ES CA

José Hernández

La celebració dels Jocs Olímpics (JJOO) sol ser presentada com una oportunitat de desenvolupament i modernització per a les ciutats amfitriones.

Tot i això, darrere de la façana de progrés i celebració esportiva, s’amaguen desigualtats que perjudiquen i exclouen els sectors més vulnerables de la població.

París 2024 no n’és una excepció. Les diverses instàncies governamentals que participen a l’organització dels Jocs, s’han aliat per dissimular aquestes contradiccions. Per a súmmum de mals, també s’han aliat amb inversors del sector privat a qui han confiat el desenvolupament de les obres i els beneficis que en puguin obtenir.

L’objectiu compartit rau a enlluernar els turistes que hauran de visitar la Ciutat de la Llum durant aquestes setmanes. És, doncs, una vasta empresa de maquillatge social que amaga la realitat tètrica que viuen cada vegada més parisencs, encara que no tothom. Mentre el ciutadà corrent pateix l’embat de la precarietat (ex. manca d’habitatge públic, deteriorament del transport públic i condicions de treball cada vegada més insuportables) els inversors, els acabalats i les grans multinacionals gaudeixen del mannà que flueix a borbolls des de les arques públiques.

La gentrificació com a teló de fons

Entre les desigualtats que salten a la vista, sobresurt la gentrificació.

Aquesta es manifesta de diverses maneres. En primer lloc, el caos social potencial que s’acosta espanta els residents que, davant del panorama desolador, opten per abandonar la ciutat per evitar els inconvenients causats per les multituds de turistes, és a dir: el soroll, la saturació del transport públic i l’encariment del cost de vida. Conscient del malestar, el govern ha posat en marxa una campanya de màrqueting que —en lloc de tranquil·litzar— confirma els temors: “l’important és anticipar” [el caos dels Jocs] i preparar-s’hi.

Encara que insuportable, aquest desplaçament empal·lideix en importància si el comparem amb el setge a les residències estudiantils que han estat requisades per destinar-les a l’ús de delegacions convidades. Els estudiants es veuran, doncs, “convidats” a fer les maletes i abandonar casa seva.

Seguint la mateixa lògica de desplaçament, el govern municipal del Partit Socialista ha pres control d’un alberg on es brinda acollida a menors migrants sense sostre per allotjar la delegació japonesa, país ultrarric del G7 que molt bé podria pagar l’hostalatge de la seva delegació. Ens referim a la Maison des Métallos, un espai ocupat fa uns quants mesos pel Col·lectiu de Joves del Parc de Belleville. Es tracta d’un col·lectiu que dona suport a aquells refugiats que estan esperant la seva regularització.

Hi ha un altre tipus de desplaçament encara més dramàtic que s’escuda a la Llei relativa a l’evolució de l’habitatge aprovat l’any 2018. Aquesta llei permet als propietaris llogar habitatge a curt termini (d’1 a 10 mesos). Normalment, lloguen aquests habitatges a estudiants o treballadors en missions temporals a la ciutat. La flexibilitat d’aquesta llei ultraliberal permet als propietaris escurçar el termini de durada del contracte unilateralment. Fent un ús abusiu de la llei, aquests darrers han començat a cancel·lar els contractes que s’estenen més enllà de l’inici dels Jocs. D’aquesta manera, opten per llogar els turistes que arribaran a París. De passada, dupliquen o tripliquen el preu de lloguer. Així, efectivament, desplacen estudiants i persones treballadores mentre engreixen els seus comptes bancaris.

En fi, no resulta gaire absurd afirmar que les persones sense sostre de París també pateixen l’embat de la gentrificació ja que moltes han estat desplaçades pel govern a centres d’acollida a diferents regions del país. París té molt clar que estarà sota la lupa de periodistes del món sencer. Per això, les persegueix, les amaga i les desplaça a llocs on no alterin el maquillatge social que les autoritats han engegat. En altres paraules, seguint el raonament de la vitrina, s’amaga la lletjor social i es violen els drets a una vida digna de totes aquelles persones que han quedat endarrerides.

Aquest clima social degradat afecta la ciutadania d’una banda i, de l’altra, beneficia el sector privat el futur del qual llueix prometedor. Per exemple, tot i que l’Estat n’ha finançat una bona part la construcció, la Vila Olímpica quedarà en mans del sector privat una vegada concloguin els Jocs.

