Les eleccions generals a França podrien convertir el feixisme en primera força parlamentària. Charlie Kimber de la nostra publicació germana a la Gran Bretanya, Socialist Worker, va parlar sobre l’amenaça i l’esperança amb el socialista revolucionari i organitzador antiracista Denis Godard, de París.
Quin és el sentiment general i què significaria si els feixistes guanyessin les eleccions?
Arreu hi ha una sensació d’emergència, i tothom s’ha de posicionar, ja sigui a favor o en contra dels feixistes. Ningú no ho pot evitar. A cada carrer, mercat, lloc de treball, botiga i cua d’autobús, hi estàs a favor o en contra d’ells. Negar-se a respondre és en si mateix una postura política.
És intens, és urgent. El gran vot pel Rassemblement National (RN, l’antic Front Nacional), el partit feixista de Marine Le Pen i Jordan Bardella, a les eleccions europees no va ser una sorpresa, malauradament. Les enquestes i l’experiència d’eleccions anteriors feien semblar probable que obtindria més del 30%, i això va ser el que va passar. El que realment va galvanitzar una resposta massiva va ser quan el president Emmanuel Macron va convocar eleccions generals i la gent va pensar que podrien ser elegits per al govern.
De sobte es va tornar concret: podíem tenir un primer ministre feixista en poques setmanes, el RN podia ser el partit més gran i els feixistes estarien a càrrec de les funcions estatals. Si el RN té una majoria al parlament, seria crític en termes d’un enduriment de l’Estat, mà lliure per a la policia i les forces frontereres.
Ja tenim un Estat autoritari i islamòfob, però amb el RN seria molt pitjor per a les persones migrants i musulmanes.
El punt és que els avenços electorals feixistes donen confiança als matons als carrers, els precursors dels exèrcits de carrer feixistes. Ja ho estem veient.
A París i a les ciutats de Lyon i Montpellier, grups d’extrema dreta i feixistes han atacat migrants, persones trans i sindicalistes. Aquestes bandes feixistes encara són petites, però creixen.
Cada èxit del RN els dóna un impuls i mou l’amenaça feixista del camp polític mainstream i obre el potencial per a l’objectiu clàssic feixista de tenir una força físicament per atacar el moviment obrer i aixafar la democràcia. L’avenç feixista també va significar que les dues xarxes de mitjans privats més grans immediatament van saltar a obrir els espais a l’extrema dreta.
Diuen obertament que ara hi ha d’haver més comentaristes i cobertura de l’extrema dreta de l’RN. Això vol dir que la programació està saturada amb Bardella i els altres.
Vomiten propaganda racista. I les grans empreses també s’estan movent. Ara com ara, la majoria dels caps diuen que busquen “estabilitat” i no volen “extrems” d’esquerra o dreta. Tot i això, diverses figures empresarials d’alt nivell van dir al diari Financial Times que, si es tracta d’una elecció, prefereixen l’RN a l’esquerra.
Així que estan iniciant contactes amb l’extrema dreta i, a canvi, l’RN sona més amigable amb les empreses. La realitat concreta de l’avenç feixista és una qüestió per a totes les classes de la societat, incloses les de les sales de juntes.
Quina ha estat la resposta als carrers?
Sempre hem dit que no només és una qüestió de l’ascens dels racistes i feixistes, sinó de la polarització. El dissabte 15 de juny, 650.000 persones van manifestar-se contra el feixisme i per l’aliança d’esquerra, el Nou Front Popular (NFP).
Altres marxes al dia següent significa que hi va haver 800.000 persones durant el cap de setmana. La gent vol estar activa. Les assemblees per discutir què fer estan plenes i les protestes atrauen noves persones.
I no només estan esperant que les direccions tradicionals els diguin què fer. La gent pren les pròpies iniciatives. Imprimeixen adhesius o fan una pancarta o el que sigui.
Totes les accions ara —manifestacions per Palestina, pels drets de les persones migrants, contra el sexisme, sobre el medi ambient…— també tracten sobre el feixisme. El sentiment afecta també les vagues.
