Paco Priego, Marx21
Confesso que m’avorreixen molt tots aquests debats sobre la cultura de la cancel·lació, o sobre la necessitat de separar l’artista de l’obra.
D’una banda, no suporto que em vinguin amb moralines, encara que sigui gent amb les que pugui estar d’acord amb les seves idees, i com que vaig estudiar la secundària en un col·legi catòlic, tinc els sentits prou entrenats per adonar-me de quan em volen evangelitzar, i aixeco la barrera instintivament.
Però de l’altra, considero totalment impossible que retalls de la personalitat de l’artista es no infiltrin a la seva obra, i que el que se’ns exigeix als aficionats és ser prou madurs per no negar l’evidència, i gaudir d’un quadre de Picasso, sabent alhora que era una persona nefasta, per posar-ne només un exemple. Els éssers de llum no existeixen, i un canalla pot crear bellesa. La realitat és així de contradictòria.
Dic això principalment perquè jo sóc un gran aficionat als gèneres fantàstics, i sóc conscient que en aquest camp hi ha una gran quantitat d’autors amb biografies qüestionables. En realitat, a tots els camps n’hi ha, l’únic que passa és que el gènere fantàstic, en ser percebut com una subcultura marginal, fins i tot immadura, ja és un blanc fàcil per a qualsevol crítica benpensant.
La ultradreta ha sabut aprofitar aquest prejudici per infiltrar-se entre els seus aficionats, fent d’aquelles biografies qüestionables un banderí d’enganxall. Per això, avui vull treure ferro a l’assumpte. I per això parlaré d’un autor fetitxe per als aficionats al gènere de terror, Howard Philip (H.P. per als iniciats) Lovecraft, el creador de l’horror còsmic. Vostè pot perfectament no haver llegit ni una sola línia de la seva obra, i saber de sobres qui és Cthulhu, i perquè aquest nom ha de glaçar-li la sang a les venes.
Si Lovecraft era més o menys racista que el comú d’home blanc de la seva època, o si la seva personalitat i idees van ser fruit d’una criança sobreprotectora al si d’una família de classe benestant vinguda a menys, encara són temes objecte de debats que, en realitat, són irrellevants. El que importa és que aquest racisme, així com una clara sensació d’incomoditat i rebuig cap al món modern de principis del segle XX, s’aprecien sense gaire dificultat a la seva obra. De fet, al relat titulat “A la nit dels temps” fins i tot arriba a dedicar un elogi —amb prou feines velat— al feixisme, esmentant-lo com un possible equivalent del sistema de govern de l’avançada raça prehumana que el protagonitza.
Lovecraft va morir el 1937, amb només 46 anys, així que mai va veure com aquest mateix feixisme desfermava tot l’horror del que era capaç. Per tant, mai no sabrem que hagués opinat si hagués conegut el que avui sabem sobre aquesta ideologia. Hem de jutjar només amb base a allò que tenim.
Però d’una manera una mica recargolada, aquest mateix racisme i rebuig als avenços socials que l’autor no és capaç d’ocultar en les seves històries, el poden fer més gaudible per a un lector que, com qualsevol persona decent, abomini d’aquestes idees.
M’explicaré: molts dels seus contes involucren algun culte cavaller de bona família que, per pur accident, entra en contacte amb forces malignes ancestrals.
Els més populars són els que involucren els Primigenis, éssers gairebé divins que antany van dominar la Terra, fent que regnés el caos, però que per motius incerts van ser enderrocats, i ara dormen en una letargia d’eons, esperant el moment en què les estrelles siguin propícies per despertar i regnar de nou.
Prejudicis
El més conegut és el ja citat Cthulhu, un gegant amb cap de pop que hiberna a la ciutat de R’lyeh, enfonsada en algun abisme de l’oceà, però que s’alçarà sobre les onades quan arribi el moment. Aquests déus del caos pràcticament mai interactuen directament amb els humans, sinó que ho fan els seus servidors, de vegades no humans, de vegades híbrids humà-monstre, i de vegades humans. I amb aquests servidors humans és amb els què el bo de Lovecraft deixa anar a tots els seus prejudicis.
És habitual que siguin sectes esotèriques que practiquen tradicions estrangeres, els membres de les quals tinguin orígens el més exòtics possibles, posant èmfasi en la barreja de sangs que corre per les seves venes com un factor embrutidor. També es pot donar el cas que siguin blancs, però llavors es tractarà “d’escombraries blanques” (white trash), i es posarà el focus sobre la seva manca de cultura, i en el seu contacte constant amb una Natura, vista com a força hostil, que els ha tornat al salvatgisme.
L’heroi representant de la civilització aconsegueix contenir l’amenaça, però és una victòria amarga ja que, durant la baralla, aprèn que és inevitable que es produeixi una nova filtració maligna algun dia, que queden incomptables seguidors d’aquests cultes en llibertat esperant-la, i sobretot, que algun dia els Primigenis despertaran, i la civilització donarà pas al caos més absolut, ja que davant del poder d’aquests déus, no es pot fer res. Ha guanyat una batalla, però la guerra està destinada a perdre’s.
Monstre
Hi ha històries de terror que estan fetes a propòsit perquè t’identifiquis amb el monstre, com el Frankenstein original, i n’hi ha d’altres que ho aconsegueixen només perquè et cau malament l’heroi. Les dels Mites de Cthulhu, per a mi, pertanyen a aquesta segona categoria.
És fàcil gaudir veient com el protagonista pateix, quan s’ha passat pagines despotricant sobre vilatans mestissos i esparracats, que estan sens dubte més a prop de la realitat del lector que el cavaller de bona família que ha de lluitar per salvar la civilització.
I és que, per què Cthulhu ha de ser el dolent de la història? Per tenir cap de pop? Millor això que tenir el cap buit, com el nen de papa que es creu més llest que ningú, i se’n va a un poble perdut a ficar els nassos en els assumptes dels seus habitants, encara que tots li hagin advertit que és una mala idea. No et va agradar el que vas trobar? No haver cercat. Vas mirar l’abisme, i des de les insondables profunditats, sumides en una foscor perpètua més antiga que la memòria, més antiga que la llum, més antiga fins i tot que el mateix temps, l’abisme et va tornar la mirada.
Ara hauràs de viure la resta dels teus dies amb aquest coneixement impiu, fins que la bogeria s’apiadi de tu i et cobreixi amb el seu mantell, o la tomba et reclami. I mentrestant, El Que Dorm En Les Profunditats seguirà esperant el moment inevitable en què els astres s’alinein, i sigui cridat de tornada a la superfície. “Ïa, ïa, Cthulhu fhtagn!”
Oi que m’ha quedat una preciosa imitació de la farragosa prosa plena d’adjectius del bo d’H.P.? Si tu també ets com jo, i menysprees aquests herois estirats representants d’un ordre hipòcrita, i prefereixes que guanyin els cultistes mestissos que adoren a Cthulhu, repeteix amb mi: “Ph’nglui mglw’nafh Cthulhu R’lyeh wgah’nagl fhtag”. Recorda que al final és el seu món el que està condemnat, i ells ho saben.