Les retallades al servei públic i la degradació del transport públic

La gentrificació ve precedida d’importants retallades a la despesa pública que han conduït al deteriorament del transport públic. Allà on abans hi havia un sistema de metro i autobusos molt robust, ara queda un sistema fragilitzat on el temps d’espera s’allarga per 5, 7 o 9 minuts per agafar el metro quan abans l’espera no superava els 2 minuts en hora punta o 5 minuts en horari nocturn o cap de setmana.

El resultat de l’eliminació de llocs i la manca de manteniment desemboca en línies principals atestades tant en hora punta com en horari regular. Amb l’automatització de diverses línies —estratègia que respon al desig de dificultar les vagues dels sindicats i que es tradueix en menys feines— el sistema ha quedat fragilitzat i les apagades al mig dels túnels esdevenen cada cop més freqüents. El personal ho justifica mitjançant anuncis de “regulació” a la circulació del metro. Però tots sabem que és degut al caos instaurat per una automatització precipitada i desorganitzada.

La fragilitat del metro constitueix una altra de les raons per les quals les persones residents de la ciutat esperen els Jocs amb aprehensió. L’impacte serà real i el temor força ben fundat. Si la ciutadania és conscient, el govern encara ho és més. Davant l’evidència del repte i per superar dificultats colossals, el govern ha engegat un pla per incentivar el teletreball durant els Jocs. El propòsit és mantenir a casa seva —en una mena de confinament voluntari— les persones treballadores de la ciutat mentre es reserven els serveis de transport per als visitants.

Conscients del virtual saqueig —en forma de retallades— a què ha estat sotmès el sistema de transport, el govern ha doblat el preu del metro en aquesta avantsala dels Jocs. Aquesta càrrega econòmica la pagarà el visitant ja que el metro de París compta amb un sistema binari en què residents i visitants paguen tarifes diferents per ser transportats als mateixos llocs. El metro es torna, doncs, metàfora i concreció de les grans dificultats que hauran de patir tant les persones residents com els visitants de la capital francesa.

La pèrdua de llibertats

Els inconvenients molt tangibles de l’habitatge i el transport públic queden emmarcats per l’inconvenient intangible de la pèrdua de moviment.

En efecte, la mobilitat dels parisencs quedarà sensiblement restringida als barris on acolliran competicions i activitats oficials. L’ús de codis QR per accedir a espais públics serà obligatori per a aquella ciutadania a què se li permeti l’accés.

Paral·lelament, el govern ha desenvolupat un poderós sistema de reconeixement facial que estrenarà durant els Jocs. Ha estat justificat mitjançant raons de seguretat, però tots sabem que el propòsit real entronca més amb el desig de controlar les multituds, entengui’s en cas de protestes o disturbis.

A aquest vast sistema de control de moviments, s’hi afegirà la presència de la policia i l’exèrcit als carrers. La ciutat estarà virtualment militaritzada com si es trobés en estat d’excepció. Aquí també, el govern evoca raons de seguretat, però totes sabem que simplement aprofita un esdeveniment multitudinari per provar estratègies que restringeixin el lliure moviment. En temps normals, aquestes estratègies serien frontalment rebutjades pel conjunt de la societat.

Els Jocs com a propaganda

En un article publicat a l’Humanité, el sociòleg Jean-Marie Brohm va afirmar que “els Jocs de París 2024 —pretesament ‘ciutadans’, ‘festius’, ‘ecològics’, ‘financerament estables’ i ‘segurs’— constitueixen una gran campanya de propaganda i de comunicació orquestrada per poderosos interessos econòmics, polítics i ideològics associats als professionals de l’opinió pública”. Es tracta d’una efemèride que beneficia les multinacionals, els inversors i els esportistes d’elit.

El govern, amb el pretext de dinamitzar l’economia, lliura els recursos de l’Estat al gran capital per una banda i, de l’altra, participa en un joc d’influències que li permet consolidar el poder sobre la ciutadania a un cost molt alt per a les llibertats i, sobretot, per al benestar general. Mentre es buiden alegrement les arques per a benefici del capital, les i els obrers lliuren batalles titàniques per obtenir compensació per l’excés de treball que inevitablement requeriran els 15 milions de visitants que s’aproparan a la ciutat.

Hi ha múltiples anuncis de vaga provinents dels conductors del metro, dels sanitaris i molts altres sectors de la classe obrera. Com evolucionarà la creixent polarització social, encara queda per veure’s. En qualsevol cas, obrers i sindicats s’han mobilitzat i estan preparant la batalla. No queda exclòs que els Jocs acabin sent Jocs Combatius.


L’autor milita al nostre grup germà a França, Autonomie de Classe.