Paty Gómez, Marx21
El 1910, a la localitat britànica de Cradley Heath, mil dones fabricants de cadenes es van declarar en vaga; es van manifestar pel municipi al costat dels seus fills i filles, cantant, somrient i onejant banderes.
Aquest va ser el començament de la vaga de les fabricants de cadenes, una mobilització que va aconseguir que aquestes dones obtinguessin un salari mínim per primera vegada, duplicant així els seus ingressos. La seva lluita va servir d’inspiració per a tota una generació.
Mary Macarthur va ser una figura clau d’aquesta vaga.
Va néixer a Glasgow, Escòcia el 13 d’agost de 1880, al si d’una família acomodada. Va anar a una bona escola i va començar a treballar com a comptable al negoci familiar.
La trajectòria sindical de Mary va començar el 1901. Aleshores, escrivia a temps parcial per a un diari local i va acudir a una reunió sindical amb la intenció de redactar un article burlant-se’n. Tot i això, la van convèncer i es va afiliar al Sindicat Nacional Unificat de Dependents, Magatzemistes i Empleats Administratius.
Ràpidament va assumir responsabilitats dins del sindicat. Tot i ser molt jove, es va convertir en líder de la secció local i presidenta del Consell Nacional Escocès del sindicat, a més de ser la primera dona triada per a l’Executiva Nacional del Sindicat de Dependents.
Mary Macarthur es va traslladar a Londres el 1903, poc abans de fer 23 anys. Allí va assumir el càrrec de secretària de la Lliga Sindical de Dones, organització que fomentava el sindicalisme femení i feia campanya a favor de canvis legislatius per millorar les condicions laborals de les dones.
A finals del segle XIX, només al voltant del 7% de l’afiliació sindical a la Gran Bretanya eren dones. Mary Macarthur va declarar: “Les dones estan mal pagades i maltractades perquè no estan organitzades, i no estan organitzades perquè estan mal pagades i maltractades”.
Cradley Heath, situada a prop de Birmingham, al centre d’Anglaterra, va ser un important centre de fabricació de cadenes. Durant la seva primera visita a la localitat, Mary Macarthur va dir que les fargues li recordaven les càmeres de tortura medievals.
Explotació laboral
Els salaris de misèria eren la norma. Mentre que el salari mitjà era de 26 xílings setmanals per als homes i 11 per a les dones, les treballadores de cadenes a domicili a Cradley Heath guanyaven tot just entre 5 i 6 xílings per una dura setmana laboral de 54 hores.
Després d’una campanya nacional contra els sous de misèria impulsada per la Lliga contra l’Explotació Laboral, el govern havia promulgat una llei per acabar amb aquesta explotació a quatre sectors, inclòs el de la fabricació de cadenes a domicili.
Això havia de suposar un salari mínim d’11 xílings i 3 penics setmanals. Tot i això, els ocupadors es van negar a pagar-ho.
Aleshores, Mary Macarthur i la Federació Nacional de Treballadores (NFWW, per les sigles en anglès) havien aconseguit afiliar al sindicat unes 400 treballadores del sector.
La NFWW va exigir que s’abonessin immediatament els 11 xílings i 3 penics a les dones.
La resposta d’algunes de les fàbriques més petites va ser tancar les portes en una aturada patronal. Allò va ser l’espurna que les va portar a contraatacar. Macarthur va organitzar una assemblea multitudinària i va convocar totes les treballadores de cadenes de la zona.
La vaga havia començat.
Les empreses no esperaven una vaga perllongada. Sabien que cobraven aquelles dones i que quedar-se sense ingressos significava passar gana.
Macarthur, conscient de la urgent necessitat de fons, va bolcar totes les seves energies a recaptar diners solidaris per mantenir les vaguistes.
Per a l’1 de setembre, unes 650 treballadores estaven en vaga i feien marxes diàries per recaptar fons. Es duien a terme col·lectes a la sortida de les esglésies i als estadis de futbol.
Macarthur va redactar fullets i cartes sol·licitant suport. Però també va recórrer a un mitjà nou per a l’època: el cinema. Va produir una pel·lícula que mostrava les condicions miserables de les treballadores per guanyar suport i solidaritat. La cinta, vista per uns deu milions de persones, va ajudar a recaptar els diners que tant necessitaven.
Mary Macarthur i aquestes vaguistes van jugar un paper clau en l’enorme creixement del sindicalisme britànic
En molt poc temps, es va aconseguir recaptar prou diners per pagar a cada vaguista 5 xílings setmanals. La vaga no només es va mantenir ferma, sinó que va agafar força.
Les treballadores havien de triar: cobrar 5 xílings per continuar treballant o rebre la mateixa quantitat mentre lluitaven per duplicar els seus salaris, marxant, visitant llocs on mai abans havien estat i prenent el control de les seves pròpies vides.
L’apoderament i la sensació d’alliberament els devien resultar embriagadors.
El 3 de setembre, una marxa de les dones cap a una localitat veïna va convèncer més treballadores per unir-se a la protesta, elevant a 800 el nombre total de vaguistes.
Amb la vaga consolidada i una onada de solidaritat, els patrons van començar a sentir la pressió.
Després d’un altre mes més, finalment van cedir.
El 22 d’octubre, Mary Macarthur va intervenir en una concentració multitudinària a Cradley Heath i va anunciar que, gràcies a la vaga, s’havia aconseguit un nou salari mínim d’11 xílings i 3 penics setmanals. Les fabricants de cadenes havien aconseguit un augment salarial del 100%.
Aleshores, havien recaptat prou fons solidaris per abonar els salaris de totes les vaguistes. Fins i tot va sobrar diners per construir un centre obrer.
Va ser una victòria enorme, que va alimentar el clima propici per a una escalada de vagues abans de la Primera Guerra Mundial. El moviment sindical britànic va arribar a duplicar la seva mida, de dos milions a quatre milions de persones. Mary Macarthur i les vaguistes de Cradley Heath havien jugat un paper clau en aquest avenç.
Deja tu comentario