Classe, discapacitat i opressió

Roger Lewis

[Castellano]

La visió general de les persones discapacitades és que sempre hem estat un grup especial de gent, limitada per una pèrdua d’habilitats a causa d’una disfunció física, sensorial o mental. Segons l’impediment això és més evident o menys, però generalment se’ns veu com a diferents, fora del “normal”. Éssers humans però, d’alguna manera, no tant.

Com socialistes, pensem que en mirar més de prop la realitat de les persones discapacitades a través de la història i en diferents èpoques, veiem emergir una imatge diferent.

Abans de res, un aclariment sobre el llenguatge. En aquest article faré servir el terme “persones discapacitades”. No “gent amb discapacitats”. Em referiré a condicions físiques, sensorials i mentals com “impediments”. Aquest llenguatge ve del moviment de persones discapacitades, particularment del moviment pels drets de les persones discapacitades a Gran Bretanya als anys 70 i 80. Explico això amb més detalls en un altre apartat de l’article.

Discapacitat al llarg de la història

Avui dia tenim una gran quantitat de restes fòssils d’arreu del món que mostren que en temps prehistòrics, les persones amb impediments vivien, eren acceptades i tenien suport dins de les seves comunitats. Tenim nombrosos exemples d’esquelets fòssils dels nostres ancestres humans que mostren individus que van viure amb lesions molt severes durant llargs períodes de temps. Lesions que inclouen cames trencades, fractures de crani i lesions d’esquena que haurien incapacitat l’individu per complet durant moltes setmanes o fins i tot mesos.

En les comunitats prehistòriques en què vivien, aquestes persones simplement no podrien haver sobreviscut sense una comunitat que les cuidés i protegís.

Durant el període de la història clàssica antiga veiem una varietat d’exemples de com les persones amb impediments van ser vistes i tractades de manera molt diferent a les nostres percepcions actuals. En la cultura grega, en Esparta en particular, qualsevol nadó que mostrés algun tipus d’anomalia probablement era abandonat i exposat perquè “la naturalesa determinés el seu destí”. No obstant això, en la societat asteca, la ceguesa es considerava com una marca d’espiritualitat sobrenatural sent honrada i reverenciada.

Hi ha molts altres exemples, tant positius com negatius, però la qüestió aquí és que les actituds vers la discapacitat no són fixes, sinó que són un reflex de les actituds existents en les diferents societats en diferents moments.

Pensem ara en les societats medievals europees. La gent vivia en petites comunitats autosuficients. Tota la comunitat participava en la vida diària i en el treball necessari per mantenir a la comunitat. Les persones sordes no es trobaven particularment desfavorides en aquestes societats. Tenim exemples històrics de comunitats on la majoria de la gent aprenia a comunicar-se usant signes i gestos i on desenvolupaven un enfocament comú per a la comunicació. Les persones que no podien caminar o que eren cegues podien teixir, fer olles, cuinar i fer moltes tasques útils. La vida era difícil, però no calia excloure les persones amb impediments que podien fer un treball útil i contribuir a la comunitat en general.

La Revolució Industrial va canviar tot això. Comunitats senceres es van veure arrossegades cap a ciutats en expansió. La indústria casolana va donar pas a la fàbrica i a la maquinària industrial a gran escala. Les persones amb impediments simplement ja no encaixaven en el procés de fabricació i eren vistes com menys productives en el millor dels casos o, simplement, com una càrrega improductiva. Les grans famílies, que havien estat capaces d’acomodar els seus membres discapacitats, es van trencar per seguir el nou model de família nuclear que millor servia la nova classe capitalista de propietaris de tallers i fàbriques.

Així que veiem les persones discapacitades, conjuntament amb la gent gran, convertides en una despesa per als escassos recursos familiars, o excloses de les famílies per complet i abandonades a pidolar, morir de fam o ser forçades a treballar en asils de pobres.

Al costat d’aquest procés, es va desenvolupar un nou llenguatge que va contribuir a justificar aquesta separació de les persones discapacitades en la categoria de “l’altre”.

Es va desenvolupar la medicalització de la discapacitat, classificant per definicions de deteriorament, condició i malaltia. Aquesta és essencialment la forma en què les persones discapacitades han estat vistes i tractades fins a finals del segle XX.

Necessitem tenir clar llavors que això no és més que una construcció social desenvolupada sota el capitalisme, com a conseqüència directa de les relacions de producció capitalista i la necessitat que les indústries competeixin per ser més eficients i així produir els màxims guanys. En poques paraules, això reflecteix una relació econòmica.

No hi ha res natural o inevitable en l’exclusió de les persones discapacitades de la feina o de la plena participació en la societat.

Resistència i la lluita pels drets civils i la inclusió

La National League of the Blind and Disabled (Lliga Nacional de Cecs i Discapacitats) es va formar a Gran Bretanya en 1899. Es va afiliar al TUC, la central sindical, en 1902. En 1920 va organitzar una manifestació a la Plaça Trafalgar, Londres, amb 200 socis, però van rebre el suport de milers de persones no discapacitades. Va enarborar el lema “Justícia, no caritat”, que segueix sent un lema del moviment en l’actualitat.

No obstant això, van ser les enormes lluites socials de finals de la dècada de 1960 les que van provocar un fort ressorgiment del moviment de les persones discapacitades.

Després del moviment pels drets civils, el moviment de dones i l’organització de gais i lesbianes a EUA, un petit grup de nord-americans discapacitats, principalment de la Universitat de Berkeley a Califòrnia, es van inspirar en aquests esdeveniments per organitzar-se i van iniciar el Moviment de Vida Independent.

