seva revolta individual en una lluita col·lectiva.