La gent treballadora lluita sobre qüestions econòmiques, però també sap que s’està oposant a l’extrema dreta perquè l’extrema dreta reprimiria les vagues i trauria els drets de les persones treballadores.
Què passa amb la formació electoral del Nou Front Popular?
La unitat electoral és el resultat de la gran pressió des de baix. A mesura que la gent sortia als carrers, insistien que els polítics deixessin de pensar en les seves carreres personals o les seves maniobres polítiques.
La gent els va dir que s’unissin perquè hi havia aquest perill. El principal efecte de l’NFP és donar esperança a la gent. Això arriba a una gran quantitat de persones.
Persones que abans deien que les eleccions no servien per a res i que els partits no importaven, ara van al màxim repartint octavetes demanant el vot per al NFP. És l’esperança de l’antifeixisme i les mesures que proposa l’NFP, que van més enllà del típic “extrem centre” socialdemòcrata.
Moltes persones votaran pel NFP i no ens hi oposarem. Però hi ha limitacions reals. La concentració en el vot enforteix aquells que anteriorment deien que no hi havia perill feixista.
I els líders de l’NFP estan debatent amb l’RN com si fos simplement un partit polític més. Això legitima els feixistes com a part del joc polític normal.
Un altre problema és que els sindicats i gran part de l’esquerra concentren tot el foc a mostrar que els feixistes no són amics de les persones treballadores perquè representen els rics i les corporacions.
Sens dubte, cal mostrar això, però això ignora els problemes del racisme, la islamofòbia i la defensa de les persones migrants. Si no confrontes el racisme, no pots combatre realment el feixisme.
No serveix simplement dir, per exemple, que no són gaire bons davant la crisi del cost de la vida: algunes persones diran que tots els altres partits van ser terribles en això, així que donarem una oportunitat a l’RN. I sovint els feixistes fingeixen que estan a favor de mesures per ajudar la classe treballadora.
I no és només que alguns líders de l’NFP evitin el tema del racisme. Sinó que es fan ressò del racisme, i proposen els seus propis atacs als migrants i musulmans.
Així que el líder comunista Fabien Roussel, part de l’NFP, es refereix a les fronteres com a “coladors” que deixen entrar massa migrants i diu que vol més policia a les fronteres.
La concentració a l’NFP pot afectar les manifestacions. Si has d’estar a favor de l’NFP per sortir als carrers, aleshores això limita la mobilització.
Per realment unir la gent contra els feixistes, has de reconèixer que tenim algunes diferències. Tenim diferents punts de vista sobre les solucions, però tot i així podem unir tothom a cada barri i a cada lloc de treball. És molt important dir que necessitem més mobilització ara, no menys.
El moviment per Palestina ha crescut: no el tallem. El moviment de solidaritat amb aquells que lluiten contra el colonialisme francès a Nova Caledònia al Pacífic Sud és gran. No ho aturem.
Li diem a la gent que distribueixi octavetes per al NFP, que bé, que mobilitzin el vot. Però, crucialment, vine a la manifestació, vine a una assemblea local perquè parlem de què podem fer. Si un feixista vol venir al mercat a fer campanya, organitzem-nos. Fem-ho nosaltres i nosaltres mateixos.
I diguem als sindicats que necessitem vagues: vagues clarament contra el feixisme. Els líders sindicals diuen que falta un minut per a la mitjanit. Diuen que estan contra el RN.
Bé, i ho han de dir, perquè potser un terç de les persones que estan al voltant dels sindicats voten per l’RN. Però és un moviment de milions amb grans recursos i abast social. No n’hi ha prou amb fer posts a xarxes socials o repartir octavetes. Han d’usar el poder organitzat dels i les treballadores.
Quin és el camí per endavant?
La situació és lluny de ser desesperada. Les bandes feixistes estan creixent, però no poden posar desenes de milers als carrers. L’esquerra i els sindicats poden posar centenars de milers de persones als carrers, i podrien mobilitzar milions.
