ES CA

Xoán Vázquez

El preu desproporcionat dels lloguers és una de les primeres causes de l’empobriment de la classe treballadora i de la impossibilitat dels joves de construir projectes de vida.

A les ciutats turístiques, la situació és encara més greu: els lloguers de temporada i el model turístic expulsen les veïnes dels seus barris i precaritzen les treballadores del sector.

Però davant els governs que protegeixen els interessos de la patronal immobiliària i turística, els sindicats d’inquilines creixen a les principals ciutats de l’Estat i les i els seus activistes tenen clar que per acabar amb el negoci de l’habitatge han d’aconseguir amb la seva acció diària atraure la lluita a aquests milions de persones inquilines afectades per uns preus insostenibles i pels abusos dels propietaris: no devolució de les fiances, manca de reparacions, etc.

“Sabem que convertir l’habitatge en un dret, després de dècades d’especulació, és un camí llarg”, comenta un activista del Sindicat d’Inquilines de Madrid “però hi ha un primer pas clar que és aconseguir baixar els lloguers un 50%. En un context de preus en constant augment, aconseguir una reducció radical suposaria un cop directe al negoci que han muntat amb les nostres cases, i per tant un pas decisiu en la consolidació de l’habitatge com un dret”.

Mobilització estatal

El 5 d’abril passat, més de 40 ciutats de tot l’Estat van sortir al carrer sota el lema: “Acabem amb el negoci de l’habitatge” convocats per desenes d’organitzacions del moviment d’habitatge de l’Estat a les quals es van unir organitzacions i plataformes aliades com la Comissió 8 de març o el Sindicat de Manters.

El so de milers de clauers va tornar a acompanyar les consignes, algunes recuperades de les mobilitzacions de l’any 2006 com “ni cases sense gent, ni gent sense cases” o “fora rendistes dels nostres barris”.

Després de les manifestacions multitudinàries pel dret a l’habitatge que van tenir lloc el 13 d’octubre de l’any passat a les principals ciutats de l’Estat, el notable èxit de la convocatòria del 5 d’abril estava gairebé assegurat per un mètode de treball que cerca el contacte personal i recupera una tradició de lluita que inclou assemblees setmanals, les brigades inquilines que recorren els barris i les vagues de lloguers. Mètodes que van resultar efectius en altres moments de la lluita per un habitatge digne.

Una mica d’història

Les mobilitzacions dels dos darrers dos anys han permès rescatar de l’oblit alguns moments rellevants en la defensa del dret a l’habitatge i que posen en relleu que aquest dret és vulnerat i qüestionat en totes les èpoques ja sigui per condicions insalubres, desnonaments o lloguers abusius

Els primers anys del segle XX van inaugurar un cicle de lluites de llogaters sense precedents a l’Estat espanyol. Van sorgir de manera especial al País Basc, on les vagues d’inquilins, que la premsa de l’època anomena turbes desenfrenades, van provocar la declaració de l’estat d’alarma el 1903 i 1905. En un míting a Bilbao per protestar contra la pujada dels lloguers van acudir 20.000 inquilins i inquilines que cridaven “Avall els propietaris tirans! i Visca la renda mòdica!”.

Al març de 1914 hi va haver protestes d’inquilins a Bilbao, Sant Sebastià i València.

I així vam arribar el 1931 quan a Barcelona milers de famílies van deixar de pagar els lloguers alhora.

Durant els primers anys del segle XX, Barcelona va viure un creixement brutal. Les obres de l’Exposició universal del 1929 i les del metro van generar unes expectatives de treball que van motivar que milers de famílies del sud de la península i de la Catalunya interior es traslladessin a la ciutat.

I mentre a diversos països europeus es posaven en marxa projectes socials de construcció d’habitatges, a Barcelona la burgesia va impedir la posada en marxa de plans similars per la qual cosa totes aquestes famílies van haver d’allotjar-se en barracons sent posteriorment reallotjades a les conegudes com a “Cases barates”. L’Exposició universal havia servit de motor econòmic i demogràfic, però un cop acabada, la caiguda del sector de la construcció i la crisi mundial van disparar la desocupació en un moment en què l’única prestació pública eren les ajudes per a la indigència.

És en aquest context marcat per la desocupació provocada pel crac del 29, la caiguda del sector de la construcció després de l’Exposició universal del 1929 i l’encariment dels lloguers i dels preus dels aliments en un 40% que el sindicat de la construcció de la CNT crea el Comitè de Defensa Econòmica que va plantejar a l’Ajuntament i a la Cambra de la Cambra la Propietat vàries demandes com la reducció del preu dels lloguers i aturar els desnonaments.

El 7 de maig, a les cases barates es va fer una crida a la vaga. A l’agost ja eren més de cent mil famílies obreres les que havien deixat de pagar el lloguer. La mobilització es va estendre a L’Hospitalet i Santa Coloma de Gramenet i barris com el Clot, el Raval i Sants. Amb l’extensió de la vaga es va endurir la repressió i el Govern va enviar als guàrdies d’assalt que als desnonaments eren els que llençaven els mobles de les famílies desallotjades i que no dubtaven a disparar contra dones embarassades que es col·locaven a la capçalera de les manifestacions.

Amb un saldo de 18 morts, centenars de ferits i la detenció de tot el Comitè de Defensa Econòmica a finals de 1931, es va considerar finalitzada la vaga que va aconseguir diverses conquestes: es van frenar els desallotjaments, milers de famílies es van estalviar els lloguers de diversos mesos, es va aconseguir un acord amb els petits propietaris i sobretot, es va aconseguir l’enfortiment de la solidaritat veïnal, amb líders com Victoria Ruiz Rodríguez, anomenada la Benita i Dolores Maldonado Ruiz.

