Christian Schmid-Egger
El canvi climàtic ja no és cap novetat. No obstant, un té la impressió que molts líders polítics, responsables de la presa de decisions, i ciutadans corrents encara estan lluny d’adonar-se de la magnitud a què ens enfrontem.
Acabo de tornar d’un viatge al sud del Marroc; he de dir per endavant que sóc entomòleg i que fa més de 40 anys que viatjo regularment a aquest bell i interessant país, i que conec molt bé el sud en particular. Fa temps que se sap que el Marroc té enormes problemes mediambientals. En particular, el sobre pasturatge d’enormes ramats d’ovelles i cabres és un problema constant i greu perquè limita fortament el creixement natural de la vegetació.
Però aquesta vegada tot va ser diferent. Vam viatjar al març, que en realitat és la millor època per als insectes, però no en vam trobar pràcticament cap. Tot estava sec, res floria, vam trobar sobretot plantes seques als wadis i a la vora del desert, a penes hi quedava vida. La situació va empitjorar encara més quan ens vam dirigir a la vall del Draa, el segon oasi fluvial més gran del món després de la vall del Nil. Durant la meva darrera visita, fa set anys, el Draa, l’artèria vital d’aquesta regió, seguia fluint des de les muntanyes de l’Atlas cap a l’interior del desert, on el riu es filtrava a prop de Mhamid, a prop de la frontera algeriana, com havia fet durant segles.
Però aquesta vegada el riu ja no existia. Arreu es veien palmeres datileres mortes, antany el suport dels berbers que hi vivien. Els meravellosos ksare, com s’anomenen els castells berbers d’argila, estan en descomposició i els camps estan secs com la pols. La mil·lenària cultura berber de la vall del Draa, amb la seva meravellosa arquitectura d’argila, sembla condemnada a morir. El paisatge sembla apocalíptic.
Si es busquen les raons, el primer que ve a la ment és la manca de pluja. Fa més de dos anys que no plou, i en anys anteriors tampoc no solia ploure; però això no és tot.
Curt termini
Durant anys s’ha fomentat el cultiu de síndries al desert circumdant, tot i que consumeixen molta aigua; aquesta aigua es bomba de pous cada cop més profunds, cosa que redueix encara més el nivell de les aigües subterrànies i això, accelera enormement les conseqüències de l’escassetat d’aigua.
Tot i que el cultiu del síndria crea llocs de treball a curt termini, els beneficis es queden en mans d’uns quants empresaris i és previsible que aquest cultiu no funcioni durant molt més temps. La població local està decreixent i augmenta l’emigració. En definitiva, tota la regió s’està morint.
Hi ha poc a dir, ja que aquests fenòmens estan passant a tot el món, però és impactant quan els experimentes personalment i els veus amb tanta claredat. A més, probablement no hi hagi marxa enrere. Per descomptat, els humans podrien almenys endarrerir aquests processos amb la tecnologia moderna o intentar estabilitzar-los en un nivell baix; però això tampoc no passarà.
Així que l’únic que ens queda per fer, almenys als nostres països, és insistir que per fi ens prenguem seriosament el canvi climàtic i les seves conseqüències i actuem.
Foto: Christian Schmid-Egger