Xoán Vázquez
El de vegades pejoratiu terme “turisme de masses” no és nou, sinó que va ser popularitzat entre els anys 1950 i 1970, quan el nombre de turistes s’incrementava any rere any i va acabar convertint-se en el model de negoci turístic que s’ha anat consolidant a la majoria dels països.
Segons l’Organització Mundial del Turisme (OMT) el nombre de turistes internacionals al món ha passat de 22 milions el 1950, a superar els 1.000 milions l’any 2012 fins a assolir la xifra de 1.300 milions l’any 2023. Un element que il·lustra aquest canvi és que el 1950 el 75% de la població mundial no es movia més enllà de 100 quilòmetres del lloc on naixia.
Tradicionalment el creixement econòmic ha estat lligat al sector secundari o industrial, però cada cop són més els estats en què una proporció cada vegada més gran de l’economia se centra en el turisme i això augmenta la seva vulnerabilitat a les conseqüències econòmiques dels fenòmens meteorològics extrems i la seva dependència dels països industrialitzats.
I és que el turisme és un gran negoci. Actualment la indústria del turisme és la tercera indústria a nivell mundial i constitueix el 10% del PIB, estenent-se a tots els territoris i a tots els sectors de l’economia.
I perquè aquest engranatge segueixi funcionant, es transformen espais naturals per fer-los accessibles i s’impulsen ofertes gastronòmiques i culturals. Per atraure els turistes han aparegut multitud de serveis entre els quals sens dubte ocupen un lloc preferent les plataformes digitals (AirBnB, Booking…) que ens permeten seleccionar sense sortir de casa transport i allotjament. Altres aplicacions ens informen de la climatologia, ressenyes de restaurants, horaris de museus o competeixen en ofertes “originals” que van des de visites als exteriors on es va gravar “Joc de Trons” a un pack de visita Madrid que inclou parc Warner i desfilada del Orgull LGTBI+.
Sobrecàrrega turística
Cap racó del món no quedarà intacte. Però els últims anys, el turisme de masses ha causat inquietud pels seus excessos com veure els grans creuers amb capacitat per a 6.000 turistes entrant a la llacuna de Venècia.
Creuers cada cop més sol·licitats i que constitueixen un agent contaminant de primer ordre, ja que durant la seva escala segueixen amb els motors en funcionament per cobrir la necessitat dels seus equipaments (restaurants, piscines, climatització) contaminant l’equivalent d’entre 10.000 i 30.000 vehicles. Sense oblidar que s’ha disparat la navegació per lleure doncs, com assenyala Belén García d’Ecologistes en Acció “Ara anar a la platja és de pobres, cal anar amb vaixell”.
Moltes zones estan patint una sobrecàrrega turística que afecta la vida quotidiana de les i els residents, alhora que posa en perill la integritat dels patrimonis culturals i ambientals del país. El soroll, la proliferació de terrasses i botigues de souvenirs al centre de les ciutats, la gentrificació i la consegüent manca d’habitatge assequible, comporten la necessitat de gestió de la demanda turística impulsant mesures com la taxa turística, la limitació de la durada de l’estada o el tancament d’hàbitats naturals.
Però no només és qüestionat el turisme de masses sinó també el turisme alternatiu. El turisme alternatiu no és una alternativa al turisme, ni tan sols al turisme de masses, sinó que l’acompanya i complementa. Justifica el seu desenvolupament i obre nous camins, nous destins fora de les rutes turístiques habituals.
Així, per exemple, la tendència vers el turisme ambiental va tenir com a resultat que l’any 2023 els visitants de l’Antàrtida van arribar als 105.000 en quatre mesos i en una zona molt reduïda del continent. Les previsions de xifres similars per a l’any 2024 han posat en alerta científics i activistes ambientals davant la fragilitat de l’entorn en què es mouen i la manca d’una regulació clara.
Explotació laboral
A finals de 2023 a l’Estat espanyol les persones treballadores al sector turístic van assolir el màxim històric de 2.590.221, fet que suposa un 12,5% del total d’afiliats. A nivell internacional el sector turístic ocupa 330 milions de persones treballadores, una de cada deu feines al món, i és la principal font d’ingressos per a gairebé 50 països.