Aquest moviment es va afermar a la Gran Bretanya i una sèrie de persones discapacitades es van organitzar en un grup anomenat Unió de Impedits Físics Contra la Segregació, UPIAS.

Una figura destacada en aquest moviment va ser Vic Finkelstein, ex veterà del moviment Anti Apartheid a Sud-àfrica, on havia estat empresonat pel seu activisme. Vic s’havia trencat l’esquena en un accident de rugbi i es va mudar a la Gran Bretanya per anar a la unitat de lesions espinals de Stoke Mandeville. Vic i Mike Oliver van crear el que avui coneixem com el Model Social de la Discapacitat, a partir d’una anàlisi marxista de l’opressió representada en el model descrit anteriorment.

Fins aquest moment, els individus discapacitats se’ls descrivia com invàlids, impedits, minusvàlids o persones amb discapacitat.

Finkelstein i Oliver van argumentar que això s’enfocava en la pèrdua o restricció física, mentre que l’exclusió i limitació de les persones discapacitades provenia de la forma en què s’organitzava i dissenyava la societat i de les actituds negatives desenvolupades cap a les persones discapacitades. Com a resultat, van triar el terme persones discapacitades, indicant que la discapacitat era una construcció externa que se’ns imposava des de la societat.

Van usar el terme impediments per descriure les condicions físiques, sensorials o mentals i, com a tal, quelcom totalment diferent i separat de la nostra posició en la societat.

Això significava que podíem començar a fer campanyes per millorar l’accessibilitat, mostrant que la nostra exclusió del transport públic, edificis, llocs de treball i escoles es devia a un disseny deficient, com l’ús d’escales sense rampes; l’absència d’ascensors, seients adaptats o espais per a cadires de rodes; la manca de llenguatge de signes o Braille, etc.

El moviment de persones discapacitades va desenvolupar un altre lema com a eix de la seva mobilització: “Res sobre nosaltres sense nosaltres”.

Desobediència civil

A Gran Bretanya, un grup d’activistes discapacitats, Direct Action Network, DAN, va començar a utilitzar tàctiques d’acció directa com encadenar-se a autobusos de Londres inaccessibles i van aplicar tàctiques similars en edificis públics per destacar i cridar l’atenció sobre la seva exclusió. Van obtenir un suport públic important i, a poc a poc, van aconseguir la introducció de lleis amb mesures per abordar l’exclusió física de persones discapacitades d’edificis públics i del transport públic.

Des del col·lapse financer de 2008, hem vist un intent determinat —primer amb les polítiques neoliberals del Nou Laborisme de Tony Blair i des de 2010 a mans del govern de coalició liderat pels conservadors— d’utilitzar la política d’austeritat per fer retrocedir molts dels avenços que la gent treballadora havia conquistat en lluites anteriors, i això inclou els drets de les persones discapacitades.

La reforma del sistema de prestacions socials, introduïda per primera vegada per Blair, va utilitzar expressions com “gorrers d’ajudes” i “dependència de les prestacions” per fer girar, amb molt d’èxit, l’opinió pública contra les persones que cobraven ajudes socials. Centenars de milers de persones discapacitades han perdut les seves prestacions parcialment o totalment i han estat perseguides sistemàticament mitjançant avaluacions de salut seriosament defectuoses i desacreditades. S’ha impulsat desenes de milers de persones a suïcidar-se per desesperació.

Durant els Jocs Paralímpics de Londres 2012, els incidents de delictes d’odi vers la discapacitat van augmentar al voltant del 60%. Les enquestes van mostrar que es creia que al voltant del 40% de les ajudes relacionades amb la discapacitat es reclamaven de manera fraudulenta. La xifra real és menor al 0,5%.

No obstant això, hi ha hagut resistència davant d’aquests atacs.

El 2010, un petit grup d’activistes discapacitats es van unir i van formar el grup del qual sóc membre: Disabled People Against Cuts ( “Persones Discapacitades Contra les Retallades”), o DPAC, pronunciat Di-Pac.

Hem utilitzat una combinació d’actes molt visibles de desobediència civil i acció directa, incloent bloquejos a la Plaça Trafalgar i al pont de Westminster, així com intents d’assaltar la càmera de debat del Parlament per ressaltar les injustícies a la que les persones discapacitades ens enfrontem, i hem guanyat un enorme suport i respecte entre tot el moviment sindical i més enllà.

DPAC té desenes de milers de seguidors i seguim lluitant pels drets de les persones discapacitades.

També hem forjat vincles amb grups i activistes discapacitats a nivell internacional, incloent Grècia, Canadà, Irlanda, EUA i més recentment Catalunya.

Connectem la lluita pels drets de les persones discapacitades i la nostra plena inclusió a la societat amb la lluita contra el capitalisme; creiem que això requereix un enfocament internacional, unint no només les persones discapacitades de tot el món, sinó totes les persones excloses, desafavorides, discriminades i explotades.


Roger Lewis és militant del Socialist Workers Party (organització germana de Marx21) i activista en Disabled People Against Cuts, DPAC

  • Nota de la traducció: Hem intentat ser fidels al traduir la terminologia utilitzada per l’autor. No obstant això, és possible que aquesta no es correspongui exactament amb la utilitzada majoritàriament per les persones d’aquest col·lectiu a l’Estat espanyol.
  • Vídeo d’una acció de DPAC, un bloqueig d’una carretera important del centre de Londres:

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s