Janey Stone
L’Aixecament del Gueto de Varsòvia no ha de pertànyer a l’escòria dels polítics de dretes, els sionistes, la classe dirigent ni els imperialistes. L’aixecament és història jueva, però no només això. Sobretot és història socialista.
La versió que escoltem cada any en l’aniversari de l’Aixecament del Gueto de Varsòvia és més o menys així: l’aixecament el va dur a terme un petit grup d’homes, la majoria joves i forts. Un dia, la desesperació davant de les constants deportacions i assassinats va donar pas a la resistència, i a poc a poc van prendre el control del gueto. El 19 d’abril del 1943, es van alçar, però, lamentablement, els herois van ser derrotats. Avui commemorem aquest gloriós episodi.
La història real mostra una història molt diferent, molt més emocionant i inspiradora que no pas aquestes versions convencionals.
Fa més de 1.000 anys que persones jueves viuen a Polònia i, a principis del segle XX, constituïen una proporció significativa de la població. No obstant això, després de la independència de Polònia els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, una sèrie de governs de dretes van excloure gradualment la gent jueva i altres minories ètniques.
El general de dretes Józef Piłsudski va prendre el poder mitjançant un cop d’Estat el 1926 i es va tornar cada cop més autoritari després del 1930. Després de la seva mort el 1936, l’antisemitisme va augmentar, amb grups violents que van perpetrar pogroms i discriminació patrocinada pel govern. Feixistes polonesos van convocar boicots a negocis jueus i van atacar estudiants a les universitats.
En resposta, les persones jueves van formar grups d’autodefensa. A més, es van dur a terme vagues i manifestacions massives en col·laboració amb el Partit Socialista Polonès. Així, al començament de la Segona Guerra Mundial, ja existia un moviment consolidat. Els nazis no van ser els primers feixistes amb què es va enfrontar la gent jueva de Polònia.
Hi ha el mite que les poblacions jueves als països ocupats pels nazis van ser portades com bens a l’escorxador. De fet, van existir moviments de resistència clandestins a aproximadament 100 guetos d’Europa de l’Est, i aixecaments a 50 d’ells. També va haver-hi insurreccions en tres camps d’extermini i divuit camps de treballs forçats.
Fins a 30.000 partisans jueus van lluitar en aproximadament 50 grups partisans, i prop de 10.000 persones van sobreviure en campaments familiars al bosc. Les organitzacions clandestines disperses per tota Polònia es mantenien en contacte mitjançant una xarxa de missatgers, la majoria dones.
Quan els nazis van envair el 1939, hi havia unes 375.000 persones jueves vivint a Varsòvia, gairebé un terç de la població. A finals del 1941, els nazis els van confinar en un gueto que ocupava tan sols el 2,5% de la superfície de la ciutat.
Per què els nazis van establir aquests guetos? Un component essencial del genocidi és la deshumanització de la població que es pretén destruir, i un component fonamental és la separació de les persones en enclavaments allunyats de la societat majoritària, on poden ser controlades, manipulades i degradades amb més facilitat. El genocidi no és un acte aïllat ni efímer, sinó un procés, i aquesta segregació i deshumanització inicials en són una part crucial del mateix.
El diari que Chaim Kaplan va escriure sobre la vida al gueto, Pergamí d’agonia: el diari de Varsòvia de Chaim A. Kaplan, reconeixia aquest procés. “Estem segregats i separats del món”, va escriure, “expulsats de la societat, de la raça humana”.
La deshumanització al gueto va ser implacable: l’amuntegament massiu, les malalties, les humiliacions en entrar i sortir, els assassinats, les batudes i els trasllats forçosos. Potser l’exemple més revelador fos el menjar. Nombroses fotografies mostren nens morint de fam als carrers. De fet, l’entrada legal d’aliments era tan limitada que el 80% dels aliments consumits provenien del contraban.
Jan Karski, activista clandestí polonès, va visitar el gueto en secret. Va dir: “Tot allà semblava contaminat per la mort, la pudor dels cadàvers en descomposició, la immundícia i la putrefacció”. I Marek Edelman, en el seu important llibre El gueto lluita, va emfatitzar la tortura psicològica:
“Els jueus, copejats, trepitjats, massacrats sense cap raó, vivien amb por constant. Només hi havia un càstig per als que desobeïen les normes —la mort— mentre que l’obediència estricta… no protegia contra una infinitat de degradacions”.
Formació de l’Organització Jueva de Combat
Els nazis finalment van decidir el que es coneixeria com la Solució Final a la conferència de Wannsee el gener de 1942. Però aquest va ser només l’últim pas: les accions s’havien estat duent a terme durant almenys dos anys i tenien arrels molt més antigues.
La població jueva es va enfrontar a enormes dificultats per organitzar la resistència contra els nazis. El fet que els guetos estiguessin plens de tota mena de no combatents, com ara nens, malalts i ancians, complicava molt les coses.
Però també hi havia el problema polític: els líders tradicionals de les comunitats i els Consells Jueus, creats pels nazis, eren molt conservadors. Es negaven a reconèixer el genocidi. Preferien creure que, si la gent jueva cooperava i era útil, els nazis els permetrien viure.
