Chana Basha Helfand
No sé què dir! No sé què dir! No sé què dir!
El meu professor d’anglès de novè curs va demanar als alumnes que portessin un diari. Si no sabíem què dir, ens demanava que escrivíssim “No sé què dir” una vegada i una altra, fins que ens sortissin les paraules. Ara estic fent servir la seva tècnica perquè no sé quines paraules poden marcar la diferència, tants mesos de genocidi. Què puc dir… escriure… cridar… plorar… que ni jo ni milions de persones ja hem dit?
Ja ningú no vol sentir a parlar de genocidi… per tant, us explicaré una història d’amor. Una història d’amor sobre una família palestina de Haifa que va salvar la part humana d’una jueva nordamericana.
Em van criar per ser una jueva practicant, i a la sinagoga en què em van educar, on religió i política es fusionaven completament, ser una bona jueva significava ser sionista. El sionisme, des dels seus inicis fins avui, ha estat i és un moviment racista, colonial, que roba terres palestines i porta massacrant, segrestant, humiliant i torturant palestins durant més de 76 anys i obligant els que no van aconseguir assassinar o expulsar a viure sota un règim d’apartheid, control i ocupació militar…
Però, és clar, no és així com s’ensenya el sionisme. Vaig aprendre una narrativa que no tenia res a veure amb la realitat, des que “la terra d’Israel va ser donada als jueus per l’ONU com a reparació per l’Holocaust” fins que “sense l’estat d’Israel, el poble jueu mai no estaria fora de perill”.
En els meus anys d’infantesa i joventut, a més d’aprendre les oracions en hebreu i anhelar convertir-me en rabina, també somiava establir-me a Israel i formar una llar segura amb “el meu poble”. I juntament amb l’amor pel judaisme, l’amor pel poble jueu i l’amor per l’Estat d’Israel, em van inculcar també una altra emoció relacionada amb el fet de ser jueva: la por. Por que es transmet de generació en generació basada en un trauma genuí, i por nascuda de les mentides en què es va basar el sionisme. Els meus avis i besavis van abandonar Europa molt abans de l’Holocaust a causa de la matança de jueus en pogroms. A Estats Units van trobar la seguretat que buscaven, sempre que s’hi integressin. De petita em van explicar l’Holocaust amb tot detall. També em van ensenyar, una vegada i una altra, que “els àrabs odien els jueus i per això ataquen Israel”. Mai no vaig creure això últim (o almenys això pensava).
El judaisme i Israel convivien en la meva ànima: el primer com a manera de caminar per aquest món, i el segon com el lloc on somiava anar: el meu pla de tota la vida, des que era adolescent, era establir-me a Israel.
La vida et canvia. Jo vaig perdre la fe a la meva religió als vint anys però el meu somni d’Israel va romandre arrelat en mi. En molts moments de la meva vida, la realitat em semblava absolutament insuportable, i “l’Israel” que m’havien ensenyat era, per damunt de tot, una esperança i una promesa que algun dia la realitat seria millor. Si més no, la meva realitat. Mai no havia sentit la paraula Nakba. La primera vegada que vaig sentir la paraula Palestina tenia 18 anys i creia que el “conflicte” entre Israel i Palestina tenia a veure amb la religió.
L’any 2009 vaig fer plans per establir-me a Israel. El meu pla era treballar com a voluntària en un refugi per a dones i nens maltractats durant un mes, després fer un curs intensiu d’hebreu i quedar-me per sempre. El meu allotjament es va frustrar al segon dia i vaig arribar al refugi, un lloc on els residents i el personal eren una barreja d’israelians i palestins, sense un lloc on allotjar-me. La primera empleada que em va rebre era israeliana. Li vaig explicar la meva situació i la seva resposta va ser: “haval!” (quina pena!). La segona empleada que em va rebre, Wafa, era palestina. Va trucar al seu germà i li va dir que necessitava un lloc on quedar-me. Em va oferir un apartament que tenia llogat.
I el primer pensament que em va venir, després d’anys d’adoctrinament sionista, va ser: “Els àrabs odien els jueus. Rebutja el seu oferiment! Per què m’ajudarien? ‘La meva gent’ m’ajudarà!”
Els nadons i nens petits s’abracen sense pensar en la tribu, la raça, la classe social, la religió o qualsevol altra barrera per a la humanitat. Quant de temps fa falta per ensenyar algú a respondre a l’amabilitat amb por? Quant es triga a desarrelar aquests ensenyaments?
“La meva gent” no em va ajudar a trobar un pis. I quan vaig tornar a Wafa tres dies després, plorant, demanant ajuda, demanant perdó, sense una sola paraula de retret, sense cap recriminació, va trucar al seu germà, que em va llogar el pis.
M’havien ensenyat la por, l’odi i la mentida. Wafa havia après l’amor. Quina gran diferència marquen els ensenyaments.
A la meva primera nit al pis, la neboda de Wafa, inquilina de l’edifici, em va convidar a sopar. El cap de setmana següent ho vaig passar al poble de Wafa: coneixent la seva família i amics, aprenent la seva història, assabentant-me de com eren les seves vides al “país dels meus somnis” i parlant anglès amb Yara, la filla de Wafa. Wafa i la seva família no em van tractar com una convidada sinó com una més de la seva família.
Va ser un cap de setmana que va canviar la meva vida. Mai no em vaig mudar a Israel. Vaig comprendre que era terra palestina i que no tenia dret a reclamar-la. Vaig començar un procés de desaprendre les mentides, la por i l’odi en què m’havien adoctrinat des de la infància. I vaig arribar a comprendre qui era realment “el meu poble”.
Són les meves germanes i germans humans els que estan sent torturats, massacrats i assassinats per fam en un genocidi a Gaza, i segrestats, copejats i assassinats a Cisjordània. I són les meves germanes i germans humans els que estan cometent aquest genocidi.
No puc correspondre a l’amabilitat que Wafa i la seva família em van oferir ni proporcionar-los el refugi que ells em van donar en un moment en què jo ho necessitava desesperadament. Però potser pugui fer per una altra persona allò que la Wafa i la seva família van fer per mi: recordar-li a algú la seva pròpia humanitat. Perquè no importa qui siguis o d’on vinguis, són les teves germanes i germans humans els qui estan sent assassinats en un genocidi a Gaza, i són les teves germanes i germans humans els qui els estan matant.
A Gaza s’està produint un genocidi. No és una “guerra” ni un “conflicte”. I sense els fons, les armes i la complicitat de països de tot el món, especialment d’Estats Units, aquest genocidi no seria possible. La repressió mundial de qualsevol suport als palestins també hauria de deixar clar que aquesta matança té a veure amb una cosa molt més gran que la terra robada a Palestina.
Tant de bo tingués una altra història per explicar. Tant de bo us pogués explicar que no em vaig deixar enganyar per les mentides del sionisme, i que res d’aquesta maldat s’hauria arrelat mai dins meu. Però la meva història és una d’innombrables històries d’aquest món que m’agradaria que fossin diferents. Tinc l’esperança que una de les coses que en traieu és que rebutgeu tots els ensenyaments que no estiguin arrelats en l’amor per la vida: persones, animals, la nostra terra… I una altra, és que recordeu això: els morts no poden tornar a la vida però la humanitat sí que pot ressuscitar.
Dibuixos: Chana Basha Helfand, del seu web: chanabasha.com