“Amb la migració interior, la gent abandonava el camp i s’allotjava en infrahabitatges, sense desaigües ni aigua.”

L’habitatge durant la dictadura

Dues frases defineixen a la perfecció la política franquista d’habitatge. La primera, atribuïda a Franco, diu “Un propietari més és un comunista menys” i la segona a l’exministre Arrese “No volem una Espanya de proletaris sinó de propietaris”.

José Candela Ochotorena assenyala en un article recent sobre el Pla d’Habitatge Sindical del franquisme que “als anys cinquanta del segle XX, es van generar a Espanya les estructures econòmiques i socials que emmarcarien el desenvolupament de la construcció i el negoci immobiliari fins a la punxada de la bombolla l’any 2008… Perquè… els anys cinquanta van suposar una mutació capitalista del nacionalcatolicisme municipal, que va conferir una idiosincràsia típica al negoci immobiliari a Espanya.”

El II Congrés nacionalsindicalista, convocat el 1951 per José Solís, cap dels Sindicats, va posar en relleu els problemes de l’habitatge i la carestia de la vida, si bé acompanyats de discursos triomfalistes sobre el sindicalisme espanyol.

Una sèrie d’articles publicats al diari Arriba van treure a la llum la polèmica sobre l’endarreriment de la indústria de la construcció, les mancances de les indústries auxiliars i, sobretot, l’especulació amb el sòl urbà.

Al primer d’aquests articles el seu autor elevava les mancances de llars noves a construir en 850.000 habitatges. Es basava aquest càlcul en dades de l’enquesta de l’INE de 1950, que deia: “només el 30 per 100 (dels habitatges) són higiènics, el 42 per 100 són defectuosos i el 28 per 100 francament insalubres… L’actual dèficit d’habitatge només afecta la classe mitjana i a la classe modesta, i en aquesta última el dèficit és tres cops major”.

El 1954 es va publicar la Llei d’Habitatges de Renda Limitada o Habitatge de Protecció Oficial (VPO en les seves sigles en castellà). A través de la VPO es va obligar els promotors privats a construir un petit percentatge dels seus habitatges a un preu menor a canvi de subvencions públiques. Com que eren habitatges en règim de compravenda, aquests immobles han acabat per afavorir l’especulació en acabar el seu període de protecció

Mentrestant la situació als suburbis era terrible, ja que l’enlairament industrial dels anys cinquanta va aguditzar l’emigració interior. La gent abandonava el camp i s’allotjava en infrahabitatges, sense desaigües ni aigua, de les quals també podien ser desallotjades, deixades a la intempèrie o tornades als seus pobles d’origen.

El 1957 es va crear el Ministeri de l’Habitatge i el Pla d’Urgència Social que va portar com a resultat grans processos d’urbanització als 60 i 70 i lluites veïnals per unes condicions d’habitatge dignes. Amb les mobilitzacions, tots aquests barris van aconseguir la dignitat que l’Administració els negava.

La transició va veure consolidar-se el model de les VPO i després va arribar el crèdit hipotecari fàcil que va donar origen a un nou cicle de lluites

V de Vivenda i la PAH

La difusió d’un correu electrònic anònim va reunir el 14 de maig de l’any 2006 a Madrid prop de 3.000 persones pel dret a l’habitatge. Després de diverses concentracions en altres ciutats, el moviment es va constituir com a Assemblea contra la precarietat i per un habitatge digne, o “V de Vivenda”, que va convocar el juliol d’aquell any manifestacions a Madrid i Barcelona i al desembre van donar suport als set dies de lluita social.

Poc després va sorgir la PAH, que representa anys de lluita incansable contra la injustícia habitacional, de resistència davant dels desnonaments, de suport mutu i de conquesta de drets. Des del seu naixement l’any 2009, en plena crisi financera, la PAH ha estat el far que ha guiat milers de famílies en risc de perdre casa seva i ha demostrat que l’organització col·lectiva és l’eina més poderosa per transformar la realitat.

Quan van organitzar la primera assemblea, vivíem en un context de crisi hipotecària i d’execucions de desnonaments massius d’habitatges. La bombolla immobiliària, alimentada per bancs irresponsables i polítiques neoliberals, va esclatar deixant milers de famílies al carrer i amb un deute impagable que els condemnava de per vida.

La PAH es va constituir com un espai de suport mutu i acció directa per defensar el dret a l’habitatge i fer visible la violència econòmica exercida pels bancs i una legislació criminal. En poc temps es van convertir en un moviment massiu que es va estendre per tot l’Estat, arribant a sumar més de 250 assemblees, convençudes que calia canviar les coses.

Els fons voltor

L’any 2019 va començar una de les protestes més nombroses a l’Estat espanyol contra els fons voltor, en què centenars de famílies a Madrid, Barcelona i municipis al seu voltant com Badalona o Terrassa, es van organitzar per plantar cara a pujades de fins al 80% del lloguer i exigir una negociació col·lectiva. Les famílies vivien en blocs de pisos que havia comprat en la seva totalitat el fons voltor Azora, dels més grans que operen a l’Estat i conegut per estar gestionat pel fill de José María Aznar.

Actualment el tema de l’habitatge està marcat per les importants mobilitzacions dels últims mesos en què actuen com a dinamitzadors de les protestes el preu dels lloguers i la massificació d’apartaments turístics.

A les lluites actuals i futures, serà important recordar i aplicar la lliçó clau d’aquest llarg segle de lluites per l’habitatge digne: que la clau és precisament la lluita col·lectiva i àmplia, la mobilització des de baix, i que, sense això, les institucions no ens regalaran res.