ES CA

Paco Priego

Desprès de les eleccions del 12 de maig a Catalunya, i una vegada passada la voràgine dels primers dies, amb la inevitable successió de declaracions grandiloqüents, crides a la responsabilitat aliena, assumpció a contracor d’errors, i dimissions més o menys forçades, és l’hora de mirar amb el cap fred el resultat electoral, i descobrir què ens diu del sentir de la societat catalana en 2024.

Fi de l’independentisme màgic i depressió

Una de les primeres lectures que podríem fer, com no, es la que ens lliga al trauma de 2017.

En aquell moment es va esvair la ficció l’independentisme màgic, la creença en que es podria aconseguir la alliberació nacional per la via de la raó i el diàleg, sense llençar un sol paper a terra, com es deia aleshores, quelcom que la historia, tossuda, ens diu que és una visió massa ingènua de la realitat.

És conegut el model Kübler-Ross, que enumera cinc etapes en la gestió del dol: negació, ira, negociació, depressió i finalment, acceptació.

La elevada abstenció, gairebé idèntica la de les eleccions de 2021, celebrades en un context de quarantena, i que sembla haver afectat principalment a les formacions independentistes, i més concretament a les situades més a l’esquerra de l’espectre ideològic, sembla indicar que una bona part de l’independentisme ja es troba a la quarta etapa del dol, que implica una sensació de derrota, i de que no val la pena implicar-se en una causa perduda.

Del temps que trigui l’independentisme en superar aquesta etapa, i finalment arribar a l’acceptació dels fets de 2017, i extraure’n les lliçons necessàries, depèn el futur de l’independentisme, per continuar essent-hi un actor polític rellevant.

Guanyadors, perdedors i sobrevivents

Com a tota contesa electoral, hi ha qui guanya, qui perd, i qui es manté.

Un dels grans perdedors, es Ciutadans, que desapareix del Parlament, consolidant la seva irrellevància en el paisatge de la dreta.

El principal beneficiat de la seva desfeta segurament es el PP, un dels guanyadors, tot i que la debacle dels taronja encara es queda noranta-set mil vots curta per explicar la pujada dels populars, assumint a més que una part dels votants que perd podrien explicar la petita pujada en vots de VOX, un actor polític que sembla haver trobat el seu punt d’equilibri. Aquest vot potser estava desmobilitzat en anteriors cites electorals, però això només es podrà saber amb estudis posteriors més exhaustius.

Ara, si hem de parlar de guanyadors, el guanyador entre els guanyadors sens dubte que és el PSC, que aconsegueix guanyar les eleccions tant en vots com en escons. Un altre cop, caldrà posteriors anàlisis més rigorosos per determinar l’origen de la pujada de més de dos cent mil vots respecte a les anteriors eleccions.

Ni la caiguda dels Comuns, perjudicats per les tensions entre Sumar i Podemos, ni una possible fuga de vots des d’ERC poden explicar matemàticament el fet, i això sense tenir en compte que segurament no hauran estat massa els votants republicans temptats a creuar la frontera entre independentisme i unionisme que representa aquest canvi, i que segurament molt votant desiŀlusionat dels Comuns ha passat a l’abstenció.

Novament, segurament som davant de vot desmobilitzat a eleccions anteriors, que ara torna a activar-se, possiblement per factors externs a la mateixa política catalana. La figura del president del govern espanyol Pedro Sánchez segurament hi té molt a veure en aquesta mobilització del vot.

I ja que parlem de ERC, sens dubte és un altre dels grans perdedor d’aquesta jornada. No només es deixa 13 diputats y més de cent setanta-vuit mil vots, si no que, més important encara, perd l’hegemonia dins de l’espai independentista, que torna a Junts, que, amb una pujada de més de cent mil vots, prova que la figura de Puigdemont encara no ha perdut el seu atractiu, i que les seves promeses d’un retorn triomfant de l’exili encara connecten amb el votant independentista. Aquí si podríem parlar de transvàs de vots entre ambdues formacions més fàcilment, encara que també en el cas d’ERC, segurament mol vot anterior va anar a l’abstenció aquesta vegada.

En quant al tercer actor independentista, la CUP, també pateix una caiguda substancial, llastrada tant per debats interns (no oblidem que la campanya electoral agafà els anticapitalistes immersos en un procés de redefinició de la seva estratègia) com per la seva acció parlamentària, moltes vegades percebuda com caòtica per part de l’electorat. Sens dubte, nous elements pel debat intern dins de la formació anticapitalista.

Finalment, cal lamentar l’entrada d’un nou actor d’ultradreta al Parlament, aquest aixoplugat sota bandera independentista, Aliança Catalana.

Afavorit tant pels vents reaccionaris que bufen a nivell mundial, com per la frustració derivada del dur despertar del somni de l’independentisme màgic, el temps dirà si aquest nou actor té un pas efímer per la política catalana, o es consolida, com ja ha fet VOX. En qualsevol cas, una noticia molt dolenta en el present.

I ara, que?

No és cap secret que les matemàtiques per configurar govern amb els resultats del dia dotze son endiablades i que, ja sigui per investir a Illa o a Puigdemont, requeriran de la participació d’ERC, ambdues opcions amb molt a perdre (esser acusats de ressuscitar el Tripartit en el primer cas, o rendir l’hegemonia de l’independentisme davant de Junts al segon) i poc a guanyar pels republicans.

Hores d’ara, l’escenari de repetició electoral no es pot descartar completament, però la política catalana ja ens ha donat sorpreses abans. En qualsevol cas, el gran factor a considerar és la forta desafecció que la elevada abstenció denota, especialment perquè els números ens diuen que aquesta abstenció es nodreix d’antics votants d’esquerres. Escenari preocupant, ja que com veiem, està aplanant el camí pel populisme d’ultradreta.

És un deure ineludible de les esquerres revolucionàries, en aquests temps incerts, que ens recorden la dita de Gramsci sobre els monstres, proporcionar alternatives que facin que aquestes persones que ara mateix han donat l’esquena a la política, recordin que encara hi paga la pena lluitar. En un món cada vegada més desigual, violent i amenaçat per la catàstrofe mediambiental, literalment ens hi juguem el futur.

I una altra cosa que aquestes eleccions tornen a confirmar és que, si bé no podem ignorar l’àmbit institucional, aquest no és el terreny principal ni el més favorable per lluitar pel món molt diferent que necessitem.