Moataz Zaher, @moatazahe
El 14 de juny de 2023, els guardacostes grecs van provocar un greu desastre marítim davant de les costes de Pylos. A l’intentar remolcar una embarcació que transportava gairebé 750 migrants, el vaixell va bolcar.
El desastre no és un incident aïllat sinó part d’una política europea deliberada. La lluita en solidaritat amb els refugiats va de la mà de la lluita contra l’extrema dreta.
Després de gairebé un any d’espera, vaig contestar ràpidament quan el meu amic grec em va trucar amb la tan esperada notícia. Em va dir que el migrant egipci Ahmed havia estat finalment alliberat i ara estava amb ell. Volia parlar amb mi.
Ahmed va ser un dels “afortunats” supervivents del terrible naufragi davant de les costes de Pylos l’any passat, en què es van perdre tràgicament 600 vides innocents. Les investigacions d’Human Rights Watch i Amnistia Internacional van documentar una sèrie d’errors comesos per les autoritats gregues, des del moment que van saber per primera vegada l’existència de l’embarcació fins que, 15 hores després, centenars de persones van ser llançades des del vaixell a les fredes i fosques aigües del Mediterrani. També van recollir testimonis de supervivents que relataven invariablement que l’embarcació va bolcar quan una patrullera de la Guàrdia Costera grega va intentar remolcar-la.
La sang de 600 no haurà estat vessada en va
Els guardacostes grecs van detenir Ahmed i vuit persones més acusats de “contraban de persones”.
Com a resultat, Ahmed va passar gairebé un any sencer detingut arbitràriament abans de ser absolt de contraban de persones i entrada il·legal. Això semblava ser un intent de culpar aquests nou innocents del naufragi, permetent que el veritable culpable —la guàrdia costanera grega— eludís la seva responsabilitat.
La implicació dels guardacostes grecs a la tragèdia estava més que clara. Els testimonis van explicar com els guardacostes van estirar el vaixell amb cordes, provocant la seva bolcada. Posteriorment, els rescats es van endarrerir i no es va intentar recuperar els cossos dels ofegats. Tot i aquests testimonis, no hi ha hagut investigacions serioses per part de les autoritats gregues. A més, no s’han exigit responsabilitats a cap funcionari, tret de l’Agència d’Intel·ligència Naval grega, que està endarrerint la investigació sobre l’actuació de la guàrdia costanera aquell dia fatídic.
El naufragi de Pylos ens recorda els horrors a què s’enfronten les persones refugiades i migrants. Ho arrisquen tot amb l’esperança de trobar seguretat i una vida millor per als seus fills i les famílies. Aquest succés ha deixat una empremta inesborrable en els supervivents i en les famílies dels qui van perdre la vida, i posa en relleu la necessitat urgent que s’exigeixin responsabilitats i es faci justícia.
Titanic i l’extrema dreta
Mentre es desenvolupava aquesta tragèdia, els mitjans de comunicació capitalistes estaven preocupats per la desaparició d’un submarí amb cinc multimilionaris a bord. A aquests els movia la curiositat per explorar les restes del Titanic. Aquesta notícia va dominar els titulars dels principals canals de notícies, posant en relleu una contradicció crua i pertorbadora: les vides de 600 persones del Sud Global, la majoria gent de color, van quedar eclipsades per la mort de cinc aventurers adinerats.
L’extrema dreta europea difon mentides per destruir la solidaritat. Per exemple, les i els migrants suposadament planegen envair Europa, robar llocs de treball i llars i canviar la identitat europea. Aquesta narrativa deshumanitza les desenes de milers de víctimes que han mort a la Mediterrània, davant de les costes d’Itàlia, Grècia, Tunísia i Líbia, o a les fronteres de Bulgària, Romania i Sèrbia. Es colpeja i tortura persones que busquen una vida millor perquè no busquin refugi a l’anomenat “paradís europeu”.
Malauradament, a Europa es demonitza cada cop amb més èxit les persones refugiades i migrants. Això ha fet que l’opinió pública europea accepti millor les violacions dels seus drets. Polítics com el neerlandès Geert Wilders tenen un paper influent en la pèrdua de vides innocents. Resistir-se davant l’extrema dreta ha esdevingut, per tant, en una qüestió essencial per evitar la mort d’innocents que tenen dret a buscar una vida millor per a ells i les seves famílies. Com més lluitem contra l’extrema dreta, més persones ajudarem a salvar. També es redueix l’espai perquè altres partits se sumin a aquesta lluita.
La classe dominant és la veritable assassina
Potser els guardacostes grecs són els autors directes, però entre els assassins indirectes hi ha Estats Units i els seus socis europeus.
Des de la seva ingerència als països del Sud Global, afeblint els moviments d’alliberament, fins al suport a cops militars i governs tirànics. De fet, si governs independents i no subordinats arribessin al poder, això podria posar en perill els interessos dels imperialistes quan es tracta de combustibles fòssils o rutes marítimes estratègiques.
Aquests colons també són responsables de carregar països del Pròxim Orient, Àfrica i altres llocs amb préstecs de l’FMI i la UE, imposant mesures d’austeritat que condueixen a la pobresa generalitzada, la tortura i unes condicions de vida inhumanes. A més, la UE finança dictadors autoritaris, com Abdel Fatah al Sisi a Egipte i Kais Saied a Tunísia, perquè imposin mesures més estrictes que impedeixin la migració a Europa. Això anima els i les migrants a prendre rutes més perilloses que els exposen a la mort.
En definitiva, aquest naufragi ens ha ensenyat molt. Subratlla la necessitat de redoblar els esforços per fer front a l’extrema dreta, conscienciar sobre els drets de les persones refugiades i reconèixer-les com a víctimes i part important de la societat a què s’incorporen.
Hem de treballar sense parar per perseguir els veritables criminals en el poder: aquells que hipòcritament defensen els drets humans i la llibertat mentre estan molt allunyats d’aquests ideals. Són necessaris més esforços per construir un món més compassiu, just i humà.
