Marie Fauré i Nikos Lountos
A molts països d’Europa i més enllà, el món de la cultura és un dels sectors més tocats per les conseqüències de la pandèmia i de les restriccions sanitàries.
Grècia
Els treballadors i treballadores del sector del art estan a l’avantguarda de la resistència contra el govern de dretes a Grècia. Vagues, manifestacions massives malgrat les prohibicions i la repressió, ocupacions de teatres i una onada de noves afiliacions al sindicat. Es tracta d’un sector sinònim de precarietat i les prohibicions per la pandèmia ho han fet tot pitjor. El govern va omplir les butxaques dels propietaris de mitjans de comunicació amb diners, l’hi va donar tot a la sanitat privada i va acceptar totes les pressions de les grans cadenes de supermercats.
Mentre, l’art va quedar relegat. Amb els teatres tancats, els bars tancats, els concerts prohibits, milers de treballadors i treballadores es van quedar sense ingressos i sense ajuda cap. Així que els actors i actrius, els músics i músiques i altres treballadors de l’art van ser entre els primers que van trencar les prohibicions repressives contra les manifestacions que havia imposat el govern.
Però, el febrer d’aquest any va venir un detonant inesperat. Començant amb la valentia d’una atleta que va parlar d’abusos i violacions en l’àmbit de l’esport, va esclatar el que es va anomenar el #ΜeToo grec.
Molt ràpidament, actrius i actors van treure a la llum casos de masclisme, d’abusos, de violència en el sector de l’art. En la majoria dels casos, els propietaris dels teatres —o, sota la protecció d’actors més “destacats”— havien estat els que durant dècades havien creat un ambient de violència masclista amb moltes víctimes.
El fil de les revelacions va arribar molt ràpidament al director del teatre nacional d’Atenes, un home nomenat a dit pel govern de dretes. A aquest violador en sèrie, organitzador d’una xarxa de violacions, abusos i altres crims especialment contra menors, el va triar el primer ministre personalment per simbolitzar la reconquesta del sector de l’art per part de la dreta. Una de les seves primeres accions va ser donar el nom d’una actriu dels anys 40 —col·laboradora de l’ocupació nazi— a una sala central d’Atenes. L’escàndol va arribar a sacsejar el govern. Però alhora va portar a una generació nova a afiliar-se al sindicat d’actors i actrius, que s’ha mostrat com la forma organitzada i col·lectiva per resistir-se contra la violència, el masclisme, la patronal i el govern.
Aquesta onada de radicalització i organització s’ha plasmat en la participació de les artistes en manifestacions conjuntes amb altres sectors i moviments, des del 8 de març fins a manifestacions antiracistes, i a vagues en comú amb els treballadors de la sanitat. Darrerament han començat iniciatives d’ocupar teatres que estan inactius i de transformar-los en espais d’art de lluita i de coordinació amb altres treballadors en acció.
França
A França, la situació general del sector cultural és més o menys la mateixa que a Grècia, amb la impossibilitat de treballar, per culpa del tancament dels teatres i sales d’espectacles des de març de 2020, que s’afegeix a la condició ja molt precària dels treballadors i treballadores del món de la cultura, precarietat que està a punt de ser amplificada per una reforma molt dura de l’assegurança d’atur, tocant especialment les persones amb contractes de durada limitada.
El govern, que havia acordat donar ajuda als treballadors i treballadores de la cultura, anomenant-lo “any blanc”, per 2020, es nega a allargar-lo a 2021, quan queda clar que la situació no s’està millorant.
Davant la falta de respecte dels polítics de cara a la cultura, els seus treballadors i treballadores precari(e)s van decidir el 4 de març passat ocupar els teatres del país per demanar no només mesures d’ajuda per a ells mateixos, sinó també que es tombi la reforma de l’atur i que es defensin els serveis públics i els drets socials del poble. Els teatres ocupats s’han convertit en un mes i mig d’ocupació en espais autogestionats oberts a totes les lluites populars i implicats socialment als seus barris, fent una crida a ocupar més llocs de treball i organitzant debats, xerrades i espectacles a les places davant dels teatres i a les xarxes.
La mobilització de i per la cultura no s’atura als 100 teatres ocupats. Els actors de cinema van per exemple aprofitar la cerimònia dels Cèsars, la versió francesa dels Goyas, per reivindicar l’obertura dels llocs d’espectacle i cinemes i acusar el govern de voler matar la cultura per fer desaparèixer un espai tradicionalment reivindicatiu, tal com ho van fer amb les universitats.
L’artista HK, famós per la seva implicació als moviments socials com les armilles grogues, està a l’origen del moviment “Danser encore” (seguir dansant), que vol tornar a posar al carrer la música i qualsevol expressió artística. Aquesta iniciativa s’ha estès molt ràpidament amb accions espontànies cada cap de setmana a moltes ciutats, places i llocs del país, com una forma de resistència davant les greus restriccions de llibertat que estem vivint.
Davant d’aquesta mobilització cada vegada més popular, diverses regions, amb l’excusa de les mesures sanitàries, han decidit prohibir la música amplificada al carrer, esperant per una banda limitar l’impacte de les manifestacions que se segueixen organitzant contra els atacs brutals del govern i, per l’altre, ofegar aquesta nova forma de contestació que son les accions artístiques al carrer.
Amb aquests dos exemples, queda clar la importància de tenir espais culturals, de reflexió i de debats organitzats i oberts a totes la lluites populars i contra les opressions, i la necessitat de tornar a ocupar el carrer, quan els governs capitalistes voldrien tancar-nos callats a casa aprofitant-se de la situació de pandèmia.
