David Leiva
Les eleccions al Parlament Europeu de 2014 van suposar un gran avenç per a l’extrema dreta. La victòria de Trump a les eleccions presidencials nord-americanes de 2016 va impulsar l’extrema dreta, i la crisi de refugiats creada pels governants els va donar un nou impuls en 2019. Per què és tan forta l’extrema dreta? I com cal combatre-la?
Per desgràcia, sembla que l’extrema dreta europea serà encara més forta després de les eleccions al Parlament Europeu del 9 de juny de 2024 per diverses raons.
En primer lloc, altres partits —sobretot, però no només de la dreta— han adoptat les polítiques nacionalistes, racistes i discriminatòries de l’extrema dreta. Un clar exemple és el nou Pacte Europeu de Migració i Asil (PEMA), acordat el desembre de 2023 i aprovat pel Parlament Europeu.
El PEMA representa la intensificació de les pràctiques actuals de la UE; a través del control fronterer Frontex, les devolucions i el suport financer a Turquia, Tunísia i Egipte per aturar les persones refugiades i migrants que intenten arribar a Europa, en un moment en què les persones refugiades i desplaçades del món han arribat als 100 milions.
Igual que a l’Estat espanyol, la desigualtat creix a Europa i el benestar universal s’erosiona a mesura que els diners es gasten en armament i exempcions fiscals per als més rics. La persona més rica del món és el francès Bernard Arnault, que s’enriqueix gràcies a la indústria de la moda i els cosmètics. Ha triplicat la seva fortuna des de l’any 2020 fins als 220.000 milions d’euros. Alhora, l’extrema dreta està convertint les persones refugiades i migrants en bocs expiatoris i guanyant vots.
En segon lloc, la rivalitat imperialista i l’atac de Rússia a Ucraïna han creat una nova inseguretat i la por vers la guerra a Europa. A més a més, el clima està empitjorant, també a Europa, sense un pla concret per resoldre els problemes.
S’està generalitzant el discurs del “Gran Reemplaçament”?
En general això ha donat a l’extrema dreta i al feixisme més força. Teories com la del “Gran Reemplaçament” s’estan estenent i són molt utilitzades per VOX i Aliança Catalana, i cada cop veiem més exemples de “bitllets d’anada” simbòlics al Pròxim Orient o, d’una manera “més amable”, de remigració. Altres partits importants com Fratelli d’Itàlia dirigit per Meloni, Rassemblement National (RN) de Marine Le Pen i Reconquête a França, Freiheitliche Partei Österreichs (FPÖ) a Àustria, Sverigedemokraterna de Suècia i Perussuomalaiset a Finlàndia han sorgit dels antics partits feixistes.
Cal desemmascarar-los i etiquetar-los com els feixistes que realment són, perquè exteriorment intenten presentar-se com a respectables polítics conservadors que simplement fan ús de “la seva llibertat d’expressió”.
El Partit de la Llibertat holandès, populista de dretes i liderat per Geert Wilders, que es va convertir en el partit més votat en les darreres eleccions, també exercirà un paper a les eleccions al Parlament Europeu. El mateix es pot dir del nou partit ultra Chega, que recentment va obtenir el 18% dels vots a Portugal.
Els canvis a l’extrema dreta són constants. Poden ser deguts a consideracions tàctiques, però també poden ser veritables viratges vers pràctiques obertament feixistes. Ara gairebé tots donen suport a Israel, cosa que no entra en contradicció amb ser antisemites. Altres simpatitzen amb o donen suport a la Rússia de Putin.
Solidaritat i resistència
Pel que fa a les eleccions al Parlament Europeu, gran part de l’extrema dreta s’ha unit al grup Identitat i Democràcia. És el sisè grup més gran del Parlament Europeu, amb 56 membres de 10 països diferents, dels quals Lega a Itàlia i AfD a Alemanya, RN a França i FPÖ a Àustria són els més nombrosos. Anders Vistesen, del Partit Popular Danès, acaba de ser elegit president d’aquest grup.
En aquests moments es troben en una posició parlamentària força forta. Tenen un programa d’extrema dreta i nacionalista, principalment contra les persones refugiades i migrants. Però també ataquen els drets de les dones, els drets LGTBI+ i les i els activistes del clima.
Les persones defensores de les i els refugiats, antiracistes, activistes del clima, feministes i activistes laborals s’han d’unir per rebutjar i combatre l’agenda ultradretana i feixista que amenaça a tothom.
La lluita antiracista
Però la lluita de classes no s’ha de desenvolupar en un buit ideològic. El racisme és una de les millors eines de divisió dels que ostenten el poder. Per això ataquen les persones refugiades i migrants a Europa. En primer lloc, controlant les fronteres i impedint per tots els mitjans que puguin demanar asil. En segon lloc, mitjançant la discriminació i la pèrdua de drets.
No obstant això, a molts països europeus hi ha xarxes que ajuden la gent i xarxes que organitzen conferències, protestes i accions. Per això, hi ha plataformes d’activistes a diferents països com Stand Up To Racism al Regne Unit, Marche des Solidarités a França o Unitat Contra el Feixisme i el Racisme a Catalunya, així com a Sevilla.
D’aquesta manera, al Regne Unit, el govern conservador acaba d’aprovar al Parlament el seu projecte de deportació a Rwanda, però encara no l’han pogut engegar. Les onades de vagues dels dos darrers anys poden donar l’impuls necessari per continuar resistint. A França s’han produït protestes i accions força multitudinàries contra la llei racista de Darmanin. A Catalunya, UCFR va aconseguir que els principals partits catalans firmessin un manifest en què es van comprometre bloquejar VOX i Aliança Catalana al Parlament.
Per acabar, un altre exemple de lluita: els intents dels governants d’etiquetar i prohibir les manifestacions propalestines com antisemites o de suport al terrorisme no han aconseguit impedir les protestes, perquè el moviment de solidaritat ha defensat el dret a manifestar-se, com demostra la lluita de les i els estudiants a molts llocs del món.
La unitat no és la uniformitat
Alguns sectors de l’esquerra parlen de la necessitat de la unitat, però sota la forma d’una coalició electoral, una opció merament de política institucional. Aquest model de la “unitat” suposa callar —o almenys marginar— els sectors més combatius, perquè s’imposa un discurs únic, i reformista, mitjançant el programa electoral.
Davant d’aquest problema molts sectors de l’esquerra radical rebutgen tota idea de lluita unitària. Com a alternativa, promouen moviments limitats a activistes conscientment anticapitalistes… i a la pràctica imposen un discurs únic “radical” i sovint sectari.
El front únic, o moviment unitari, que es planteja aquí és una cosa totalment diferent. Suposa crear moviments i impulsar lluites per demandes concretes i compartides per sectors molt diversos —contra el feixisme i el racisme; solidaritat amb Palestina; defensar el dret a l’avortament, etc.— sense haver de compartir visions ideològiques.
Sota aquesta visió podem lluitar conjuntament, sense deixar de defensar, en nom propi, la nostra pròpia visió. Si dins un moviment unitari hi ha una esquerra revolucionària amb idees constructives sobre com tirar endavant les lluites, aquesta podrà guanyar una nova audiència per a les seves idees, i en tot cas, podrà contribuir a obtenir avenços en la lluita.
En això estem com Marx21.
