Paco Priego
Un dels cavalls de batalla més cargants de la “guerra cultural” de la ultradreta és el de la representació de minories a la ficció juvenil. Per a ells, qualsevol representació d’aquestes és una imposició per part de “l’agenda woke”.
Òbviament, consideren que això és una conspiració actual i per això, i també per covardia, s’abstenen molt de criticar clàssics establerts i respectats de la cultura popular.
Per això, avui voldria analitzar i recomanar una obra recent, que probablement sigui la sèrie amb més grau de representació LGTBI+ de la història de l’animació. O almenys, de la història de l’animació mainstream, The Owl House (Casa Buho a Llatinoamèrica), creada per Dana Terrace, i emesa per Disney entre el 2020 i el 2023.
The Owl House és el que avui dia anomenem un isekai, un terme importat de l’anime japonès, que significa literalment un altre món, per referir-nos a aquelles històries en què un personatge del nostre món quotidià és transportat a algun món de fantasia. Tot i que aquest tipus d’històries no són exclusives del Japó, la popularitat (i la lamentable sobreexplotació, amb productes cada vegada més mediocres i qüestionables) d’aquest trop a la ficció japonesa ha fet que el terme japonès passi al llenguatge quotidià.
La protagonista de la història és la Luz Noceda, una adolescent llatina hiperactiva, extravagant, rebel i fan de la literatura de fantasia, qualitats que li causen nombrosos problemes escolars. A suggeriment del director de l’institut on estudia, la seva mare, Camila, decideix enviar-la a un campament d’estiu per “redreçar” la seva actitud.
Luz accepta a contracor, però després de desfer-se d’alguns llibres i còmics per complaure la seva mare, se’n penedeix i decideix rescatar un dels seus favorits abans de viatjar al campament, per descobrir que un mussol ho està robant de la galleda d’escombraries. Perseguint l’au per recuperar el llibre, entra en una casa abandonada, travessant sense adonar-se’n un portal que la trasllada a un món de fantasia, les Illes Bullents, poblat per bruixes, dimonis i tota mena d’éssers fantàstics.
Rebel
Allà coneix l’Eda (Edalyn Clawthorne), la bruixa que havia obert el portal i que el fa servir per recol·lectar objectes humans, que ven com a curiositats en un basar. Juntament amb Eda viuen King i Hootie, dos dimonis que l’ajuden a les seves aventures.
Luz se sent immediatament identificada amb l’esperit rebel d’Eda, una inadaptada al sistema com ella mateixa, així que, aprofitant que la seva mare pensa que és al campament, decideix quedar-se un temps en aquest món fantàstic per intentar complir la seva fantasia de convertir-se ella mateixa en bruixa i, amb el lema “els rars han de romandre plegats”, acabarà conformant juntament amb Eda, King i Hootie un quartet de “bitxos rars” que s’enfronten a l’ordre social de les Illes Bullents.
Al principi, les seves aventures seran només les d’uns simples xerraires de fira buscant-se la vida, però a poc a poc es veuran involucrades en assumptes més seriosos, que qüestionaran el mateix sistema polític d’aquest món.
La construcció d’aquest món fantàstic és la primera cosa que crida l’atenció en veure la sèrie.
A l’estètica trobem una barreja entre una portada d’un disc de heavy metal amb un quadre d’El Bosco, un dels artistes favorits de Dana Terrace.
Però el veritable punt fort, i la font més gran de polèmica, és la construcció de la societat d’aquest món de fantasia. Ens trobem amb una societat que, no només és que sigui obertament tolerant amb les expressions de sexualitat LGTBI+, sinó on directament el que és minoritari és l’heterosexualitat.
Luz Noceda és, de fet, el primer personatge protagonista obertament bisexual de Disney. I no ho és simplement com una anècdota decorativa, sinó que la seva relació romàntica amb Amity Blight —seguint el trop d’enemics a amics, i d’amics a amants— és una part fonamental en el desenvolupament tant de la trama com dels personatges.
Com nota al marge, aquest entorn social tan lliure de tabús homofòbics, al meu entendre representa una contradicció amb la història d’origen del dolent principal, l’Emperador Belos, sobirà del lloc.
Lamentablement, no m’és possible explicar per què dic això, ni proposar teories que salvin aquesta contradicció, sense incórrer en spoilers sobre un dels girs de trama més impactants de la sèrie. La qual cosa és una pena, ja que el malvat de la història és un dels personatges més complexos i interessants de la mateixa. No obstant això, i per desgràcia, és impossible analitzar degudament el seu arc sense caure, com ja he dit, en spoilers majors. Així que simplement indicaré que en ell s’hi reflecteixen elements de manipulació, abús, autoritarisme i fanatisme religiós que tenen paral·lelismes força obvis amb la vida real.
Aquesta representació LGTBI+ ha envoltat la sèrie en polèmica des de la seva estrena.
En el seu moment, va ser vetada a Txèquia i Hongria per aquest motiu. Nombrosos episodis van patir censures parcials en diversos països, incloent-hi el doblatge per a Llatinoamèrica, on es va masculinitzar un dels personatges secundaris més rellevants, Raine Whispers, qui a l’original és una persona no binària. Aquest fet va desencadenar una forta polèmica entre els fans, que fins i tot va arribar a coneixement d’Avi Roque, veu del personatge en el doblatge original i també persona no binària, que va donar suport públicament, en xarxes socials, als fans en les seves queixes sobre aquest canvi de gènere en la traducció.
Tot i que el fet de desafiar tabús homofòbics és una de les senyes d’identitat de la sèrie, no és, ni de bon tros, el missatge principal de la mateixa.
Aquest missatge és el de ser lliure de triar el teu propi destí més enllà de les expectatives alienes. Aquest missatge es veu reflectit a l’arc dels principals personatges, tots els quals són joves que subverteixen les expectatives que els seus grans tenien en ells i el camí que els tenien marcat.
Cancel·lació
La sèrie és una oda constant a la rebel·lia juvenil, on l’eslògan “d’els rars han de romandre plegats” es converteix en un crit de batalla, una reivindicació del dret a ser diferent, i mostrar-lo en públic amb orgull. També per això es caricaturitzen diversos clixés de la fantasia, especialment el de l’elegit, tan comú en aquest gènere.
Però si parlem d’aquesta sèrie, no podem obviar l’aspecte que més va enfurismar als fans, l’abrupta cancel·lació de la mateixa. Es va reduir la tercera temporada a tres episodis especials, que van tancar els arcs principals, però es va perdre així la possibilitat d’explorar en més detall diversos personatges secundaris molt interessants.
Naturalment, la principal teoria sobre aquesta cancel·lació apunta a l’escàndol que va causar entre el públic conservador l’abundància de representació LGTBI+. Tot i això, i sense negar que aquest factor sens dubte va ajudar, personalment m’inclino més per la teoria que apunta que la sèrie va fallar a l’hora d’assolir al públic objectiu que Disney tenia en ment, les criatures, tenint al seu torn més èxit entre adolescents i adults joves. Aquest últim públic és molt menys rendible per a Disney, ja que no està tan predisposat a comprar i lluir en públic merchandising d’una sèrie de dibuixos animats presumptament infantil.
Per tot això, crec que aquesta sèrie és un clàssic modern que mereix els elogis que els fans li dediquen. Una història que, més enllà de la seva excel·lent representació LGTBI+, ens transmet un missatge poderós i, en aquests temps de regressió que corren, cada cop més necessari.
