Anàlisi des de les múltiples opressions per donar respostes des de la unitat de les lluites. Es basa en la ponència que va presentar l’autora a la xerrada amb el mateix títol organitzada per Marx21 el 31 de gener.
Ira Vent, Marx21
El titular que va aparèixer recentment en una de les premses digitals més llegides de l’Estat espanyol, 20minutos, tornava a mostrar com funciona el marc mediàtic davant dels abusos sexuals comesos per homes poderosos.
En un dels casos més grans coneguts fins ara, vinculat a xarxes d’explotació i abusos a dones, incloses menors, al si de la jet set internacional com és el Cas Epstein, l’enfocament principal del titular no era la violència, l’abús i les violacions realitzades durant dècades per una minoria d’homes poderosos, sinó que un d’aquests homes havia mantingut relacions sexuals fora del matrimoni.
És realment preocupant que, avui dia, cada vegada que un nou cas d’abusos sexuals sacseja l’opinió pública, es repeteixi el mateix patró: titulars que desvien el focus, defenses corporatives de l’agressor i una narrativa que presenta la violència com una anomalia individual en lloc de com un fenomen estructural.
El masclisme i la violència sexual són fenòmens socials sostinguts per estructures de poder, per relacions econòmiques i per marcs culturals que la normalitzen, justifiquen o minimitzen. Això implica que en aquest text no parlarem de casos aïllats, ni d’homes dolents, ni tampoc de què hauria passat si… Parlarem d’un sistema basat en el benefici d’uns quants (i no ens referim aquí a la meitat masculina de la població; aclariment per si hi hagués cap dubte) sobre la majoria.
Un dels pilars que sustenta aquest sistema d’opressions és el del monopoli de la violència, que no sempre necessita imposar-se per la força directa. Sol operar a través del que podem anomenar la naturalització de la por.
Moltes dones trans, racialitzades, migrants, LGTBI+, etc., hem incorporat rutines d’autoprotecció diàries: callar, evitar, no exposar-se, no fer-nos notar, triar el camí més segur, no tornar soles, etc., fins al punt que, d’alguna manera, deixem de percebre la por com a violència i passem a considerar-la autoprotecció. Aquest desplaçament mental és una forma de control social, que se sustenta també sobre allò que podem anomenar el segon pilar de la lògica de l’opressió: la impunitat.
La impunitat
La impunitat és un mecanisme que s’expressa en decisions judicials que eviten el fons de l’assumpte, en discursos polítics que protegeixen reputacions (vegeu la defensa fàrria d’Ayuso en el cas Julio Iglesias) o en marcs mediàtics que trivialitzen o desvien l’atenció.
Aquesta construcció d’impunitat també apareix en escoltar frases com, Com ha de fer una cosa així? Si és tan bo, tan guapo, tan ric, que pot estar amb qualsevol, en les situacions en què homes —gairebé sempre rics, cis, hetero i blancs (encara que no sempre)— salten a l’escena mediàtica com a artífexs de tota mena de violacions o abusos contra, generalment, dones. Aquest argument revela fins a quin punt el poder econòmic i simbòlic funciona com a escut.
El món és ple d’homes que han agredit, assetjat o violat i que, fins i tot després de les condemnes, continuen les seves carreres públiques intactes: segueixen fent pel·lícules, jugant a futbol o fins i tot governant països. La cultura de la violació i la impunitat (sigui aquesta judicial o social) implica precisament aquest relat: l’agressor no és responsable ple, sinó algú a qui “les circumstàncies” ho van portar a actuar així.
La violència masclista (trànsfoba, lgtbifòbica, de classe, racial, etc.) no té un fonament biològic, no és una conditio sine qua non de l’home, no hi ha un determinisme biològic que modeli o inciti a la violència contra nosaltres. El que sí que existeix, i ho veiem en tants i tants titulars de premsa, és una societat que tolera, modela, justifica i perpetua la violència contra una part de si mateixa.
El masclisme no és inevitable. El que sí que és rendible, és part estructural del poder capitalista: dones esgotades, cures no pagades, salaris més baixos, cossos mercantilitzats que no tenen ni tan sols l’opció d’organitzar-se, i el que per uns és rendible, altres ho defensen amb impunitat.
Opressions
Ara bé, si com hem vist, les nostres opressions no tenen un únic adjectiu, és comprensible entendre que parlar de violència masclista exigeix incorporar-hi la mirada de les interseccions.
Doncs, no totes les dones ens enfrontem al mateix nivell de risc ni al mateix tipus de violència.
Algunes dades ho mostren amb claredat:
- Les dones racialitzades tenen tres vegades més probabilitat de patir violència sexual i econòmica.
- Per a les dones migrants, trobem l’afegit de la por a la policia i a la deportació, cosa que redueix la denúncia i agreuja la vulnerabilitat.
- Segons Trans Murder Monitoring 2023, el 72% de les dones trans han estat víctimes de violència sexual.
- Les dones amb discapacitat tenen el doble de risc de patir abusos.
- En l’àmbit de la prostitució, les xifres de violència i de coerció resulten especialment greus.