Els líders de la majoria dels partits d’esquerra tampoc van reconèixer què estava passant. Van ser els grups juvenils els que primer van comprendre la realitat i van cridar a la resistència armada. Desafortunadament, no van aconseguir arribar a un acord.
Per al juliol del 1942, potser 100.000 persones jueves a Varsòvia ja havien mort. Aleshores, els alemanys van detenir i van deportar un altre quart de milió de persones en una deportació massiva coneguda com la Grosse Aktion (Gran Acció).
Per a l’octubre, amb només unes 60.000 persones restants al gueto, ja no es podia negar el que estava passant. Una coalició de diversos grups socialistes-sionistes, el Bund Laborista Jueu i militants comunistes van formar l’Organització de Combat Jueva (ZOB a les sigles en polonès) sota el lideratge de Mordechai Anielewicz. Altres líders van ser Yitzhak Zuckerman (segon al comandament), Zivia Lubetkin i Marek Edelman.
La resistència armada requeria armes, que eren extremadament difícils d’obtenir. Tot havia de ser introduït de contraban o fabricat il·legalment in situ. La ZOB també va impartir entrenament militar.
Petita sublevació
Quan 1.000 alemanys van entrar al gueto el 18 de gener de 1943 amb la intenció d’aturar més persones per deportar-les, una companyia de 40 homes i dones els van plantar cara. Aquestes 40 persones només comptaven amb quatre pistoles, quatre granades de mà, tubs de ferro, pals i bombetes plenes d’àcid sulfúric.
Va ser una veritable lluita de David contra Goliat. Sorprenentment, els alemanys es van veure obligats a retirar-se després de quatre dies, amb menys morts jueus i moltes menys deportacions de les esperades. Aquest enfrontament va marcar el primer combat de carrer a la Polònia ocupada. Marek Edelman va relatar:
“Per primera vegada, els plans alemanys es van veure frustrats. Per primera vegada, l’halo d’omnipotència i invencibilitat es va esvair dels caps dels alemanys. Per primera vegada, el jueu del carrer es va adonar que era possible fer alguna cosa contra la voluntat i el poder dels alemanys… [Va ser] un punt d’inflexió psicològic”.
Aquest esdeveniment es coneix com “el petit aixecament”. El que va passar després és, en certa manera, almenys tan important com els esdeveniments d’abril, però és menys conegut. Varsòvia no va ser l’única ciutat on va haver-hi resistència, però la majoria de les altres organitzacions clandestines no comptaven amb el suport popular suficient per a un aixecament. Varsòvia va ser diferent. L’Organització de Forces Jueves (ZOB) va prendre el control efectiu del gueto, fet que els va permetre organitzar i liderar l’aixecament de tota la població restant.
Segons Lubetkin, “Ens vam convertir en l’autoritat indiscutible… Els jueus ja no buscaven el consell del Consell Jueu ni acataven les seves ordres”. I segons Marek Edelman, la ZOB “era l’única força, així com l’única autoritat reconeguda per l’opinió pública”.
Primer, van executar els policies jueus i els espies nazis. Després, es van fer càrrec de tots els aspectes de la vida al gueto. Una gran necessitat era recaptar fons per al contraban de subministraments. La ZOB va confiscar tots els diners del Consell Jueu i va imposar impostos als rics. Fins i tot van establir presons per als que no acatessin les normes. Com diu Edelman, “tots van haver de pagar, ja fos de manera voluntària o forçosa”. També van robar bancs. La necessitat més urgent eren les armes. Van aconseguir algunes armes de foc de l’exèrcit clandestí polonès i van muntar tallers per fabricar bombes i còctels Molotov.
La resta de la població també es va preparar construint búnquers defensius. Això va ser crucial: gairebé tota la població restant va planejar la resistència. Aquesta revolta a nivell de ciutat desmenteix la mentida dels relats convencionals sobre un “petit grup de rebels”.
L’aixecament
Els alemanys van atacar el 19 d’abril del 1943. La ZOB comptava amb 500 combatents organitzats en 22 grups de combat, aproximadament un terç dones. La majoria eren menors de 25 anys, amb edats compreses entre els 13 i els 40 anys. Cada combatent tenia una pistola i hi va haver un total de 200 còctels Molotov, deu fusells i un parell de subfusells.
El bàndol alemany estava format per més de 2.000 soldats amb armament pesat, incloent artilleria, llançamines i metralladores. Amb la seva aclaparadora superioritat militar, calculaven una acció de tan sols tres dies. Però el comandant nazi, el general Stroop, va informar una setmana després: “La resistència dels jueus i bandits només va poder ser trencada emprant sense descans tota la nostra força i energia dia i nit”.
Ningú es va sorprendre més que els mateixos defensors. Ells també esperaven no durar més d’uns quants dies. Però gairebé tots seguien amb vida! Anticipant-ne la seva pròpia mort, no havien planejat rutes d’escapament ni plans de supervivència.