A les urnes, l’RN és fort, però no en termes d’organització i poder social. Fins i tot si l’RN guanyés el primer ministre, no significaria en aquesta etapa que el potencial de resistència estigués aixafat.
El punt és reconèixer el perill, però no entrar en pànic. Els líders de l’NFP diuen “vota per nosaltres i tot estarà bé”. No, la solució és que la gent s’organitzi i prengui mesures, i específicament que lluiti contra el racisme.
Un dels nostres principals lemes és “C’est maintenant”, “És ara”. No podem esperar, i no esperarem. El programa de l’NFP proposa algunes mesures clares pels primers 15 dies i després pels primers 100 dies.
Però qualsevol mesura sobre, per exemple, derogar les lleis racistes recents es posposa a un futur indefinit. Sabem que els líders de l’NFP mai no s’enfrontaran al racisme llevat que hi hagi una pressió immensa.
Lluitar contra el racisme és una condició per enfrontar-se eficaçment als feixistes. Si no, simplement repeteixes el mateix conjunt de polítiques que van aplanar el camí per a ells en primer lloc.
La lluita no s’acaba el 8 de juliol. Fins i tot si l’esquerra guanya, l’amenaça electoral no desapareixerà i tampoc no ho faran les bandes feixistes.
L’RN té arrels profundes. Hi ha uns deu milions de persones que voten per l’extrema dreta no només una vegada com a protesta sinó repetidament. El que podem fer ara és evitar que aquest número creixi i començar a minar el suport entre aquests deu milions. I podem construir un moviment antiracista més gran.
Quin paper hi poden jugar els socialistes revolucionaris?
Quan tothom parla d’eleccions, és molt fàcil per a l’esquerra revolucionària llençar per la borda els seus principis bàsics: que la lluita importa més que el vot; sempre cal desenvolupar la independència de classe juntament amb l’activitat del front unit; la classe treballadora tenim un poder immens si ho fem servir.
Necessites persones amb idees clares que puguin ajudar a mobilitzar un moviment de masses, però també sàpiguen analitzar… i que no hagin oblidat totes les lliçons del passat.
El Front Popular ara conscientment es fa ressò del Front Popular de la dècada del 1930. Què va passar en aquesta època? Hi va haver algunes coses grandioses: grans vagues, organització dels i les treballadores, ocupacions de fàbriques, grans marxes…
Però cal dir la veritat: va acabar amb la victòria dels nazis i la major part de França sent dirigida pel col·laborador nazi Mariscal Pétain. No pots fingir que això no va passar, mirant només la història rosada que ens expliquen des del Front Popular de la dècada de 1930.
Necessitem antiracistes, i necessitem molts més socialistes.
Una contesa amb una segona ronda crucial
Hi haurà dues rondes de votació per al parlament: el 30 de juny i el 7 de juliol. Per guanyar a la primera ronda, un candidat ha d’obtenir almenys el 50% dels vots emesos, amb una participació d’almenys el 25% de les i els votants registrats.
Si no es tria cap candidat a la primera ronda, qualsevol candidat que guanyi més del 12,5% dels votants registrats pot passar a la segona ronda.
Una esquerra unida a les eleccions
L’aliança del Nou Front Popular de l’esquerra ha ajuntat el partit socialista, el partit Verd, el partit comunista i France Insoumise (França Insumisa) —el partit de Jean-Luc Mélenchon— al voltant d’un programa comú.
Però hi ha diferències marcades entre els seus components, particularment al voltant de Palestina, la guerra a Ucraïna i la migració.
Coneix Denis Godard i altres socialistes francesos al festival del Marxisme al centre de Londres la setmana que ve. Denis parlarà sobre “França: Le Pen, el feixisme i el front popular”, i en una taula rodona sobre “Després de les eleccions europees: el feixisme està en marxa?”. Veure socialistworker.co.uk/marxismfestival/