Que el sector turístic, especialment l’hostaleria, és sinònim de precarietat, és una realitat inqüestionable. N’és una prova la resposta “aquí sempre s’ha treballat a preu fet” dels hostalers de les casetes de la Fira d’Abril (amb 3.148.698 visitants) en conèixer-se una oferta de treball per a un cambrer: 600 euros setmanals per 14 hores diàries de feina.
La prova que les condicions laborals dels treballadors no són una prioritat per a les empreses del sector és el cas de les més de 100.000 cambreres de pis (popularment conegudes com Las Kellys) que hi ha a l’Estat espanyol i que segons una enquesta realitzada per CCOO més del 70% es mediquen per continuar amb la seva feina. Alguns hotels els paguen 1,25 euros per habitació, que ha d’estar a punt i en perfecte estat en 15 minuts, fet que suposa una mitjana de 25 habitacions al dia.
A França es va crear l’any 2017 el Consell Interministerial de Turisme (CIT) que es va marcar dos objectius: augmentar el nombre d’arribades de turistes fins a 100 milions per a l’any 2020 i augmentar els ingressos del turisme fins a 50.000 milions per aquell mateix any; cosa que permetria crear 300.000 llocs de treball. Els objectius es van complir però de la creació d’ocupació mai més no se’n va saber res.
El turisme mata els barris
El 1964 la sociòloga Ruth Glass va crear el terme “Gentrificació” que en la seva accepció de gentrificació turística suposa la transformació de barris o ciutats històriques destinades fonamentalment a turistes on es modifica l’allotjament i s’hi afegeixen restaurants, botigues i serveis.
Les campanyes d’associacions veïnals i sindicats d’inquilins han visibilitzat el problema, que en el fons és l’ofensiva terrestre en la guerra del capitalisme contra els pobres, una mercantilització carrer per carrer d’aparadors, habitatges, espais públics, béns i serveis. Els valors de les propietats són inflats per agents immobiliaris, desenvolupadors i propietaris cobejosos fins que per als residents i les botigues locals queden fora de l’abast i la zona s’inunda de cadenes corporatives, botigues i apartaments de luxe.
Però hi ha innombrables exemples inspiradors de lluita contra la gentrificació. La campanya contra els apartaments turístics impulsada pels sindicats d’inquilins a Madrid i Màlaga o a Gran Bretanya la campanya Focus E15 per “habitatge social, no neteja social” que ataquen directament la política d’habitatge.
La lluita contra la gentrificació només tindrà èxit quan formi part de lluites polítiques més àmplies contra el racisme i la recerca de bocs expiatoris, lluites pels drets sindicals, un salari digne, habitatges públics, serveis públics, la sanitat pública i la lluita per la representació de la classe treballadora i la responsabilitat política dels polítics electes.
Mobilitzacions
L’any 2016 una manifestació de més de 300 persones amb maletes i titulada “Venexodus” va recórrer el centre de Venècia per denunciar el progressiu despoblament del centre històric (174.808 habitants el 1951 i 54.955 l’any 2016) per la marea de turistes i l’elevat preu de la habitatge. Després vindrien les protestes amb carrets de nadó i carrets de la compra.
La campanya “Aquest turisme és insostenible” de la Plataforma contra els megacreuers a diferents ports de l’estat, la dels sindicats d’inquilines i llogaters de Madrid contra els més de 16.000 apartaments turístics il·legals i les mobilitzacions de “Cádiz resisteix”, “Sevilla es mor” i “Canarias té un límit” volen deixar palès el malestar contra l’actual model turístic i els greus problemes que genera especialment el problema d’accés a l’habitatge de la població local, l’ocupació de les voreres per terrasses, l’excessiva urbanització amb la construcció incontrolada de hotels, viles de luxe, apartaments turístics i la massificació a les zones de patrimoni natural. Tot això reclama una moratòria turística.
La gent viatja per escapar de l’estrès i l’alienació de la feina, per això fer que els turistes se sentin culpables no salvarà el planeta. Per explicar l’impacte del turisme —incloent-hi els efectes nocius sobre el desenvolupament econòmic i el medi ambient— hem d’anar més enllà de moralitzar els turistes per la seva elecció de les vacances.
