David Karvala
L’imperialisme és un factor important al món actual, com mostren els cada cop més freqüents conflictes internacionals i fins i tot guerres obertes. Tot i així, algunes persones mantenen que amb la globalització ja no existeix l’imperialisme. Altres identifiquen l’imperialisme únicament amb EUA i els seus aliats, i presenten Rússia i la Xina com a forces antiimperialistes. El marxisme ofereix una anàlisi molt diferent.
Al Manifest Comunista, Marx i Engels declaren que la història de la societat és la història de la lluita de classes. A El Capital, Marx explica com la burgesia explota la classe treballadora, creant així aquesta lluita de classes. Aquesta anàlisi no fa referència a l’Estat, ni de bon tros al conflicte entre Estats.
El propi desenvolupament global del capitalisme, a finals del s.XIX, i l’esclat de la Primera Guerra Mundial el 1914, va portar marxistes com Luxemburg, Lenin i Bukharin a analitzar l’imperialisme. Lenin va explicar que amb el creixement i la internacionalització del capital s’havia “substituït la lliure concurrència pels monopolis”.1 Va emfatitzar com a factors clau el capital financer —la fusió de la banca amb les empreses industrials— i l’exportació del capital.2 Segons Bukharin, la convergència entre l’Estat i els monopolis privats portava cap al capitalisme d’Estat. Això no eliminaria gens ni el capitalisme ni l’explotació: “es manté l’economia mercantil (i en primer lloc al mercat mundial), i el que és més important encara, les relacions de classe entre el proletariat i la burgesia”.3
Lenin va escriure que la resistència contra l’imperialisme “només la pot oposar el proletariat revolucionari, i només sota la forma de revolució social”.4 De fet, no era tan rígid. Lenin va insistir, gairebé més que ningú a la tradició marxista, en el dret a l’autodeterminació (“el dret a decidir”) de les nacions oprimides, encara que aquestes estiguessin liderades per la burgesia o la petita burgesia. Tot i això, sempre va insistir que la classe treballadora defensés els seus propis interessos, no només davant del poder imperialista sinó també davant la burgesia local.
Amb aquesta política internacionalista, l’esquerra revolucionària va oposar-se a la Primera Guerra Mundial des d’una perspectiva de classe. Lenin, tenint clar que “l’enemic principal és a casa”, no va recolzar ni el Tsar rus ni el Kàiser alemany. A Rússia es va fer la revolució socialista, amb l’esperança que fos el primer pas d’una revolució internacional.
De la revolució a l’imperialisme
Tràgicament, la Rússia revolucionària es va quedar aïllada en un món hostil, capitalista i imperialista. La revolució es va marcir davant la pressió exterior i la creixent burocràcia liderada per Stalin. El 1928, aquesta burocràcia va fer un gir brusc: va eliminar els últims èxits del 1917 i, complint la profecia de Bukharin, va crear el capitalisme d’Estat.
Rússia i el seu “Partit Comunista” ja no cercaven estendre la revolució i el poder obrer. Stalin va mantenir que l’URSS havia de competir amb Occident: “Portem un endarreriment de cinquanta o cent anys respecte als països avançats. En deu anys hem de salvar aquesta distància. O ho fem, o ens aixafen. […] I què cal per assolir l’èxit? Acabar amb el nostre endarreriment i desenvolupar a un ritme accelerat, veritablement bolxevic, a la construcció”.5
Aquesta política va ser desastrosa a molts nivells. Va augmentar brutalment l’explotació a les fàbriques; l’agricultura va quedar delmada. Tres milions de persones van morir de gana quan es van requisar tots els aliments a Ucraïna. Incomptables persones van ser afusellades o enviades a morir lentament als camps de treball (acusades de “trotskistes”, “agents del feixisme”…). En l’àmbit internacional, el 1935 l’URSS es va aliar amb el govern de dretes francès; el 1939, increïblement, amb l’Alemanya nazi; i el 1941 amb la Gran Bretanya i EUA. En acabar la Segona Guerra Mundial, Stalin es va repartir Europa amb aquests darrers. L’URSS es va quedar com a botí els països de l’est i va cedir a occident la resta, exigint el desarmament de les forces partisanes que feia anys que combatien contra els nazis. Tot això va donar pas a la Guerra Freda, amb la URSS instal·lada com la segona potència imperialista del món.
Potser el pitjor va ser que gran part de l’esquerra mundial va acceptar tot això sense crítiques. El seu “antiimperialisme” ara consistia en reflectir els interessos de l’URSS, justificant cada gir de Moscou… mentre que la socialdemocràcia es dedicava a justificar i donar suport a EUA.
