Xoán Vázquez
Sorgit a França el 1924 al voltant de la figura del poeta André Breton, el moviment surrealista fa 100 anys i ha continuat les seves activitats de recerca, joc i creació col·lectiva fins avui.
Se sol catalogar el surrealisme com un moviment essencialment artístic amb una enorme influència a l’art modern i que no va saber sobreviure a la mort d’André Breton. Res més lluny de la realitat ja que, des de Praga a Madrid i de París a Chicago, els grups surrealistes no s’han limitat a reproduir pràctiques anquilosades, sinó que han intentat aportar el seu punt de vista a la crítica del capitalisme globalitzador, reflexionant sobre qüestions tan actuals com la inhumana onada de digitalització, la fallida del model productiu o la crisi mediambiental, donant alhora continuïtat a vells debats sobre si el surrealisme encara podia aportar una cosa significativa.
La declaració de 1968 signada pels grups de Praga i París i la publicació el 1976 de “La civilització surrealista” van establir les bases per al posterior enlairament d’una acció surrealista col·lectiva i que va continuar al llarg d’aquests anys amb nombroses exposicions, publicacions —Salamandra, Bulletin de liaison surrealiste, Surréalisme, SURR (Surrealisme, Utopia, Somni, Revolta), Què hi ha de nou vell?, A Idea… )— així com una sèrie de declaracions col·lectives, recollides al volum, editat per Guy Girard , Insurrecció poètica.
Les obres de Magritte, Leonora Carrington, Remeis Varo, Max Ernst, Dalí, Miró, Maruja Mallo, Masson, Tanguy o De Chirico posen en relleu que el surrealisme va ocupar i ocupa una pàgina especial de la història de l’art creant un món màgic i en permanent revolta.
Però el moviment surrealista també va deixar una contribució múltiple al pensament contemporani: estudis sobre el llenguatge, l’escriptura automàtica, la creació poètica, l’alliberament de la imaginació o la reivindicació de la histèria. Però malgrat aquesta teorització de l’inconscient i l’irracional va arribar un moment en què les circumstàncies van exigir dels surrealistes prendre part en l’acció política.
Transformar el món i canviar la vida
Des dels començaments del moviment, Breton, que ja havia llegit Lenin i Trotski, va manifestar la seva adhesió al materialisme dialèctic.
Era la primera vegada que joves creadors rebutjaven ser tancats al gueto cultural. Aquest rebuig al món cultural coincideix en el temps amb la fase ultraesquerrana dels partits comunistes el que va portar els surrealistes a un acostament al PFC donant origen a una relació tempestuosa que tindria la primera expressió en l’expulsió el 1933 de Breton, Eluard i Crevel, acusats de solidaritzar-se amb un article de Ferdinand Alquié en què denuncia “el vent de cretinització que bufava des de l’URSS”, materialitzat en films que exaltaven valors conformistes com l’amor a la feina.
Però aquesta ruptura amb la secció francesa de la Internacional Comunista no va significar una ruptura amb la revolució i n’és una prova la fundació el 7 d’octubre de 1935 de Contre-Attaque (Unió de lluita dels intel·lectuals revolucionaris) amb declaracions contundents contra el patrioterisme, el capitalisme i les seves institucions polítiques com el Front Popular i el corrent de resignació que arrossegava les persones treballadores a una submissió al feixisme.
És a partir d’aquest moment i fins al començament de la guerra quan el moviment surrealista va tenir intervencions més actives i compromeses tant al terreny polític com a la vida quotidiana.
La crítica dels processos de Moscou, la defensa de Freud detingut a Viena o el suport a la revolució espanyola materialitzat a la presència de figures com els poetes Juan Brea i Benjamí Peret, l’escriptora Mary Low o la pintora Remedos Varo que van col·laborar activament amb el POUM. Aquesta etapa culmina amb el Manifest Per un art revolucionari i independent redactat el 1938 a Mèxic per Breton i Trotski i al qual es va adherir el pintor Diego Rivera i la finalitat del qual era una crítica al món de l’art que es movia només entre dues tendències: l’art burgès i el realisme socialista.
Del situacionisme al punk
Als anys 50 els corrents avantguardistes, que acabarien confluint el 1957 a la Internacional Situacionista, opinaven que el surrealisme s’havia tornat avorrit i que “era necessari a la cultura un moviment revolucionari que s’apropiï, amb gran efectivitat, de la llibertat d’esperit i la llibertat concreta dels costums que va reivindicar el surrealisme”.
Tot i que per al situacionisme, el surrealisme només havia estat el començament de l’experiència revolucionària cultural, reconeixien que era molt difícil crear un moviment més alliberador que el surrealisme del 1924.
Les bases ideològiques i estètiques dels situacionistes van ser el marxisme i el surrealisme, aprofundint en conceptes procedents del marxisme com l’alienació o la cultura com a mercaderia i influint en els corrents consellistes i luxemburguistes al maig del ‘68.
“El patriotisme és un egoisme en massa” ens recordaven els murs de París durant la revolta estudiantil del maig del 68. Ja no era una petita avantguarda qui tenia l’exclusiva de la provocació, sinó milers de joves usant les armes creades per dadaistes i surrealistes com les performances i l’art trobat (realitzat amb objectes que normalment no es consideren artístics). Una rebel·lió total contra la societat capitalista moderna i la societat de consum, qüestionant-ne els objectius i els mitjans.
El 1972 es dissolia la Internacional Situacionista, però el fil històric que havia començat amb els dadaistes i el Cabaret Voltaire i continuat amb el surrealisme i situacionisme no es trencaria perquè el 1976 neix el punk.
Aquells que segueixen veient el surrealisme només com un moviment artístic i no veuen quina relació pot tenir el punk amb l’art surrealista s’equivoquen. Doncs sí que en té i si no, pensem què hi ha més punk que la frase d’un dels grans escriptors surrealistes Artaud: “Vivim com si en néixer fes pudor ja a mort.”
Per als amants de les efemèrides, els especialistes situen el naixement del punk un 4 de juliol de 1976 amb el concert dels Ramones al Roundhouse a Camden (Londres) encara que n’hi ha que el situen un mes abans en l’actuació de Sex Pistols a Manchester . I com va passar amb el surrealisme, hi va haver un punk que no tenia cabuda als mitjans de comunicació, un punk de bandes de barris, okupa i anarquista. Aquest punk continua viu perquè les raons del seu origen segueixen presents: crisi socioeconòmica, precarietat…
I un punk que va acabar integrat al sistema. N’és una prova que el 40è aniversari d’aquest moviment a la Gran Bretanya, es va celebrar amb una sèrie d’exposicions i conferències patrocinades per l’alcaldia de Londres i la loteria Nacional… cosa que va venir a corroborar una vegada més que el sistema l’acaba integrant gairebé tot
Però com va dir André Breton en una conferència de la universitat de Yale: El Surrealisme no és mort. No podrà estar-ho llevat que neixi un altre moviment de més força emancipadora.