Natalia Boffa
El 7 de març de 2025 Bahía Blanca va despertar sota una intensa pluja que va arribar almenys a sumar 400 litres per metre quadrat en 5 hores. Les inundacions van començar cap a les 5 de la matinada a les zones més baixes de la ciutat i en un parell d’hores ja havien arribat a la meitat d’ella.
En total, les famílies afectades van sumar un 70% a tota la ciutat i comunitats limítrofes com General Daniel Cerri i Enginyer White. La població total ronda els 350.000 habitants, per tant, l’afectació va ser molt important en termes materials i humans. Passats cinc dies de la inundació, hi ha 16 persones mortes i 94 desaparegudes.
L’explicació tècnica diu que la mitjana de pluja anual a la ciutat sol ser de 600 litres, per la qual cosa en cap moment no es va preveure un cabal que superés la meitat d’aquesta xifra en poques hores.
Les obres hidràuliques de la zona estaven destinades a canalitzar el règim anual normal, amb possibilitat de crescudes importants per les pluges provinents de zones muntanyoses limítrofes que desemboquen a la riera Napostá i la seva derivació pel canal Maldonado.
Tant el rierol com el canal constitueixen obres urbanes de gran envergadura que travessen la ciutat des del nord cap al mar, pel sud-est i sud-oest. La zona cèntrica i els barris cap al sud formen part del gran embut imaginari que hi ha entre aquestes dues obres. Tot i això, mai en la història de Bahía Blanca les inundacions havien assolit aquesta zona intermèdia. De fet, les obres hidràuliques s’havien realitzat per experiències d’inundacions en zones limítrofes als cursos d’aigua, l’última el 1944. Després es van realitzar obres pluvials per inundacions ocasionals a zones baixes. Tot i això, la ciutat és a la Pampa Seca, una plana semiàrida on l’aigua sol ser “una benedicció”. Aleshores què va passar, va ser una tragèdia aïllada o una catàstrofe natural?
Si analitzem la situació de manera puntual, podem afirmar que el que havia passat era impredictible; no obstant això, des d’una òptica global, podem pensar en Bahía com en l’epicentre d’una sèrie de temporals amb característiques noves per a la regió, no tan impredictibles.
El 16 de desembre de 2023 es va produir un temporal de vent i pluja, on les ràfegues van arribar als 180km per hora, cosa que va deixar un saldo important de sostres despresos i arbres arrencats d’arrel, la ciutat va estar diversos dies sense energia elèctrica i altres serveis per la caiguda de pals de llum. Recordem que no estem a una regió ni d’huracans ni de ciclons. A l’estiu de 2025 vam tenir diversos episodis de pluges intenses i una pedregada que va deixar com a saldo trencaments de sostres, cotxes abonyegades i altres danys materials. Per què està passant això a la ciutat? Podem pensar en causes humanes?
Ja des de 2012, una geògrafa local, Paula Zapperi, adverteix sobre que les obres hidràuliques de la ciutat són insuficients o no estan en un òptim estat per canalitzar les crescudes de la riera Napostà i el canal Maldonado; a més, la manca de planificació urbana ha permès que les famílies s’assentin a les planes d’inundació d’aquests dos cursos d’aigua.
La veritat és que a la ciutat no hi ha una consciència d’aquests riscos perquè en general aquests cursos d’aigua tenen cabals molt baixos, per moments dibuixen un fil d’aigua llastimós que s’omple d’algues i de “yuyos” deshidratats. Per això, el problema que mostrava i mostra Zapperi apunta a pensar en termes de conscienciació, prevenció i planificació urbana.
Conseqüència esperada
Ara bé, això és exclusiu de Bahía, com a ciutat inconscient dels seus propis riscos? Experts en canvi climàtic, com Guillem Folguera, afirmen que aquesta inundació va ser una conseqüència esperada de situacions globals, regionals i locals. D’una banda, la crisi climàtica predeia canvis en les precipitacions amb augments molt marcats en curts períodes de temps, a regions on no eren habituals, acompanyades després per situacions de sequera.
A més, tota la regió central del país, on es troba Bahía, es va veure afectada progressivament per la supressió de la muntanya pampejana i l’erosió i impermeabilització del sòl causat per les extensions de monocultius industrials, cosa que va disminuir la capacitat de retenir aigua del sòl i va provocar l’efecte tobogan des de zones més altes cap a la plana.
També, l’erosió i la desertificació del sòl causa el seu augment de la temperatura, cosa que es trasllada a l’atmosfera i mou masses d’aire, vents, de forma inusual. Això, sumat a les obres precàries i negocis immobiliaris en zones inundables va resultar en una tragèdia predictible.
Podem sumar també que a nivell nacional Javier Milei i el Congrés còmplice estan desfinançant la ciència, les obres públiques i fins i tot els instituts meteorològics nacionals, per la qual cosa la combinació és explosiva.
Per tot això, podem dir que el que va passar a Bahía va ser una tragèdia, però no una catàstrofe natural, ni impredictible, ni inevitable; sinó una tragèdia per causes polítiques globals, nacionals i locals. És a dir, ja no es pot deslligar una cosa de l’altra, avui la natura és política.
Queda preguntar-nos, davant d’aquestes combinacions explosives, com desactivar les bombes de temps que s’estan sembrant a cada territori? Perquè, en definitiva, és això, qüestió de temps. Podem arriscar una resposta que ens va deixar l’experiència de Bahía. La resposta més immediata va venir del mateix veïnatge, organitzat o espontani, amb recursos o sense, definitivament solidari i conscient que si no activaven la seva força política literalment, s’ofegaven les persones amigues, veïnes i desconegudes també.