El 23 d’abril, la ZOB va publicar una crida als polonesos. Aquesta declaració, poc coneguda però sorprenent i commovedora, s’equipara a qualsevol proclama de resistència al món:
“Polonès, ciutadans, soldats de la llibertat! Entre l’estrèpit dels canons alemanys, que destrueixen les llars de les nostres mares, esposes i fills; entre el soroll de les seves metralladores, capturades per nosaltres en la lluita contra la covard policia alemanya i els homes de les SS; entre el fum del gueto, que va ser incendiat, i la sang dels seus defensors assassinats sense pietat, nosaltres, els esclaus del gueto, els enviem una sentida salutació…
Cada porta del gueto s’ha convertit en una fortalesa i ho seguirà sent fins al final! Probablement tots morirem en la lluita, però mai no ens rendirem! Nosaltres, igual que vostès, cremem en desitjos de castigar l’enemic per tots els seus crims, amb set de venjança. És una lluita per la nostra llibertat, i també per la seva; per la nostra dignitat humana i el nostre honor nacional, i també pel seu! Venjarem els atroços crims d’Auschwitz, Treblinka, Belzec i Majdanek!
Visca la fraternitat de sang i armes en una Polònia combatent! Visca la llibertat!”
Hi ha moltes històries d’heroisme i de valentia. El comandant nazi Stroop va oferir un relat sorprenent de les dones combatents:
“Àgils com acròbates, disparant amb una pistola a cada mà… perilloses en el combat cos a cos… quan una dona així era capturada, semblava espantada com un conill, completament desesperada, i de sobte, quan un grup dels nostres homes es trobava a prop, treia una granada amagada a la seva faldilla o als seus pantalons i se la llançava mentre proferia una sèrie de malediccions”.
Sufocar la insurrecció va prendre sis setmanes i, encara aleshores, com escriu Edelman, els insurgents “van ser derrotats per les flames, no pels alemanys”.
La resistència organitzada va acabar a finals d’abril, però la resistència local va continuar fins al juny i possiblement fins i tot més tard. L’aixecament del gueto va ser un fracàs militar. Però com va assenyalar Anielewicz a la seva última carta, “el que va succeir va superar totes les expectatives. En la nostra oposició als alemanys vam fer més del que les nostres forces ens permetien”. En reflexionar sobre aquests esdeveniments, el segon al comandament, Yitzhak Zuckerman, va comentar:
“No crec que calgui analitzar l’aixecament en termes militars… Ningú dubtava de com acabaria… El que va era veritablement important va ser… la força demostrada pels joves jueus… en alçar-se contra els seus destructors i decidir quina mort preferien: Treblinka o l’aixecament”.
Almenys 7.000 persones jueves van morir al conflicte. Només unes quantes van aconseguir escapar per les clavegueres, entre elles Edelman. Els alemanys van capturar aproximadament 42.000 persones. El gueto va quedar reduït a runes.
Qui és el veritable hereu de l’Aixecament del Gueto de Varsòvia?
L’aixecament va tenir un enorme impacte a tot Polònia i al món, i se segueix commemorant avui dia.
Tothom vol apropiar-se aquesta història: des de líders mundials de dretes fins a sionistes i polítics convencionals. Però allò que representen els insurgents del gueto de Varsòvia no és una cosa que els sionistes o els governs actuals vulguin promoure. Aquests reaccionaris no són pas els hereus de l’Aixecament del Gueto de Varsòvia.
Els combatents de la ZOB eren activistes experimentats i membres d’organitzacions amb llarga trajectòria de lluita. I eren socialistes, una paraula que no sol pronunciar-se a les commemoracions oficials.
Podem trobar la resposta a qui són realment els hereus polítics de l’aixecament als versos d’una cançó escrita pel poeta jueu Hirsh Glick per commemorar-ho:
No diguis mai que només t’espera la mort,
Encara que els cels plomissos amaguin dies de llum,
Perquè l’hora que tant anhelàvem és a prop;
Sota els nostres passos la terra tremolarà: som aquí!
Tindrem el sol del matí per il·luminar el nostre dia,
I tots els nostres ahirs s’esvairan amb l’enemic;
I si falta molt perquè surti el sol,
que aquesta cançó ressoni com un senyal a través dels anys.
“Que aquesta cançó ressoni com un senyal a través dels anys”: això és el que fa aquest article, mantenir viva la memòria del fet real, per evitar que sigui instrumentalitzada per forces conservadores i de dretes.
L’Aixecament del Gueto de Varsòvia no pertany a l’escòria dels polítics de dretes, els sionistes, la classe dominant ni els imperialistes. L’aixecament és història jueva, però no només això. Abans de res, és història socialista.
Un cop més, ressonen els tambors de guerra. Tot i això, enmig de la mort i la destrucció, la resistència roman. L’aixecament pertany a tots els socialistes que, enmig de la carnisseria, continuen organitzant-se i lluitant per un món millor: “Sota els nostres passos la terra tremolarà. Som aquí!”.
Aquest article va aparèixer en anglès a la web RedFlag. Janey Stone és coautora, amb Donny Gluckstein, de l’important llibre The Jewish Radical Tradition: Revolutionaries, resistance fighters and firebrands, Bookmarks, 2023.