Tot i així, internacionalisme
Una minoria de l’esquerra radical va criticar aquestes actituds. La figura clau va ser León Trotski, que havia liderat la insurrecció d’octubre del 1917, només mesos després d’unir-se al partit bolxevic. Davant l’auge de la burocràcia, Trotski, més que cap altre bolxevic, va defensar l’internacionalisme i l’antiimperialisme. On Stalin va negar el dret a l’autodeterminació de les nacions oprimides, o bé va recolzar les burgesies nacionalistes —amb resultats terribles, com la massacre de desenes de milers de comunistes i treballadors/es a mans de la burgesia nacionalista xinesa el 1927—, Trotski va insistir en combinar la qüestió nacional amb la qüestió de classe social. Va argumentar que davant de l’imperialisme i davant de l’opressió nacional, la classe treballadora havia de mantenir sempre la seva independència política i mai refiar-se de la burgesia, ni tan sols de la de la nació oprimida.
Fins el seu assassinat per un agent estalinista el 1940, Trotski va mantenir que, tot i amb tots els errors, l’URSS era un “Estat obrer degenerat”, millor que Occident, i que s’havia de defensar perquè allà no existia la propietat privada, fet que ell va atribuir a la revolució bolxevic. La creació de règims idèntics a Europa de l’Est als anys 40 i més tard a altres països mitjançant lluites anticolonials, i a vegades cops d’Estat, va demostrar que el sistema rus no era tan especial. Però Trotski ja era mort i no podia analitzar la nova situació.
Qui ho va fer de manera més efectiva va ser el jove marxista jueu palestí, Tony Cliff. El 1948, partint del treball de Trotski, va analitzar l’URSS com a capitalisme d’Estat.6 Pot semblar una qüestió abstracta però té una importància clau. Cliff va tornar a posar al centre del socialisme revolucionari la democràcia des de baix; va insistir que no es podia substituir el poder obrer real per cap quantitat de propietat estatal o planificació des de dalt. A la visió de Cliff, si la classe treballadora no tenia el poder, no tenia sentit parlar d’un Estat obrer. I tornant a la qüestió de l’imperialisme, ja no calien malabarismes. Si l’URSS actuava com una potència imperialista, era perquè ho era, però de capitalisme d’Estat en lloc de capital privat.
La conclusió política de Cliff va ser “ni Washington ni Moscou, sinó socialisme internacional”, és a dir, socialisme des de baix. Va representar una ruptura amb les idees dominants a l’esquerra que, en nom del “realisme”, donava suport a un bloc imperialista o un altre. En realitat, Cliff va tornar als principis del marxisme revolucionari: la resposta a l’imperialisme és essencialment la lluita de classes.
Antiimperialisme avui
Ara vivim en un món multipolar, on Estats Units és la principal potència imperialista, però no l’única. Rússia —el país de les oligarquies, on l’1% més ric posseeix el 71% de la riquesa—7 continua tenint un enorme arsenal nuclear i continua intentant controlar els països de la seva perifèria. La Xina és ara el segon Estat del món en despesa militar i té quantitats ingents de diners invertits per tot el món: fins i tot és el principal prestador d’EUA (l’exportació del capital de què parlava Lenin).
Davant d’aquesta situació, hi ha persones que, des de visions suposadament d’esquerres, repeteixen els esquemes de la Guerra Freda. Algunes veuen a EUA i els seus aliats com els “defensors de la democràcia”; abans contra l’URSS, ara contra l’islamisme. Altres s’identifiquen amb els dirigents de Rússia, Xina, Iran, Síria…
L’anàlisi marxista esbossada aquí ens porta a conclusions molt diferents. Implica, com fa un segle, rebutjar totes les potències imperialistes, sempre tenint clar que “el principal enemic és a casa”. Suposa defensar el dret a l’autodeterminació (incloent-hi la independència), però sense oblidar les divisions de classe dins dels països oprimits. Davant les dictadures a l’Orient Mitjà, implica oposar-se totalment a qualsevol intervenció imperialista, especialment per part d’Occident, però alhora solidaritzar-se amb les lluites populars en aquests països, no justificar-ne la repressió.
El fet positiu és que aquestes idees, abans propietat d’una minoria molt reduïda, ara estan guanyant el suport de més gent de l’esquerra radical, , com demostra l’èxit de la declaració alliberament99.8 El repte ara és aplicar aquests principis per impulsar de debò l’antiimperialisme des de baix.
Notes
1 Lenin, Vladimir: “Prefacio” en Bujarin, Nicolai, 1969 (1915): La economía mundial y el imperialismo. Ruedo Ibérico.
2 Lenin, Vladimir, 1916: El imperialismo y la escisión del socialismo. Disponible en .
3 Bujarin, N., 1969, pp. 145-8.
4 Lenin, V., 1916.
5 Stalin, Iosef, 1953 (1931): “Las tareas de los dirigentes de la economía”, en Obras, Tomo XIII (1930- 34), Moscú. Edición digital de bolchetvo.blogspot.com.es, p. 18.
6 Cliff, Tony, 2000: Capitalismo de Estado en la URSS de Stalin. Edició digital de Marx21, 2020.
7 Ukhova, Daria, 2014: After Equality: Inequality trends and policy responses in contemporary Russia. Oxfam. Disponible a .
8 Veure: alliberament99.wordpress.com
