Xoán Vázquez, Marx21
La festa del cinema espanyol, els premis Goya, va comptar aquest any amb un convidat no desitjat. A les portes de l’esdeveniment, el sindicat CNT va convocar una protesta.
Sota el lema “El glamour amaga precarietat” va voler denunciar les jornades fora del conveni, els perills viscuts als rodatges i els salaris al límit del mínim al sector audiovisual. Tot això que la indústria pretén amagar sota la catifa vermella.
En una octaveta repartida a l’entrada, i que diversos assistents van recollir per fer-la entrar on més incomodava, el sindicat CNT audiovisual va fer un repàs de les pel·lícules nominades, constatant que cap ha respectat el conveni col·lectiu al 100% als rodatges.
Les vulneracions es repeteixen a totes les produccions, amb diferent intensitat, demostrant que són un problema estructural. Això provoca una precarització incompatible amb el fet que darrere d’aquestes cintes hi ha productores com El Deseo, Apaches Ent, 3Cat, Distinto films —que el 2023 van facturar 85 milions d’euros a guixeta— i que, en alguns casos, són produccions encarregades per ens públics.
Com a resultat, es modela un sector que, gràcies a l’atractiu de la professió, permet l’error de consolidar una precarització estructural incompatible amb una producció audiovisual pública i de qualitat.
L’abús laboral és intolerable. No hi ha cultura que justifiqui la precarietat, ni premis que amaguin que es facin pel·lícules a costa de robar temps, salari i salut als qui les aixequem. És que el cinema el fem nosaltres, la classe treballadora.