La gravetat s’amplia tan bon punt som capaços d’identificar-nos i diferenciar-nos d’aquest subjecte polític del feminisme històric (blanc, cis, hetero i de classe), que va obrir el camí i ho va fer possible perquè les dones que van començar les lluites van tenir o van poder fer-ho justament perquè eren dones amb privilegis. Però avui dia resulta clarament insuficient i sospitós aquest feminisme, molt a la transició espanyola, supremacista, racista i classista que ens parla del “sostre de vidre al si de l’IBEX 35”.
Aquest sostre de vidre és la preocupació d’aquelles que ja són a l’escala, però milions de dones ni tan sols tindran l’oportunitat d’entrar a l’edifici o, perquè no dir-ho, que ni tan sols saben on és la porta d’entrada.
Hem de parlar de manera clara i contundent del subjecte polític que construeix la lluita de les dones. El subjecte polític és racialitzat, és de classe, és trans, és LGTBI+, és migrant i són també les treballadores del sexe. Les sufragistes blanques van iniciar el camí, però nosaltres estem obligades a explicar la nostra realitat i anar de la mà de totes aquelles persones que posen el cos per les seves lluites i també per les lluites alienes.
La lluita coherent per l’alliberament de les dones ha de ser revolucionària —és a dir, anticapitalista, i contra el feixisme i el racisme— i s’ha de construir des de baix. És una carrera de fons en què no mesurem quina opressió importa més, encara que sí que siguem conscients que no totes les opressions afecten per igual tots els cossos sobre els quals recauen. Aquesta lluita ha de ser una cursa a què acudim totes i fins que no hàgim arribat totes a la meta, no s’haurà aconseguit l’objectiu i continuarà havent-hi curses per fer.
Una d’aquestes curses de fons també té a veure amb la nostra pròpia identitat.
Identitats
No serveix un feminisme entès com un dogma tancat, una religió a què pregar. Aquesta lluita és un marc obert al debat que és absolutament necessari per poder aclarir i aprendre, sobre la marxa, quin és el millor camí.
No es tracta de tenir certeses absolutes sobre el camí a seguir o el final del mateix, però allò que sí que hem de tenir clar totes —i les que entenem la lluita per l’alliberament de les dones des d’una perspectiva revolucionària sí que ho tenim clar— és quin és l’enemic que totes combatem.
Convé insistir-hi: els homes com a tals no són l’enemic. L’enemic és un sistema sexista amb cognoms (capitalista, racista i colonial) que rendibilitza les opressions. Personalitzar el problema en els homes —sense tenir en compte la classe social— no fa res més que descarregar de responsabilitat del sistema, que protegeix i permet l’abús i la violència sobre nosaltres.
Casos com els d’Epstein, Julio Iglesias, i un llarg etc., mostren com operen el poder i la classe, ens mostren que el problema no és que hi hagi homes violents, sinó que hi ha un marc que protegeix, justifica i absorbeix aquesta violència amb impunitat.
La lluita contra el masclisme incomoda i ho fa, no perquè critiqui conductes individuals, sinó perquè qüestiona el dret al poder, als privilegis d’uns quants sobre una majoria. Qui se sent atacat per la demanda d’igualtat sol estar més a prop del privilegi que de la pèrdua de drets, perquè la igualtat real mai no ha estat còmoda per als que es beneficien de la desigualtat i l’opressió.
Resposta organitzada
En definitiva, el rebuig a aquesta opressió no és una opinió, és una resposta organitzada davant la violència i la desigualtat estructural.
Una resposta les aportacions més profundes de la qual han estat trencar el silenci i desnaturalitzar allò intolerable. No callar no és només parlar, és denunciar, organitzar-se, acompanyar i sostenir; no callar incomoda, perquè sabem que el silenci no és neutre, és una forma de complicitat que atorga poder.
Ens ha fet entendre també que la por no és una emoció individual sinó una violència estructural que disciplina els nostres cossos, les nostres decisions i les nostres vides. La lluita pel nostre alliberament, com a pràctica col·lectiva exercida des de baix, és la que possibilita un veritable canvi social.
L’experiència ens ha demostrat, una vegada i una altra, que quan els canvis es gestionen des de dalt, el poder real reacciona per frenar-los. Ho hem vist els últims anys, quan lleis aprovades al parlament són bloquejades o buidades pel poder judicial. No és una fallada del sistema, és el sistema defensant-se.
Per això són fonamentals les xarxes de suport, els col·lectius de dones als barris i la defensa del que és públic (educació, sanitat, habitatge i protecció social), és a dir, canvis estructurals que mostren com i de quina manera allò econòmic és l’origen i la conseqüència de les desigualtats de gènere. Això últim ha de ser pres com el veritable apoderament de les persones davant del poder del capital.
Hem de cultivar una visió revolucionària, unitària i des de baix d’aquesta lluita, perquè fer-ho des de les bases suposa agitar els de dalt: si movem els fonaments, l’edifici tremola.
Com va escriure Rosa Luxemburg: “Qui no es mou, no sent les cadenes”. Només sent més i més organitzats/des deixarem d’anomenar normal al que sempre va ser violència i opressió per a la majoria, sense distinció de gènere, raça…
