A principis de novembre es va celebrar a Belém, Brasil, la cimera sobre el clima, COP30.
El president espanyol, Pedro Sánchez, va participar i va fer un discurs en què va lloar “el compromís d’Espanya en la lluita contra el canvi climàtic”. Al setembre, va declarar en una reunió pre-COP30 a l’ONU que “combatre l’emergència climàtica no és una idea abstracta, és protegir les nostres cases, les nostres feines i la nostra manera de vida”.
Això és cert, i està bé que faci declaracions en aquest sentit. En comparació amb la dreta, i encara més amb el negacionisme de l’extrema dreta, les paraules sonen molt bé.
El problema és que la pràctica del govern no acompanya les seves paraules.
Model insostenible
Parlen de sostenibilitat, de la biodiversitat, de mobilitat sostenible… però després aproven l’ampliació de l’aeroport del Prat. Aproven més infraestructures, com ara carreteres, que no són realment necessàries, sinó que només fomenten el model actual.
En comptes d’apostar clarament per un gran avenç en la qualitat i disponibilitat del transport públic, dediquen diners nostres a subvencionar la compra de cotxes privats. Tot i ser elèctrics, representen un model insostenible a curt i llarg termini.
Les mercaderies es transporten fonamentalment per carretera en comptes de tren. Al transport ferroviari de persones, prioritzen l’AVE, en comptes de millorar el servei local i regional que més utilitzen les persones treballadores.
Sánchez celebra la reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle de l’Estat espanyol i aquesta reducció és essencial, però no n’hi ha prou amb la millora. Les emissions per càpita de l’Estat espanyol estan el 30% per sota de les del 1990. A França i Alemanya, per exemple, han baixat un 45% respecte a aquesta mateixa base.
Més en general, el problema és que el govern “més progressista de la història“ no duu a terme realment una política de repartiment de la riquesa i de decreixement per als rics.
Superrics
No estrenyen el cinturó a la gent que més té, per exemple, mitjançant la prohibició dels jets privats. Està demostrat que les persones superriques tenen un impacte negatiu desproporcionat contra el medi ambient.
Un informe recent d’Oxfam-Intermón explica que, del 0,1% de la població amb més ingressos, unes 50 mil persones, va emetre cadascuna d’elles 55 vegades el carboni emès per una persona del 50% amb menors ingressos l’any 2022. Assenyalen que, per reduir el risc d’un canvi climàtic desastrós, els superrics han d’assumir un esforç proporcionalment major en la reducció d’emissions.
Però això no està passant. Tampoc no es posen frens als sectors més contaminants.
Increïblement, a l’abril, Pedro Sánchez va anunciar un augment de més de 10 mil milions d’euros en despesa militar per complir amb el 2% del PIB dedicat a “defensa”. Va explicar que es finançaria en part amb els Fons Next Generation, diners europeus que, en principi, s’havien de dedicar preferentment a la transició ecològica.
En conjunt, novament, el reformisme es dedica a gestionar el capitalisme, no a canviar-lo per un altre sistema diferent i realment sostenible. Intenten donar al sistema actual una cara més verda, cosa que es podria anomenar l’ecocapitalisme, però en realitat ni arriba a això.
Davant la urgència de la crisi econòmica i ecològica global, i en concret la crisi climàtica, el que fa la socialdemocràcia és agreujar-la.
Estem a la vora del precipici. Les declaracions del govern —del PSOE i Sumar, no ho oblidem— no són realment la resposta que necessitem la majoria de la gent. La majoria de les persones vivim a ciutats, respirem aire contaminat, consumim menjar contaminat…
El govern actual és incapaç de posar en qüestió el creixement del capitalisme, sinó que ho potencia. I això passa a costa de la salut ambiental i de la salut pública.
La solució al caos climàtic passa per combatre contra el sistema que el produeix, el capitalisme. I això no s’arregla dins de les institucions, sinó només lluitant col·lectivament per un món diferent.
